L’assetjament escolar és una assignatura pendent dins la comunitat educativa del nostre país, malgrat que les últimes enquestes registrin un augment de consciència entre l’alumnat. A Catalunya, el 14,8% dels joves (1 de cada 7) han viscut, en algun moment, alguna situació d’assetjament escolar. És una de les xifres més altes de l’Estat Espanyol, segons un informe de l’OCDE, elaborat el 2015, durant les proves PISA a les alumnes de 15 anys. Davant d’aquesta situació, molts centres educatius han decidit afrontar la problemàtica amb el suport d’entitats especialitzades en la gestió de conflictes i el treball de cures. Una d’elles és la cooperativa Fil a l’Agulla, un col·lectiu que acompanya persones i grups en processos de presa de consciència amb vocació de transformar i incidir en diversos àmbits, un dels quals és el món educatiu. Conversem amb Mireia Parera, sòcia de la cooperativa i persona que ha patit males experiències a l’escola durant la seva infantesa.
Segons dades oficials, l’assetjament escolar afecta gairebé un 15% de l’alumnat a Catalunya. Acceptar que hi ha assetjament escolar en un centre educatiu és un primer pas per erradicar-lo, o si més no, començar a tractar-lo?
És un pas importantíssim, però també és un pas que irrita. Acceptar que hi ha una situació d’assetjament escolar es fa molt difícil per a molts centres. Primerament, perquè genera un sentiment de frustració en creure que allà no s’estan fent les coses bé. I, segon, hi ha l’estigma de l’assetjament escolar i la vinculació d’aquest a fatalitats minoritàries, com el suïcidi. Totes aquestes sensacions són errònies. Quan en un centre s’apliquen mesures preventives que faciliten la identificació dels casos i hi ha una predisposició a corregir-les, vol dir que s’estan fent bé les coses. Situacions d’assetjament poden passar en qualsevol mena d’escola. La culpabilitat no rau en el fet que en aquell centre educatiu s’ha generat aquella situació, sinó que en aquell centre educatiu no s’ha fet res per aturar-la.
Els mitjans de comunicació han fet mal en aquest sentit?
El que passa amb els mitjans de comunicació és que moltes vegades amplifiquen només una part de la història i amb això fan molt mal. Quan només parlen de determinades coses i especialment les més negatives, només estem donant una imatge de l’assetjament escolar. Els suïcidis, per exemple, són un percentatge molt minoritari. Si no portem una foto de la seva complexitat, si no portem notícies d’èxits en les quals hem identificat situacions d’aquest tipus i hi hem intervingut exitosament, tampoc canviem la història. Els mitjans tenen un paper important de ressò i de fer que les coses vagin en una direcció o en una altra.
L’assetjament escolar és un problema integrat en la condició humana?
Jo no diria que l’home és un llop per l’home, com diria Hobbes. Però sí que crec que la societat en què vivim i com vivim la relació amb l’altre i amb qui és diferent de nosaltres ens condiciona. És un símptoma social que té a veure amb la nostra relació amb la diversitat i les dinàmiques de poder. Quan fem mal ús del nostre poder és quan la diversitat s’exclou, es discrimina, s’humilia. Crec que en totes les societats, tinguin la cultura que tinguin, existeixen els conflictes i les diferències entre iguals. El que a mi m’agradaria que fos diferent és la manera de gestionar i atendre aquestes situacions. Sovint les discriminacions que es duen a terme tenen a veure amb les violències estructurals i les diferències de poder en àmbits com el de la racialització, la classe social o el gènere.
Quins actors es veuen implicats en l’assetjament escolar?
És bastant clau el paper dels testimonis i les persones observadores. És a dir, sense aquestes no hi ha assetjament escolar. És un assetjament que es produeix en un grup, en una classe, de manera recurrent. Si no hi ha aquest grup de suport a la persona agressora, l’assetjament no es manté en el temps. A més, té molt a veure amb les dinàmiques de poder en els grups. Els testimonis perpetuen el poder de l’agressor d’una manera activa (participen de les burles) o d’una manera passiva (no fan res per aturar-ho).
Heu observat algun canvi en els tipus d’insults que s’utilitzen per assetjar els alumnes al llarg de les èpoques o es continuen atacant les mateixes “vulnerabilitats”?
Per increïble que sembli, a les aules on intervenim des de Fil a l’Agulla encara sentim el “chino de mierda”, el “moro” o el “maricón”. Els temes pels quals se’n riuen tenen a veure amb les violències estructurals de què parlàvem: els estereotips de gènere, la sexualitat, la racialització, la salut, les diferències en el ritme d’aprenentatge… Encara avui, la nena que és dislèxica segueix sent “la ximple” i el nen que és més grassonet és el “gordo que no sap córrer”, etc
Malgrat haver-hi més conscienciació entre els joves sobre aquests temes?
Sí… De vegades molts comentaris no es produeixen al target corresponent. M’explico: jo com a nena potser no m’he definit com a lesbiana però com vesteixo amb xandall i jugo a futbol al pati em diuen “marimacho” i se m’humilia per això. En aquest sentit, encara tenim molta feina a fer.
Quina és la responsabilitat que tenen els agents educatius com la família i les mestres?
Jo diria que més que una responsabilitat tenen un paper. Perquè de vegades la responsabilitat evoca la culpabilitat. És molt recurrent que la mare de la víctima, per exemple, es pregunti “Però com no he vist res abans?”. L’escola, per la seva banda, també es castiga i se sent malament. Per això se li fa difícil assumir que hi ha assetjament escolar al seu centre. La mestra també pensa: “Ostres, ho hauria d’haver vist”. Amb això vull dir que totes hem de tenir un paper actiu en aquesta lluita: hem de saber identificar la situació i un cop es detecta, moure’ns per intervenir-hi. I sobretot fer pinya entre les dues parts.
Però, en general, la participació de les famílies en temes escolars és força baixa. Com s’aconsegueix fer pinya?
Nosaltres, des de Fil a l’agulla, fem moltes xerrades sobre assetjament escolar. És cert que no ens hem trobat una participació del 100% però és un tema que preocupa. Nosaltres posem l’èmfasi en com fer aquest acompanyament emocional des de casa i en sintonia amb el que s’està fent a l’escola. Generem espais de trobada on les famílies i les mestres en parlin i ho facin en les dues direccions, trencant així amb la comunicació unidireccional que generalment es produeix (de l’escola cap a les famílies). Es tracta de reforçar una mica més aquests vincles i construir més comunitat a tots els nivells: amb la família de la persona agressora, amb la família de l’agredida, amb l’escola, amb el grup… Només així s’aconseguirà que la dinàmica s’aturi i canviï. Entre totes hem de ser capaces de marcar els límits de la conducta de qui ha fet mal, al mateix temps que cuidem les necessitats de totes les persones involucrades. Perquè no podem oblidar que quan algú agredeix significa que hi ha alguna cosa que li està passant, que està gestionant el seu poder erròniament. Ell o ella també té una necessitat a atendre.
Així doncs, la persona agressora és una víctima?
Jo no li posaria aquesta paraula. Però sí que és important entendre que si només el castiguem i li diem “has fet això malament” i no intentem entendre què li passa i què necessita, no serà suficient. El càstig no l’ajudarà a créixer ni aprendre de la situació. Cal saber com acompanyar a qui fa mal, que ell o ella assumeixi la responsabilitat. Aquest punt és la part més difícil del procés perquè entra en joc la vergonya d’assumir-ho davant el grup i el sentiment de culpa intern, perquè encara que se senti bé agredint, sap que el que està fent no està bé. És important detectar les necessitats i acompanyar-lo de manera que se senti bé sense necessitat de fer mal als altres.
Són diferents les discriminacions que practiquen els agressors (nois) de les agressores (nenes)?
Abans de contestar aquesta pregunta vull deixar clar que en les estadístiques no s’inclou la diversitat de gènere existent pel que fa a persones no binàries o trans. Entenc que en aquestes edats tenim camí a fer perquè les persones tinguin l’opció d’identificar-se amb el que vulguin. Per altra banda, també vull dir que les estadístiques són estadístiques. Això no vol dir que la realitat sigui així, perquè sinó el que provoquem és la perpetuació dels estereotips. Dit això, és cert que les estadístiques binàries retraten diferències entre les violències que practiquen els nens i les nenes. La violència que normalment exerceixen els agressors nois és més física i verbal (cops de puny, insults…) i la de les noies és més social (excloure, deixar de parlar…).
També les estadístiques confirmen que les persones identificades socialment com a nois tenen una major participació com agressors… Trobes una explicació per aquest fet?
És evident que hem de fer una revisió de com hem estat socialitzats com a homes i dones i com això ens influencia en les nostres relacions amb els altres. Una altra reflexió, que a mi em repta quan parlo d’aquest tema, és veure com hi ha certa violència que està més normalitzada que altra i és precisament la que normalment, segons les estadístiques, exerceixen més les noies. I si culturalment, com a societat, nosaltres aprenguéssim a ser més conscients dels diferents tipus de violències? Veuríem que tant nois com noies exerceixen violència en diferents moments? La violència sempre apareix com a un límit a alguna cosa. De vegades el límit és poder expressar que hi ha quelcom que em fa mal o que no m’agrada. La violència té molt a veure amb el conflicte i la frustració. És en aquests moments on apareix, quan no sabem com gestionar-ho. De tota manera, nosaltres també ens hem trobat als centres on hem intervingut que són majoritàriament els nois els qui tenen menys eines per controlar el seu poder i gestionar aquests sentiments.
I en un futur, aquests nois podrien tenir més números d’exercir violència d’un altre tipus en un altre context? Per exemple, violència masclista?
Jo no crec que tingui tant a veure en el fet que quan jo era petita vaig fer això i aleshores en un futur puc fer allò, sinó que ho centraria en el dany que puc causar pel fet de ser X cosa i tenir X poder. Crec que qualsevol persona que té poder, sigui quin sigui el seu àmbit, ha de ser-ne conscient i assumir els perills. Per exemple, jo com a persona blanca tinc el repte de ser conscient en aquells moments en què sóc inconscient de ser blanca i faig mal a altres persones. Quan hi ha diferències de poder, he d’aprendre a veure com jo mateixa, pel fet de ser blanca, per exemple, puc ser racista de vegades i reconèixer-me com a racista (quan ho sóc) davant de l’altre. Sí, ho reconec, sóc racista de vegades. Igual que un home, pel fet de ser home, és agressor en certs moments i agredeix a altres persones per aquestes diferències de poder.
n aquest sentit, un model educatiu amb perspectiva feminista ajudaria a pal·liar l’assetjament escolar?
Quan nosaltres fem coeducació, la concebem des d’una perspectiva feminista que inclou tots els diferents eixos de poder. És a dir, una educació que treballa més per les llibertats, que qüestiona els sistemes de creences que donen més valor a certes coses que d’altres. Una educació més participativa i emocional, que aposti per la creació d’espais de reunió i d’expressió, on s’eduqui en el conflicte i en la consciència del poder que tenim i de l’impacte que tenim en l’altre. Un model d’educació així és evident que ajudaria a fer que aquestes situacions no esdevinguin tan extremes.
Per tant, es podria proposar una assignatura obligatòria basada en aquest treball de cures?
Estaria bé una assignatura obligatòria d’aquest estil, i tant. Bé, en principi ja hi és: l’hora de tutoria. Algunes escoles l’aprofiten per treballar tot això. I ho fan com ho fem nosaltres, utilitzant el cercle de paraula per donar espai a tot el que està succeint dins l’aula.
Abans comentaves la ineficàcia dels càstigs i ara parles dels cercles de paraula. Com funciona aquesta mirada restaurativa que impulseu des de Fil a l’agulla?
Amb els càstigs deixa’m fer un matís. No crec que siguin ineficaços, crec que en determinats moments són molt pertinents, perquè és molt important posar límits a conductes que estan fent mal. Nosaltres incloem la mirada restaurativa per identificar més concretament el dany. Una de les coses que passa normalment amb el càstig és que no està associat directament al dany. Aleshores, des de la mirada restaurativa el que busquem és identificar quin és el dany i quines són les necessitats de les persones, tant les danyades com les que fan mal. I és des d’aquí des d’on es fa un procés de restauració del dany i de la relació. Això és el que guia, el que es necessita en aquell grup.
Aquest cercle seria la rotllana de tota la vida?
Exacte. Però és una rotllana percebuda des d’un sentit diferent amb un acompanyament diferent. El cercle de paraula és una metodologia que té el seu origen en la tradició indígena: la població s’asseia en cercle al voltant del foc per resoldre els conflictes. També és una idea que parteix molt del concepte comunitat i com entre totes podem resoldre aquella situació que ens repta, que ens preocupa, que ens està fent mal i en la qual hi ha persones afectades d’aquell mateix cercle. La justícia restaurativa, molt present també en els maoris australians, agafa aquesta dinàmica i l’aplica en diversos àmbits. Nosaltres la fem servir a les escoles i l’utilitzem com un ritual que ens ajuda a connectar, a poder portar les experiències i vivències de cadascú i poder expressar-les de maneres molt autèntiques en què normalment no estem acostumades.
De quina manera incidiu als centres educatius?
Des de la cooperativa intervenim en diferents nivells: fem prevenció i fem incidència en casos on hi ha una situació de conflicte “lleu”, és a dir, hi ha malestar a les classes però no necessàriament hi ha d’haver una situació d’assetjament escolar, i també en casos on s’ha identificat una situació d’assetjament. Generalment acostumem a fer intervencions puntuals però també podem aprofundir més o menys depenent de l’escola i les mestres que acompanyen aquest grup. A més a més, oferim formació als i les mestres per proporcionar-los les eines perquè puguin treballar-ho en el dia a dia. Fa poc hem realitzat un projecte integral en una escola on hem dut a terme un acompanyament formatiu al professorat i ha estat un èxit. En aquesta escola s’ha produït un canvi: els mestres s’han apropiat d’aquestes eines i els alumnes ja tenen un ritual creat amb un espai on poder expressar-se. M’encantaria que aquesta dinàmica es perpetués, però perquè això passi necessitem que hi hagi una escola i una administració pública que s’ho creguin i que puguin fer-ho més sostenible en el temps.
Tens algun cas en què hàgiu treballat que vulguis destacar?
Recordo una situació en una classe de cinquè de primària on vam fer un procés molt bonic. Hi havia un nen que estava patint especialment. En una de les tres intervencions que vam fer, va tenir la capacitat de poder explicar què és el que li passava i com se sentia. En aquell moment, un dels agressors va començar a plorar en adonar-se del mal que li estava fent. Aquest acte de valentia, del qual totes necessitem aprendre, va provocar que altres persones de la classe també comencessin a ser conscients. Va ser bonic el fet que ell pogués veure-ho i que pogués veure que els altres s’estaven emocionant i que estaven realment penedits. Allò sí que va significar un canvi, no només en aquest moment de confessió, sinó pel que va passar després: tots i totes van canviar la seva actitud cap a ell i el conflicte va desaparèixer.
És un avantatge el fet d’haver patit una situació similar, com el teu cas, a l’hora de tractar-ho amb els alumnes?
És un avantatge perquè jo he fet que sigui un avantatge. És a dir, no és un avantatge de per si. Jo prèviament he fet un treball personal amb mi mateixa. He realitzat un procés d’aprenentatge de tota aquesta vivència que ara sé utilitzar com a recurs. Però de vegades m’ha jugat en contra. Recordo que en una sessió d’una classe de primària es va produir una situació entre uns nens en què el que tenia el rol d’agressor estava fent mal a algú altre. En aquell moment jo vaig intervenir-hi d’una manera brusca. Quan vaig sortir de la classe vaig sentir una mica de malestar pel que li havia dit. Sense adonar-me’n havia passat a ser agressora de qui estava agredint. A la següent sessió vaig rectificar i vaig demanar-li perdó a la persona. Era important per mi i era important per la dinàmica. És evident que ens afecta el que allà passa. Però també hem de ser conscients de l’important que és fer una reflexió i saber transmetre amb l’exemple.
I tu com ho vius personalment? És una mena d’empoderament personal el fet que ara estiguis a l’altra banda ajudant a nens i nenes que, com tu en el seu dia, estan patint a l’escola?
Per a mi, treballar amb la infància i l’adolescència em travessa per la meva pròpia història. Jo a l’escola no estava bé. La meva família encara recorda el patiment que tenia veient-me malament i sense saber com actuar. La meva pròpia vivència m’ha ajudat (i m’ajuda) moltíssim a acompanyar a famílies, infants i adolescents. Sens dubte, per a mi és un procés d’empoderament i m’ha ajudat moltíssim a escala personal. Sobretot a no sentir-me malament perquè, com he comentat abans, una de les coses que passa quan has patit situacions així és que comences a criticar-te. Et culpabilitzes, per una banda, pel que t’està passant i, per altra, per no saber com actuar i parar la situació. Ara estic més tranquil·la amb mi mateixa i he sabut entendre a qui fa mal. Sóc més conscient de quan faig mal a la resta de persones i m’adono de la dificultat que comporta reconèixer-ho. La meva escola és anar a les escoles a treballar aquest tema. Jo vull transformar. Somio en un món en què els nens i les nenes estiguin lliures de violències i puguin ser ells mateixos siguin com siguin. Sense prejudicis. Amb els seus trets, amb els seus gustos, amb el seu físic, amb la seva nacionalitat, amb el seu color de pell, amb la seva religió… Aquest és el meu somni i és un somni compartit també a Fil a l’agulla.
