Les primeres enquestes que situaven l'opció independentista com a majoritària al Principat de Catalunya són de l'estiu de l'any 2010. Han passat, idò, més de vuit anys.
En aquests més de vuit anys han passat moltíssimes coses en la política catalana. Segurament són els anys més moguts i interessants de la política catalana.
Han canviat els líders polítics de tot l'espectre polític. Ha canviat el propi espectre polític. Hi ha hagut eleccions, consultes, referèndums... Hi ha hagut canvis a totes les formacions polítiques i hi ha hagut relleus importants. Fins i tot una institució tant encarcarada, retrògrada i monolítica com a monarquia espanyola, ha canviat de titular. Vuit anys intensos.
El que no hi ha hagut durant aquesta més de vuit anys ha estat ni una sola proposta alternativa a l'statu quo actual per part de l'espanyolisme. Ni des d'Espanya, ni des de Catalunya.
Des del bàndol espanyolista hi ha hagut discursos de fermesa, 'a por ellos', repressió, agressions feixistes, violència policíaca, retòrica jurídica, presó arbitrària i injusta, mentides, propaganda... però en vuit anys no hi ha hagut ni un sol exercici d'autocrítica, ni una sola reflexió de que el creixement independentista respon a errades i males praxis dels polítics espanyolistes i, en conseqüència, una proposta d'esmena. I menys encara, una proposta política alternativa a les polítiques que han fet (i continuen fent) créixer l'independentisme.
Els catalans (independentistes i no independentistes) més ingenus havien teoritzat que l'Aparell de l'Estat espanyol aplicaria la vella tàctica del 'pal i la pastanaga'. La pastanaga havia d'arribar just després de la consulta del 9N de 2014, després de cada gran mobilització de l'11S, després de cada contesa electoral...
Hi hagut pal. Molts pals. Pals a tort i a dret. Però pastanaga... On és la pastanaga?
