Al barri, Benimaclet, em creue amb Milagros. Té més de 70 anys i en fa un parell que dorm a la sala d’espera de l’hospital que està just a l’altra punta de València. L’únic espai que ha trobat per pernoctar després d’esgotar totes les vies institucionals. Ella torna cada dia caminant durant hores fins ací, on ha passat molt de temps, ha somniat, ha patit, ha rigut i ha fet comunitat. En coneix els carrers i les dinàmiques, i és on se sent segura. És just ací on hi ha un bar que li posa un plat de menjar cada dia. Ella camina, arriba, menja, agraeix i torna a desfer el camí fins a l’únic lloc de la ciutat on pot dormir. Milagros no té pràcticament res, però té molt alhora.
Bé ho sabem: dins d’aquest sistema no hi ha alternatives. Solament podem posar pedaços a la situació. Però són moltes les preguntes que em ressonen: quina ciutat habitem que és capaç de mantenir vides com aquesta i d’aquesta manera? Quina és la responsabilitat institucional i social que hi ha darrere de totes les històries que s’hi desenvolupen invisibles (o ben visibles)? És just en aquests carrers que els voltors negocien amb els pisos buits per especular fins a treure el màxim benefici. Per contra, algunes veïnes han de caminar hores per menjar i per arribar on poden dormir (ni tan sols) dignament. Com ho farem si les persones afectades per les expulsions, i en definitiva pel capitalisme, no caben a les nostres assemblees, relats, demandes i pràctiques polítiques? Són invisibles, fins i tot per a aquelles que intentem no invisibilitzar ningú.
Som les dones, les que estem en major perill de pobresa. La feminització de la pobresa és una realitat material. No cal anar a països llunyans en què ens mostren dones rentant roba en rius o portant la xicalla sobre el muscle per entendre com estem empobrint. És captivant com hem aprés de l’economia feminista que les cures són tot allò necessari per mantenir la vida, i que les protagonitzem principalment les dones. Som just nosaltres, les que donem vida, les que en tenim menys. El sistema ens necessita per poder desenvolupar-se i sostenir-se, i quan ja no servim, ni reproductivament ni productivament, ens expulsa, ens aparta de la vida i fa servir altres cossos. O com hem aprés de l’urbanisme feminista que l’accés a l’habitatge i el dret a la ciutat no és igual per totes les persones. I molt menys per a les persones amb diversitat funcional, les pobres, les nouvingudes, les que estan més soles que les altres.
Davant d’aquestes solituds, ens cal omplir de concreció la paraula comunitat i no seguir grapejant les cures. Cuidar la vida, sí, però sense individualitzar la responsabilitat de les cures, perquè la vida és una responsabilitat social. Cuidar, sí, però qüestionant les jerarquies que reproduïm, atacant de soca-rel la base de l’estructura capitalista, colonial i heteropatriarcal. Cuidar-nos però també ocupar-nos i responsabilitzar-nos socialment de l’entorn i, per descomptat, de les persones que ens envolten, les visibles, i sobretot de les invisibles. És radicalment urgent fer un exercici de mirar les coses que no veiem, sense caure en l’assistencialisme ni en el victimisme. Però, i com ens defensem de les violències del sistema de manera col·lectiva? De quina manera cuidem les persones i la diversitat de ritmes? Qui prenem les decisions normalment i com? Com dissenyem les propostes? Són útils per a la gent? Estem al servei de la gent, però sense la gent?
Ho parlem des de ja fa molt de temps en diversos espais. Ara cal seguir aterrant-ho i passant-ho pels cossos: feminismes, memòria i interseccionalitat com a teoria i pràctica política central i quotidiana; per salvar les vides i per construir vides dignes. Ens cal, de veritat, amb totes les conseqüències i en el nostre dia a dia, posar les persones al centre de les decisions i, per descomptat, al centre de les nostres assemblees. No vull que ens descuidem tant, mentre ens fem fermes defensores de les cures. Vull mirar posant en relleu els processos i els sentiments més que els resultats. Més les coses importants, que les urgents, i que no es queden en eslògans buits, teòrics i repetits com mantres que oblidem quan caminem.
