Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L'autor recorda les seves visites a Cuba i a partir de la seva percepció del castrisme fa balanç dels judicis que se n'han fet des d'Europa
Cuba: això no és una elegia
18/12/2016 Hemeroteca

He estat a Cuba unes quantes vegades. Prou temps per conèixer Eviezeres, Suleidys, Osmanis, Mirgladis, Deyaniras, Yordis i fins i tot un Richelieu. He viscut en cases pobres de l'Havana. Vull dir cases de maons on les rajoles ballen, on a la cuina només hi ha una olla, una paella i quatre plats, on les portes no tanquen bé i el pressupost no dóna per arreglar-les. Cases de maons que no salten pels aires quan, puntual a la tardor, arriba el llop. L'últim exemple, l'huracà Matthew, que a l'octubre va deixar un saldo devastador: a Haití, centenars de morts; als Estats Units, 34; a Cuba, cap.

Cases que guarden la seva gent. Gent tan pobra com la casa que habita, perquè cobra un salari mitjà de vint dòlars al mes, i les dades són les que són. Gent, però -quan es parla de Cuba tot s'omple de peròs-, que pot estudiar tots els cicles educatius sense pagar un sol peso, que tampoc no ha de pagar per ser atesa als hospitals i que cada mes té garantida la cistella alimentària a cost zero. Una cistella monòtona que té sempre el mateix gust i el mateix color, sí. Però que assegura que ningú se'n vagi a dormir amb la panxa buida.

En el tercer viatge, quan durant un mes em vaig moure només entre cubans, em vaig creure que tocava amb la punta dels dits allò que podríem anomenar la idiosincràsia de Cuba. O això vaig pensar, amb aquesta petulància antropològica que de vegades tenim els europeus quan trepitgem les antigues colònies.

Aleshores, a finals dels noranta i principis del segle XXI, les ciutats de Cienfuegos i Santa Clara les unia un ferrocarril devastat que trigava dues hores a fer un trajecte de 70 quilòmetres. Algunes finestres no tenien vidres i el "traqueteig" hauria estremit fins i tot a un faquir. Així i tot, m'encantava i pagava content els dos dòlars que em corresponien com a turista. Cuba necessitava divises i a mi, guiri però solidari, em tocava donar-les. "Mira que ets idiota", em va dir l'Osaida, una infermera de Santa Clara. "Ja et pots fotre els teus dòlars pel cul. Cobrar això per viatjar en aquest trasto és un robatori. Dius que ets estudiant i pagues dos pesos com tothom. Ho has entès?"

Retalls de Cuba

Un dia una metgessa de Santa Clara em va fer una proposta estranya: anar a visitar els seus pacients. Era estrany perquè era diumenge. Però hi vam anar, casa per casa. Ens obrien la porta, es repartien abraçades i petons, ens convidaven a cafè, ella els feia una revisió, s'explicaven acudits, ens dèiem adéu i es trucava a la porta següent. Era com visitar els parents, més que no pas els pacients. El més estrany, però, era que cap d'ells no li havia demanat que hi anés. I així i tot, a ningú el va sorprendre trobar-se-la a la porta.

A la serra de l'Escambray he vist poblets perduts de quatre cases, on vivien dos o tres nens. Tenien la seva escola, el seu professor i el seu ordinador. En una escola de l'Havana vaig veure un marrec que l'últim dia de curs s'afanyava a esborrar les anotacions en llapis de les pàgines del seu llibre de text. Quan li vaig preguntar per què ho feia, em va mirar com si fos estúpid: "Perquè el compañerito que faci servir aquest llibre el curs que ve se'l trobi net." 
A Santiago de Cuba he vist parelles de policies i militars passejant agafats de la mà, i l'únic que se'ls mirava amb ulls de sorpresa era jo. Moltes vegades vaig tenir la impressió que hi havia alguna cosa, davant meu, a la qual em costava posar-li nom. Una manera de fer que era el resultat, potser, d'haver mamat des de petits la cultura de la solidaritat i no la cultura de la competitivitat. Encara que soni naïf.

Un exemple: durant el periodo especial, l'època catastròfica que va seguir a la caiguda de l'URSS, quan de la nit al dia Cuba es va quedar sense la major part de les seves relacions comercials, el Govern va haver de prendre mesures d'excepció per salvar el país. Així i tot, van passar coses inconcebibles: per exemple, que en alguns pobles de l'est es preservessin indústries deficitàries que s'haurien hagut de tancar tant sí com no. Les van conservar perquè al seu voltant giraven la cultura i les relacions socials de la població, i tancar-les hauria significat negar-los l'ànima. Us ho imagineu? En ple periodo especial, quan l'escassetat pel bloqueig era tal que hi havia qui cuinava fins i tot la pell blanca de les taronges.

Molt sovint, però, aquesta sensació es basava en detalls intangibles, en un mosaic de petites coses. La persona al centre, de vegades a costa dels diners. I, a la vora, la necessitat imperiosa de sostenir l'economia del país per damunt de la línia de flotació. Aquest factor humà no es mesura amb dades i no seria un argument vàlid en cap debat seriós. Però qui hagi viscut a Cuba i l'hagi trepitjada lluny dels circuits del turisme pot entendre quin valor té en el dia a dia.


Això no és una elegia

Però reconec que ho sembla. Cuba va viure èpoques de prejudicis i persecució. El mateix Silvio Rodríguez va haver de lluitar contra el capquadratisme d'alguns dirigents culturals; cançons com "Debo partirme en dos" i "Playa Girón" denuncien l'encartonament mental dels qui volien dictaminar com havia d'escriure i cantar un poeta com ell.

Però no comparteixo la imatge de l'immobilisme que tant es publicita. Cuba ha canviat molt i també el seu govern. Els cubans s'han ocupat prou d'estirar-lo endavant. Silvio Rodríguez va continuar cantant com li donava la gana, i qui hagi trepitjat l'illa en els darrers trenta anys sap que avui s'hi escolta rock, jazz i hip hop com a qualsevol altre lloc. Qui hi hagi anat sap, també, el pes específic que tenen per a la vida cubana la dansa, la pintura i moltes altres expressions culturals. Potser sap que entre les propostes més premiades hi ha hagut entitats com el Mejunje de Santa Clara, un espai d'ambient i un dels referents culturals de la ciutat. O que, des de fa anys, les persones transsexuals tenen l'operació de canvi de sexe garantida i a cost zero.

Mai no em vaig plantejar no viatjar a Cuba per allò de la por a la decepció. Hauria estat com no voler tenir parella per por de desenamorar-me o com no voler construir un país lliure per por que no sigui perfecte.

En cada viatge he parlat amb desconeguts que, al mig del carrer i a plena llum, m'han agafat per banda i s'han posat a criticar Fidel, el Govern i tot i més. Davant meu ningú es va mossegar la llengua. Fins i tot alguns amics, dels més revolucionaris (aquí en diem "castristes"), criticaven a tort i a dret tot el que es pogués criticar. Els cubans són gent culta i educada en la solidaritat i també en la crítica.

Els talls de llum a ple juliol, provocats per les instal·lacions obsoletes i pel bloqueig. Una tortura inimaginable; una ciutat sencera que obre els ulls a les tres de la matinada, en el moment estel·lar en què tots els ventiladors s'aturen de cop.

"A Cuba, quan es tanca la porta gran, tothom hi cap"

M'ho va dir una vegada l'Osmani, de Cienfuegos. No es referia als milers de saharauis, víctimes de Txernòbil i refugiats d'arreu que el país ha acollit durant dècades. Tampoc es referia als milers de joves que hi van arribar becats pel Govern cubà per estudiar medicina i tornar un dia als seus països amb una professió i una responsabilitat sota el braç: nois i noies de les àrees més pobres de les Amèriques (també dels Estats Units). No parlava d'això, l'Osmani. Volia dir, simplement, que quan la porta de casa es tancava, tots els qui eren a dins passaven a compartir taula, llit i el que fos. M'ho va dir en plena apoteosi festiva, quan a casa seva s'hi havien amuntegat vint o trenta persones de totes les edats que ballaven al ritme de Tego Calderón. Aquella nit, quan la festa s'havia apagat, sèiem exhaustos al portal, contemplant el carrer buit. Aleshores va deixar anar una confessió. Volia anar-se'n. Suposo que em vaig quedar blanc. "Tu no ho entens", va afegir. "Véns i te'n vas. I jo necessito sortir." Cap altre dels molts amics que tinc a Cuba tenia aquest desig, ni tan sols els professionals que aquí s'haurien pogut forrar. Però la veritat és que sí que ho entenia, i entendre-ho em dolia. Entenc l'anhel humà de voler sortir i veure.

M'hauria agradat llegir més opinions i menys propaganda cada vegada que obria un diari. Que no hi hagués hagut hermetismes de cap mena. Sens dubte. Però em costa imaginar-m'ho en una situació de guerra, sigui calenta o freda. Cuba és a 90 milles de qui es va erigir des del principi com el seu pitjor enemic. Que és la potència militar més poderosa del planeta. El país que va idear l'Operació Còndor i va crear l'Escola de les Amèriques, on la CIA va ensinistrar policies i exèrcits llatinoamericans en tècniques de repressió, desaparició i tortura.

Ja el 1960, el port de l'Havana va ser escenari d'un atemptat que es va endur un centenar de vides. L'endemà, al funeral, Alberto Korda va copsar aquella famosa imatge del Che i va prémer el disparador. Des d'aleshores, Cuba no ha parat de rebre. A Playa Girón, el 1961, va evitar una invasió militar nord-americana. Ha patit diverses formes de terrorisme: des d'atacs bacteriològics contra cultius fins als atemptats del 1997 contra interessos turístics, passant per la voladura d'un avió comercial el 1976 i els 638 plans de la CIA per assassinar Fidel Castro. Ha vist com la Casa Blanca invertia milions de dòlars anuals del pressupost federal en programes per fomentar l'oposició política a Cuba. I ha hagut d'estirar la imaginació per burlar l'ofec econòmic.

Però amb Cuba sempre cometem el mateix error: exigir-li que no sigui una ex-colònia caribenya, per poder comparar els seus sous amb els del primer món, i oblidar-nos del fet que els Estats Units no han estat, precisament, un veí cordial amb ganes de compartir un cafè. Així i tot, a Cuba hi ha eleccions i formes de participació, diferents de les que tenim aquí. I si la participació en els comicis supera sempre el 90%, algunes sintonies hi deu haver.


Una opinió final

A l'hora de fer balanços (i la mort de Fidel ha motivat que tothom s'hi posés), col·loquem els peròs i contres a la balança i observem de quin costat cau. I aquesta és la qüestió: que el pes de cada però i cada contra varia segons de qui sigui la balança. És simptomàtic que els suports més ferms a la revolució cubana, des de sempre, provinguin del Tercer Món. D'allà on les passen magres de veritat.

Jo no sé què justifica què. Només sé que a casa meva no s'hi acosten els huracans i que he crescut en un món on mai s'ha dubtat (almenys fins ara) que hi hauria un plat a taula i un metge quan fes falta. Per això tinc la balança que tinc i la diversitat informativa i de partits hi pesa com el plom. No visc en un país que ha estat durant mig segle en el punt de mira de la CIA. No sé què se sent en aquestes circumstàncies. No sé com quedaria d'alterada la meva balança si m'hi trobés. Però els europeus tenim la dèria de convertir els nostres valors en universals. Potser els segles d'autoadjudicada superioritat moral ens hi empenyen. (Encara que, alguns d'aquests valors, ni tan sols s'apliquen als estats d'Europa, als que en fan bandera i en teoria els defensen).

Dir tot això no és gaire còmode. El més fàcil seria lloar els èxits de la revolució cubana en educació, cultura i salut i a continuació reclamar-li totes les llibertats que voldria per a mi. Com si escrivís una carta als reis. Però Cuba no és una idea abstracta, ni una utopia ni un punt de partida. És una realitat amb dificultats i virtuts, que t'obliga a observar les teves pròpies premisses i a fer un acte d'humilitat.

I després dels balanços arriben les prediccions. Com sempre, a Cuba l'esperen els reptes. Referint-se a Fidel, a Camilo Cienfuegos i a ell mateix, el Che Guevara en va plantejar un davant d'un grup de treballadors cubans. Una missió impossible: "El vostre deure, en el futur, és oblidar-nos."
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid