Ahir a la tarda, el Grup de suport amb l'Adri van llegir una carta seva en roda de premsa per donar a conèixer la situació actual de l'Adri, que es va veure forçat a exiliar-se ara fa dos mesos, quan la Guàrdia Civil va irrompre a casa seva, acusant-lo de sedició, rebel·lió i terrorisme.
Després de llegir la carta, el grup de suport "Adri et volem a casa" ha denunciat l'arbitrarietat i la desproporcionalitat del les acusacions que se li imputen, així com exigir que pugui tornar en llibertat.
També s'ha anunciat que aquest diumenge a les 17h es farà una concentració per exigir el seu lliure retorn a la població "Adri et volem a casa"
Carta de l'Adri
Són les 6 del matí, quan em desperto sobresaltat pel soroll d'un motor, segurament imaginari, i m'acosto a mirar per la finestra. És el tercer cop aquesta nit, i el número 1.000 en les últimes 3 setmanes. Igual que en les altres 999 vegades, per la finestra no hi veig cap cotxe. Solament el bosc i un animal que fa el seu so característic cada cop que sent o veu alguna cosa... o quan li dóna la gana. Normalment crida quan s'acosta un cotxe, però a vegades ho fa sense motiu. De fet, és una alarma natural que em manté alerta per si he de sortir corrents.
Aprofito per anar a la cuina i em bec un got d'aigua. Mentre torno a l'habitació em pregunto quan de temps hauré de viure amb aquesta por. Em tapo altre cop i el meu subconscient em xiuxiueja la resposta. Sé que té raó, però de moment em nego a acceptar-la.
Avui, 8 de juny de 2018, mes i mig després d'escriure això, ja fa 59 dies que la policia trucava a la meva porta i amenaçava en tirar-la a terra si no l'obria. Un cop mes, la mà que fa anar el martell de la injustícia, reposa sobre el fusell de la por; i el dit que ens assenyala des dels despatxos espera ansiós al gatell per fer miques els nostres somnis.
La por que sentia llavors ha canviat.
Ara tinc por a la indiferència. A que, malgrat tot, ens quedem asseguts a la cadira immersos en el nostre paper d'espectadors, a que encara hi hagi gent que pensa que la policia ens protegeix; a que en veure a qualsevol de nosaltres dins d'un furgó policial giri la cara i digui "Algo habrá hecho", a que seguim justificant a l'opressor, al torturador o al soldat que només segueix ordres, a que el teu veí es cregui tota la merda que vomiten els mitjans, i després la vagi predicant sota la bandera de la veritat, a que dins de la multitud de funcionaris que intervenen en un procés judicial, no n'hi hagi ni un amb el valor suficient per denunciar la injustícia...
Però, sobretot, por a que la gent tingui por.
El que no sap l'opressor és que amb la seva estratègia ens ha portat fins a la vora del precipici, que tornar enrere no és una opció quan mires enrere i veus a milers de companyes cridant disposades a saltar amb tu, i que un cop estiguem caient ja serà massa tard per aturar-nos i llavors s'adonaran, sense poder reaccionar, que estem caient d'amunt seu.
És amb aquestes companyes amb les que us animo a sortir, aquest diumenge, a les 17h a l’Ajuntament d’Esplugues, per denunciar l’arbitrarietat i la desproporcionalitat dels fets que se m’imputen, i per deixar ben clar que la seva repressió no ens farà callar.
