Li han dit «terrorista». Vatua dell, terroristes eren els que anaven a Porreres a matar a canvi de deu pessetes. Terroristes eren els qui de dia vestien sotana i de nit camisa blava, i anaven a matar. Terroristes eren els qui varen clavar sis tatxes al cap d’en Rafel Estades abans d’assassinar-lo, perquè l’acusaven d’haver foradat el cotxe del bisbe el dia de la inauguració del monument feixista de Crist Rei al puig de Sant Salvador. Terroristes eren els qui assassinaven batles perquè varen gosar de construir escoles. Terroristes eren els qui anaven per les cases i violaven les dones i les filles dels qui havien hagut de fugir d’aquesta bogeria. Terroristes eren els qui feien beure oli de ricino als qui no combregaven amb el règim. Terroristes eren els qui varen posar el canó de la pistola a la boca d’en Macià. I varen disparar. No hi havia bala a la recambra, però la por d’aquell moment viu per sempre perquè saps que els terroristes es passegen, encara avui, tranquil·lament pel carrer. Assassins, torturadors, violadors, dèspotes, vosaltres sou els terroristes.
Terrorisme vol dir fer por. I a Mallorca, de por, d’autèntica por, en poden parlar aquells qui durant tants d’anys han hagut de callar, aquells qui no varen gosar tan sols dir els noms dels botxins als fills de les víctimes. I no, no fa massa anys de tot allò. Aquella història és viva, present, perquè avui manen els hereus d’aquells botxins. Per això no volen remoure el passat, per això diuen que a les guerres mor gent dels dos bàndols. No, no pas a Mallorca. Aquí solament uns mataven i solament uns morien. Voler fer oblidar és un crim i el qui ens neguen la memòria són uns criminals.
No, en Macià Manera no era un terrorista. Aquells qui el varen conèixer saben prou bé que era una persona excepcional, única. Només cal anar a Montuïri i preguntar a qualsevol vianant. No tan sols els amics o els familiars, qualsevol Montuïrer us dirà que en Macià era una bona persona. Feu-ne la prova. Fins i tot en Copita, el guàrdia civil que el va delatar –el malnom sembla que té a veure amb l’afició que tenia pel conyac–, tenia mala consciència i es lamentava perquè havia estat el culpable que el detinguessin. Qui tenia por d’en Macià, idò? Només aquells que passen pena perquè una espurna desvetlli la consciència, massa temps adormida, d’aquest poble que malgrat totes les adversitats no ha renunciat mai a ser qui és, a ser com és.
Els qui hem conegut i estimat en Macià Manera no permetrem que ningú embruti la memòria d’un dels cors més nobles que ha donat aquesta terra. Macià, sabrem ser dignes de la teva amistat.
