Quan el 2003 l'anomenat trio de les Azores: J. Bush, T. Blair i J.M. Aznar van anunciar la invasió de l'Iraq alguns dels millors analistes polítics del moment ja van avisar que d'armes de destrucció massiva no n'hi havien; que una actuació militar tindria conseqüències difícilment superables, que seria un efecte crida per els joves islamistes de tot el món. Si miréssim les hemeroteques d'aquells temps podríem comprovar que ja anunciaven que entre uns 18.000 o 20.000 joves es mobilitzarien en contra de la coalició militar no només en el que els militars denominen el teatre d'operacions: l'Iraq, sinó també en l'anomenat teatre de la guerra, els territoris d'origen dels països de la coalició internacional.
La família Bush va convertir aquest acarament personal en una espècie d'OK Corral, però en forma d'una guerra il·legal i il·legítima de conseqüències imprevisibles. Doncs bé, els resultats ja els tenim a sobre. França,Alemanya, Bèlgica han patit les conseqüències recentment. I no crec que la cosa quedi aquí.
La setmana passada l'Estat espanyol va enviar la 4ª bandera de la legió Alejandro Farnesio l'Iraq. És a dir, una implicació directa una altra vegada de una força de xoc. Per què? Perquè l'exèrcit creat i ensinistrat per EUU és incapaç de resoldre el conflicte creat per l'Estat Islàmic i perquè la situació interna d'inestabilitat fa preveure el pitjor. El fet que 6000 jihadistes posin en desbandada 300.000 militars professionals iraquians vol dir alguna cosa. El més probable és que la situació de conflicte duri molt de temps, com passa l'Afganistan i a Palestina.
Posar governs peleles a governar països en contra de l'opinió de la societat civil sempre té conseqüències, i tot sovint ben doloroses i difícils de solucionar a curt termini. La corrupció pot comprat governs titelles, però mai la voluntat del pobles. Si a més a més d'enviar exèrcits a combatre també existeixen bases militars americanes a Espanya, tenim molts números que a nosaltres també ens toqui el rebre per culps de les ruqueries dels senyors Bush, Blair i Aznar. Ara que en ciència política es parla molt dels “actors” podrem parlar també dels “pallassos.”
