Dilluns al matí semblava que tothom hagués conegut abans el resultat de les eleccions. Tots els mitjans, tots els opinadors a xarxes, tenien un clar culpable de l’entrada de Vox al parlament andalús, i una senzilla explicació dels més de 300.000 vots a una formació d’extrema dreta en un territori històricament socialista. Potser l’exemple més sagnant és el titular d’El Periódico de dilluns, no tan sols culpant l’independentisme de l’ascens de l’extrema dreta que acaba amb la suposada excepcionalitat espanyola en el marc europeu, sinó també acusant-lo de no assumir-ne la culpa.
Aquest és un discurs que han compartit moltes veus més o menys qualificades de l’ecosistema mediàtic espanyol, a dreta i –tristament– a esquerra. De la mateixa manera, l’independentisme ha assenyalat la connivència de les institucions espanyoles amb discursos i actuacions ultradretanes en relació amb el conflicte català. I, com aquests, tothom que té una posició i un discurs sembla trobar l’origen del feixisme en allò seu. Ja siguin les renúncies materials dels programes de l’esquerra a favor de suposades guerres culturals -tot això en mig d’una campanya profundament social d’Adelante Andalucía, que lluny de parlar de carrils bici i llenguatge inclusiu han posat en el focus del seu discurs la crisi habitacional i la precarietat laboral–, l’acollida de persones refugiades o aquest comodí de l’extrema dreta que és la ‘ideologia de gènere’, es poden trobar a xarxes i mitjans de comunicació opinions i lectures partidistes que busquen treure rèdit de l’èxit de Vox, tot deixant clar que ells ja n’havien avisat.
Aquests biaixos de confirmació poden ser políticament operatius en qualsevol altre moment i serveixen per a assentar les narratives de cada mitjà en el seu públic objectiu. Tot i això, l’excepcionalitat que suposa que una força política feixista ocupi dotze escons en una de les cambres legislatives més importants de l’estat ens hauria de fer veure que alguna cosa hem fet malament, que alguna cosa ha de canviar.
El paper dels mitjans de comunicació, com ja s’ha dit en diverses ocasions, és fonamental en l’entrada de l’extrema dreta en molts ecosistemes polítics. Ho és, de fet, en la creació i solidificació de qualsevol discurs i narrativa comuna sobre el que passa al món. I si trobem que algunes de les idees que hem estat incloent a les nostres pàgines, peces informatives i programes de debat formen part d’allò que ha causat que l’extrema dreta hagi passat de trucar a la porta a posar-se còmoda als seus nous seients, hauríem de revisar-les en comptes de felicitar-nos per haver-ho dit abans que ningú.
Així, mitjans, periodistes i opinadors haurien de ser molt més conscients de fins a quin punt hi han contribuït amb les seves rutines, amb les seves decisions quant al focus informatiu i amb el tractament que han fet dels conflictes socials dels quals s’intenten nodrir les opcions reaccionàries. Seguir generant culpables, ninots de palla, seguir fent la mateixa cobertura de la qüestió catalana o dels processos migratoris i de les persones migrades -en termes, en ocasions, gairebé bèl·lics- no és sinó donar més munició a aquells de qui hem de defensar les institucions democràtiques –quasi tant com nosaltres mateixos. Qui ha donat veu a elements com Abascal o Ortega-Smith és igual de responsable que aquells que han insertat, pensem que no intencionalment, el seu discurs en el tractament de la informació.
Si en una cosa hem tingut sort, però, és que aquí els feixistes organitzats han trigat més que a molts països de l’entorn a arribar a les institucions. Tenim exemples diversos de com s’han de fer les coses, però especialment de com no s’han de fer. Els mitjans i periodistes espanyols i catalans han de ser més conscients i responsables del seu paper en de què i com es parla de tot allò polític. Hem d’assumir els conflictes i tractar-los de manera que siguin el menys operatius possible per a les forces reaccionàries que ja han arribat. Hem d’identificar els problemes socials, donar veu als que els pateixen en comptes de demonitzar-los. Els mitjans poden ser una eina molt operativa per a combatre el feixisme. Aprofundint les divisions i portant a terme revenges partidistes en forma de titular, avivant els conflictes en comptes de tractar-los, generant por o alarma social quan podríem ser espais democràtics de discussió i de debat ens allunyem molt de ser útils contra el feixisme. I ja no tenim temps de no ser-ho.
