Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
50 anys del PSAN
01/08/2018 Hemeroteca

Aquest juliol que ja deixem enrere se’ns ha emportat l’Eva Serra. Amb ella perdíem una brillant historiadora i una militant independentista de primera hora, com a fundadora que era del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Precisament a finals d’enguany es compliran els 50 anys de la fundació del PSAN. Cal fer un homenatge als qui van protagonitzar aquells primers moments de l’independentisme modern.

Tots els fundadors i fundadores del PSAN provenien del Front Nacional de Catalunya (FNC), una heroica organització de resistents que va actuar contra el franquisme ja des dels primers moments de la postguerra. Però els fundadors del nou partit eren joves i veien el món i el país amb uns ulls diferents als que havien viscut la guerra i la postguerra immediata. Se’ls va fer necessari tenir nous instruments de lluita més adaptats a la nova realitat dels anys seixanta i finalment acabar creant una nova organització, per bé que l’escissió del FNC que va donar lloc al PSAN és de les poques en la història que va ser, podríem dir, de mutu acord.

El país i el món estaven canviant. En l’esfera internacional, per exemple, es desmuntava el mite dels aliats com a portadors d’un món nou de llibertat i igualtat, les promeses que havien acompanyat el seu triomf sobre el nazi-feixisme, un mite que el catalanisme de l’època majoritàriament compartia. Van ser les lluites d’alliberament dels pobles americans, africans i asiàtics les que van assenyalar els límits de les promeses dels aliats. En el cas de França, la cruenta guerra que va lliurar primer contra el Viet Minh al Vietnam i després contra l’FLN algerià. En el cas dels EUA, van prendre el relleu de França al Vietnam i a Cuba van tractar d’enderrocar el nou règim sorgit de la revolució de 1959.

El nou independentisme sorgiria amb un coneixement sòlid de l’antiimperialisme, amb una idea de món multipolar que avui encara és vigent, malgrat que en l’època que vivim queden lluny aquells moments triomfants de les revolucions cubana, algeriana o vietnamita. Aquest va ser un dels punts de connexió d’aquells joves amb el marxisme. L’altra qüestió que els va lligar amb el marxisme va ser mirar d’explicar-se els canvis en la societat catalana: la gran onada migratòria des d’altres punts de l’Estat espanyol, unida a l’embranzida de la lluita obrera, eren els fenòmens que definien la Catalunya dels anys seixanta. Si canviava la societat desapareixeria la reivindicació nacional catalana? Segons com s’analitzava la realitat, la lluita nacional no tenia futur, però les anàlisis polítiques dels nous independentistes volien ser més sòlides perquè consideraven que la lluita catalana no era ètnica (només dels catalans nascuts a Catalunya) ni era retrògrada (per tornar a una idea de Catalunya anterior), sinó que era un projecte nacional que lligava la identitat amb la conquesta de drets i llibertats. El marxisme servia per explicar com els fenòmens històrics, i per tant també les nacions, eren dinàmics i canviants, i que calia inserir l’independentisme en totes aquelles lluites en les quals s’expressava la nova societat catalana: obreres, veïnals, universitàries...

En tercer lloc, un altre element va connectar amb aquells joves fundadors del PSAN. Va ser el despertar dels Països Catalans, la consciència que la catalanitat anava més enllà de les “quatre províncies” i que, per tant, calia d’una banda explicar-se què ens havia anat distanciant al llarg de la història, i de l’altra recuperar els lligams, crear una dinàmica d’abast nacional. A principis dels seixanta Joan Fuster havia publicat obres d’impacte tals com Qüestió de nomsEl País Valenciano i Nosaltres, els valencians. També el fenomen de la Nova Cançó demostrava la catalanitat cultural de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer. Finalment, definir la independència com a objectiu (el FNC no era tan explícit) va ser també un encert d’aquell nou partit, fet que va portar a desplegar tot uns nous lemes i una nova simbologia (recuperar l’estelada) que ens arriben fins avui.

Han passat 50 anys i avui l’independentisme majoritàriament no és ni explícitament antiimperialista, ni marxista, ni clarament de Països Catalans. Però tanmateix estic segur que totes aquestes reivindicacions que van fer néixer l’independentisme modern continuen encara dins el moviment actual, encara que s’expressin de manera més abstracta i genèrica: un món més just, un país més igualitari, i una solidaritat amb la resta de terres de parla catalana. I el fet més important és l’àmplia extensió social del moviment independentista i republicà actual. La llavor de mig segle haurà donat, ben mirat, un bon fruit.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid