Segons Ensenyament, l’objectiu del protocol és posar a l’abast dels centres educatius les orientacions i els recursos per prevenir conductes de radicalització i capacitar els centres per detectar-los per així poder fer una intervenció educativa. Una finalitat fàcilment compartible, si no fos perquè els mecanismes que s’utilitzen per intentar assolir-la són dubtosos i fins i tot fan córrer el risc d’aconseguir l’efecte contrari. És evident que la desconfiança provoca alineament, i l’alineació pot anar associada al sentiment d’exclusió tant social com institucional, un context ideal que certs grups podrien aprofitar per la cooptació.
Entre els múltiples motius que ens haurien de portar a organitzar-nos socialment perquè el Departament d’Ensenyament rectifiqui la posada en marxa de les mesures anunciades a cop de titular aquests dies, cal destacar la manera que s’ha forjat l’elaboració d’aquest protocol, que no ha partit de la reflexió col·lectiva dels agents implicats en l’educació i, per al·lusions, tampoc ha contemplat la participació de la comunitat musulmana. En canvi, ha preferit que el procés estigui liderat pel Cos de Mossos d’Esquadra (CME), el Departament d’Interior i el Departament d’Ensenyament.
Ja fa anys que el Departament d’Ensenyament i el CME treballen conjuntament per normalitzar la presència d’aquest cos policial als centres educatius. Dintre les ‘tasques de proximitat’ dels agents s’inclou la de fer xerrades a escoles i instituts sobre moltes temàtiques (consum de drogues, violència de gènere, etc). Així, es dona veu i presència dels mossos en espais escolars en comptes de prioritzar la veu dels organismes, entitats i persones que tenen una llarga experiència treballant en aquests àmbits. Com podem esperar un impacte positiu d’aquestes pràctiques si qui et parla de les maldats del món és la mateixa persona que et sanciona? Les conseqüències són clares, les aules deixen de ser espais de foment del debat obert i segurs, on s’hi poden expressar totes les opinions, fins i tot les que presenten més controvèrsia.
Un aspecte cabdal per oposar-se a la implementació del programa radica en el contingut del protocol, que estigmatitza l’alumnat musulmà (ho sigui o ho aparenti) convertint-lo en grup objecte de sospita, reduint al no res aquelles experiències de foment de la cohesió social que, de manera imprescindible, han de ser presents a les escoles.
Un altre motiu per aturar aquest protocol és que el discurs que s’utilitza per trobar elements identificadors pot influir en la configuració d’imaginaris dicotòmics molt perillosos, enfrontant categoritzacions de terrorista vs no terrorista, de manifestant violent vs manifestant pacífic, immigrant per motius econòmics vs refugiat polític, etc. Aquest fet té un component de repressió ideològica molt greu especialment quan la interpretació dels termes ‘terrorisme’ i ‘radicalització’ queda intencionadament reduïda i esbiaixada, associada a l’islamisme i per tant, identificant tota una comunitat com a culpable. Aquest procés té un nom, i és la institucionalització del racisme i la xenofòbia en espais que l’haurien de previndre.
A més a més de la discriminació de l’alumnat musulmà, aquest tipus de programes esdevenen l’eina perfecta per criminalitzar qualsevol tipus de dissidència, fixem-nos en l’ús del concepte de ‘terrorisme no violent’ per identificar indicis de comportaments ‘radicalitzats’ que serviran per qüestionar qualsevol pràctica que posi en dubte el manteniment del status quo dels poderosos.
Quin tipus de societat esperem construir quan convertim l’escola en espai de vigilància?
La funció del professorat és sobretot la d’establir un clima de confiança que fomenti l’aprenentatge i acompanyi el procés maduratiu de l’alumnat. La pretensió del Departament d’Ensenyament que els docents adoptin el rol de policies i esdevinguin vigilants implica convertir els centres escolars en espais intimidatoris on l’alumnat s’hi pot sentir assetjat, especialment si és musulmà, però no solament.
Els sindicats ens hem d’implicar perquè el PRODERAI no s’acabi imposant als centres educatius, de la mateixa manera que ho fem per la defensa de l’ensenyament públic, per combatre la precarietat laboral, i per derogar qualsevol política que no fomenti la igualtat social. La societat que volem només es pot sostenir establint lligams amb la resta de lluites socials i la lluita contra el racisme és una prioritat.
Ens hi juguem massa per deixar-ho córrer, mentre la ultradreta s’està congratulant del disseny d’aquestes polítiques, nosaltres hem de crear un eix frontal que les combati.
Aturem el PRODERAI, si us plau!
