Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
17-A: I si hi donem més voltes?
25/08/2018 Hemeroteca

Es fa necessari commemorar els fets del 17 d’agost del 2017. Quasi hi estem obligats. És una data que ja forma part de la nostra història. Les reaccions del moment van ser, fins a un cert punt, excusables. Algunes més que d’altres. Una societat, davant certes patacades, fa el que pot. Però a mesura que passa el temps i ens allunyem del dia, estem obligats —si em permeteu— a intentar entendre els fets i deliberar sobre què va passar.

Les reaccions posteriors als atemptats, que tenen continuïtat i s’han arrelat com a formes adequades de reacció, no ens ajuden a aprofundir en l’anàlisi. El Govern va afanyar-se a construir la versió oficial: Catalunya ha patit un atac terrorista. Però el relat del terrorisme és un relat de façana, simple i conservador. De víctimes i culpables. La qüestió és més complexa, sobretot quan es tracta d’uns joves de menys de 24 anys —alguns amb 17 o 18 anys i nascuts a Catalunya. Evidentment, matar persones innocents és un acte injustificable. Però sol haver-hi, entre la violència, raons polítiques que s’han de fer aflorar. Que aquestes raons no siguin justificables no vol dir que no s'hagin d’analitzar i debatre. Sobretot quan volem que no es repeteixi la massacre. En aquest sentit, és una bona notícia, d’entrada, la creació de la comissió d’investigació al Parlament de Catalunya sobre aquests fets. Veurem com es desenvoluparà.

En aquest article, amb tot el respecte al dolor dels familiars de les víctimes i més enllà de la vinculació d’Abdelbaki es-Satty amb els serveis secrets espanyols —i, més enllà, també, de valorar l’actuació dels Mossos d’Esquadra i si era evitable la mort d’alguns dels joves (esperem que la comissió d’investigació ho aclareixi)—, el que vull és replantejar algunes qüestions que són, a parer meu, importants a l’hora d’intentar entendre el que va passar.

La primera qüestió és la contingència dels fets. Els atemptats podrien no haver passat, podrien haver passat en un altre lloc. Els joves que van cometre els atemptats podrien haver estat de Vic, de Madrid o de Rotterdam. No hi havia, si voleu, les condicions necessàries i suficients, sinó una contingència. Era possible, però no necessari. Quina diferència hi ha? Molta! Quan es poden identificar les causes, es poden, en principi, prevenir les conseqüències. Però quan els fets són contingents, l’anàlisi esdevé complexa. Concebre que els atemptats no eren un fet contingent ens porta a la prevenció indiscriminada: qualsevol que pertany o està vinculat a la tradició o la pràctica musulmana podria ser sospitós.

Això es veu clarament en el protocol de prevenció i detecció de radicalisme (Proderai) que va implantar el Govern de la Generalitat de Catalunya el 2016: «Així mateix, és important assenyalar que si bé la radicalització islamista generalment s’associa a joves educats en l’islam, la realitat mostra que cada cop són més els joves conversos o no musulmans que se sumen a aquest procés». Aquesta mirada policial per abordar problemes socials i polítics, a més d’envair l’àmbit educatiu —el Proderai s’executa als centres educatius—, és un error polític que fomenta el racisme i marca la línia de la discriminació. No es pot fer del suposat vincle religiós un tret d’identificació policial i de seguretat.

Què fa que els atemptats de Barcelona i Cambrils —altres abans, i altres que vindran— siguin possibles en el context europeu? Els factors del malestar poden ser molts i les reaccions, també, i de molts tipus. Recordem-nos de la crema de cotxes a la banlieue a França. Però hi ha dos detonants molt clars que, quan es conjuguen, són determinants. El primer, de caràcter global: el paper que té Occident, des de fa dècades, en el món àrab, començant per Palestina, passant per l’Iraq i Algèria, fins al que es va anomenar la primavera àrab i la guerra de Síria. Els pobles del món de tradició amaziga, àrab i musulmana, en gran part, titllen els països occidentals d’etnocèntrics, neocolonials i imperialistes. Un sentiment molt arrelat d’injustícia global que, per a algunes persones, serveix com a motor d’odi. Aquesta concepció també la tenen molts joves vinculats a aquests països i que ara viuen a Europa.

El segon factor és de caràcter local i té a veure amb el racisme. Moltes persones que viuen a Catalunya —vingudes de fora o nascudes aquí amb arrels estrangeres— consideren que la societat catalana és, majoritàriament i institucionalment, racista i que els maltracta. El racisme que pateixen és d’índole material i simbòlica. Material perquè tenen una situació administrativa i legal inferior a la de les persones «autòctones», dificultats per accedir a llocs de treball, a l'habitatge, a locals d’oci per raons d’origen o estan abocats a la pobresa. Simbòlica perquè són els «moros», no són reconeguts com a iguals i els és negat el dret a la diferència o la indiferència.

Aquest còctel de denegació, material i simbòlica, porta, com diu De Sousa Santos, a la «degradació ontològica» o, com diu Arendt, a la «vida despullada de dignitat i igualtat». Davant d’aquesta mort política, les persones afectades tenen quatre tipus de reacció: la primera és resignar-se i viure en paral·lel a la societat, en una mena de submon; la segona, intentar assimilar-se al màxim als «autòctons» i passar desapercebuts; la tercera, actuar políticament i fer de la pròpia vida una lluita antiracista, i la quarta, el suïcidi: matar matant-se.

Davant d’aquesta situació, quins camins hem de recórrer? Combatre els elements d’exclusió materials i simbòlics. Tota societat és desigual, injusta i fragmentada, però quan la base d’aquesta desigualtat és simbòlica —és a dir, hi ha persones a qui els és negat el dret a existir simbòlicament— es viu una violència màxima. Permeteu-me fer una distinció per clarificar el que vull dir: la pobresa material és una violència que té conseqüències importants en les vides, però la possibilitat de lluitar-hi en contra hi és i pot donar sentit a aquestes vides. La negació simbòlica és quelcom més penetrant, una eliminació en tota regla. Porta a la destrucció. Calen polítiques de reconeixement —que no vol dir discriminació positiva— de les persones vingudes de fora: igualtat de drets i ciutadania plena, presència en l’àmbit polític, mitjans de comunicació i serveis públics. I cal eliminar el racisme, vaja!

Davant de la contingència, no tenim cap altra opció: conviure amb l’amenaça i construir una societat igualitària i lliure de racismes. La prevenció policial té efectes limitats. Ho sabem.

Valora
Rànquings
  1. Resistència al Pla de Balasc contra l’especulació urbanística i la destrucció intencionada de l’espai
  2. Fa 18 anys que ens va deixar Lluís Maria Xirinacs
  3. La pressió veïnal força l’aturada de les obres de l’Agroparc de Gelida malgrat la desobediència d’Ametller Origen i l’Ajuntament
  4. Qui té por de Daniel Cardona?
  5. Som Poble-CUP demana la dimissió de l’alcalde de Sant Martí Vell per la seva col·laboració amb la Fundació Princesa de Girona
  6. Per molts anys Pablo Hasél!, la repressió no podrà silenciar-nos
  7. Sense les Pitiüses, els Països Catalans es buiden de sentit
  8. UCE de Prada de Conflent: una setmana de reflexió i compromís al peu del Canigó
  9. Mataró: exigeixen la dimissió de la regidora de Cultura
  10. Concentració a Barcelona per condemnar l’assassinat de periodistes a Gaza
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2025 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid