Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
De la desobediència a la sedició
Ignasi Farinyes Gasalla Ignasi Farinyes Gasalla

Aconseguir la independència no és un joc de rol legalista. Es miri com es miri, l’autodeterminació de Catalunya serà una “sedició” o no serà. I, perdonin-me l’obvietat, les sedicions pressuposen desobediència. Les reaccions a la detenció de l’alcaldessa de Berga han deixat encara més al descobert la diferència de criteris de l’independentisme a l’hora d’afrontar la gravetat d’aquest “tràmit” indefugible. En un extrem del ventall, hi tindríem la posició, aparentment majoritària, que defensa una cautela jurídica extrema, una cautela que, segons sembla, diluiria la severitat d’aquesta transgressió fins al punt de fer-la pràcticament indolora. No cal dir que els defensors d’aquesta il·lusió incorren en una certa irresponsabilitat, fent creure a tothom que aquesta quimera és possible. A l’altra punta hi hauria els més “intrèpids”, políticament parlant, els que estan disposats a actuar en conseqüència, ja sigui d’acord amb els seus principis individuals o els de la formació política que representen, exercint, ja des d’ara, el seu dret a la desobediència. També aquí hi podria haver una certa lleugeresa a l’hora de valorar les conseqüències d’aquestes actuacions, que no semblen emmarcades en una estratègia unitària. La prudència exagerada, a part de fer-nos traïdors (com ens advertia el malaurat Jordi Carbonell), pot convertir aquella dilució lenitiva en dissolució letal; però la intrepidesa unilateral pot transformar-se ràpidament en temeritat autodestructiva. Dues possibilitats anhelades amb desfici pels nacionalistes espanyols.

És inqüestionable que existeix un rerefons de classe en aquestes dues actituds: la dels que tenen por de perdre els privilegis en una ruptura que no controlen i la dels que ja no tenen res a perdre i no es poden permetre tenir por davant la possibilitat d’una ruptura democràtica. I, mentre els uns miren de protegir-se en una hipotètica seguretat jurídica catalana, sense gosar dir clarament que aviat existiran dues legalitats incompatibles, els altres pretenen convertir, sense cap justificació racional, el procés d’autodeterminació política en la profetitzada revolució anticapitalista. Però, com ja s’ha dit sobradament, les mobilitzacions populars han demostrat que l’eclosió del moviment independentista a Catalunya és un fenomen transversal, i el salt insurrecte de què parlava al principi l’haurem de fer junts, organitzats i amb una certa rapidesa, abans no es tanqui aquesta bretxa d’oportunitat que ens ha brindat la història. I, en aquest trasllat cap a la República Catalana independent, la confrontació de classes ens l’haurem d’endur a l’equipatge, juntament amb les altres contradiccions irresoltes.

Paral·lelament a la pluja de mostres de solidaritat amb Montse Venturós, que ha inundat la xarxa i els mitjans de comunicació catalans, alguns representants de l’establishment independentista han posat en marxa el protocol d’alerta davant les actituds desobedients “sense control” (cf. Vicent Partal: “Amb molta preocupació: cinc lliçons de la detenció de Montserrat Venturós”, Vilaweb, 4-XI-2016, i Josep Costa: “La desobediència i la revolta popular”, El Nacional.cat, 6-XI-1916). Evidentment, com han expressat aquests autors, la deficiència més greu que ha destapat l’episodi de la detenció de l’alcaldessa és la falta d’un altre protocol, primordial: una política antirepressiva unitària. I, sense aquesta política, és molt difícil no sucumbir a les provocacions que l’estat espanyol fa servir per destruir l’independentisme, com s’ha pogut veure en aquest primer episodi de detenció d’un càrrec elegit.

Ara bé, de les causes d’aquesta insuficiència, se’n parla relativament poc. La seva relació amb els interessos de classe que he esmentat més amunt les fa incòmodes, perquè distorsionen la imatge de “poble compacte” que, inevitablement, acompanya qualsevol procés d’alliberament nacional. Però això no ens ha de fer perdre el contacte amb la realitat, sobretot quan es tracta d’analitzar-la. No és difícil admetre que els sectors socials que representa la CUP estan més habituats a la repressió que els que representa el PDECat, i tampoc no és difícil d’acceptar la influència dels exconvergents dins la coalició Junts pel Sí. Per tant, la diferència de prioritats a l’hora d’avaluar la necessitat d’una política antirepressiva comuna també és fàcilment deduïble. (I sí, ja sé que els primers càrrecs elegits imputats a causa del procés independentista han sigut membres del govern del president Mas i l'actual presidenta del Parlament. Però la primera detenció ha estat d’una alcaldessa de la CUP.) I, de la mateixa manera que, més enllà de qualsevol principi ideològic, han de posar-se d’acord en les qüestions pressupostàries per no trair el moviment d’autodeterminació català (sí, unes noves eleccions significarien una traïció a aquest moviment, i en tindríem clara l’autoria), també és imprescindible que s’arribi a un acord en matèria antirepressiva.

Mentre no existeixi l’anomenada llei de transitorietat, aquest possible pla antirepressiu no podrà impedir que els Mossos actuïn com a agents repressius de l’estat espanyol, però pot evitar el trist espectacle de desunió d’aquests últims dies en una qüestió tan bàsica com la solidaritat. A més a més, pot ajudar a capgirar l’efecte de les pròximes detencions (perquè, tot i l’alerta de l’establishment, els actes de desobediència continuaran), de manera que, en lloc d’afeblir el moviment, el reforci: no és el mateix detenir una alcaldessa de bon matí i a casa seva que detenir-la a l’ajuntament del seu municipi, al costat de la seva gent i mentre la banda municipal rep els agents policials amb algun himne festiu. L’efecte mediàtic seria ben diferent! Naturalment, per a aquest tipus de detenció caldria la col·laboració de la Conselleria d’Interior, que hauria d’estar garantida pel pacte.

Només així arribarem units a la sedició, el moment en què, temporalment, haurem de deixar totes les diferències de classe en segon terme, perquè la reacció despietada de l’estat espanyol no farà distincions.

 

Ignasi Farinyes Gasalla

Filòsof

11-XI-2016

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid