L’any 2012 l'Asociación de Militares Españoles (AME) i el coronel Francisco Alamán Castro reclamaven la intervenció de l'exèrcit a la “Comunidad Autónoma de Cataluña”. L’any següent va ser el general de divisió Juan Antonio Chicharro qui va demanar la intervenció de l'exèrcit espanyol per “frenar la independència de Catalunya”. Per això ahir va sorprendre un article (en format de carta oberta a Artur Mas) de l’ex-militar Amadeo Martínez Inglés que començava dient “ Permeteu-me en primer lloc que li mostri el meu més sincer respecte i consideració per la seva difícil i meritori actuar en el marc de l'àrdua tasca que la història, la història de Catalunya i la d'Espanya, ha tingut a bé encomanar en aquest moment tan preocupant, insidiós, difícil, obert, de futur incert ... que malvivim tots els espanyols (inclosos els catalans que de moment només aspiren que els deixin parlar com a ciutadans demòcrates i responsables i no a callar com a súbdits del borbonisme regnant en aquest país durant segles) a l'espera del profund canvi de cicle polític que sens dubte va a arribar a aquest país de la mà dels nous genets apocalíptics de la corrupció, el nepotisme, la ruïna social, la prepotència partidària i, en definitiva, del bipartidisme nefast que ens portar el "modèlic" Règim pseudo democràtic del 78.”.
Seguidament Martinez Inglés (que va ser expulsat de l’exèrcit espanyol l’any 1990) es declarava partidari del Dret a Decidir i de la “Tercera Via” un cop Catalunya hagués votat el seu futur “Jo, senyor Mas, per descomptat, estic a favor del dret a parlar, a expressar-se, a decidir, del poble català però també aspiro, i estic segur que tard o d'hora s'aconseguirà, a integrar la nova i sobirana Catalunya del futur a la, també nova, Confederació de Repúbliques ibèriques, un Estat plurinacional de nou encuny que haurem de conformar més aviat que tard, des de la solidaritat, la cooperació i la temprança, les diverses nacions i pobles que encara a dia d'avui, units pels grillons gens democràtics del passat, ens assentem en aquesta vella pell de brau del SO d'Europa.”. Finalment, l’article acaba de forma irònica “Perdoni, senyor president, per ficar-me en els seus assumptes però és que també són, o seran, els meus molt aviat. Rebi la meva més sincera consideració i el meu respecte pel seu arriscat treball I ens veiem a Bagdad! Perdó, en què estaria pensant ...”.
