Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La CNT a Montjuïc

Article d'Albert Pérez Baró, sindicalista i precursor dels Decret de col·lectivitzacions, publicat al diari AVUI el 14/7/1977, sobre el miting de la CNT a Montjuïc

02/07/2014 El fil roig

Fa un xic més de dos anys, quan al Col·legi d'Advocats hom clausurava la tanda de conferències anomenades de les terceres vies, en la sessió de clausura que fou una taula rodona en la qual intervingueren tots els oradors que havien pres part en aquelles conferències, entre d'altres vaig fer una observació que va merèixer diverses intervencions: «Hem trobat a mancar -d è i e m- en el ventall d'opinions la d'un sector essencialment preponderant a casa nostra de més d'un segle ençà: la del sector anarco-sindicalista, que fóra equivocat de creure desaparegut per sempre, i a més no recordem que cap dels oradors s'hi hagi referit.»

I bé, al cap de dos anys, quan el procés que s'obrí amb aquelles conferències de les terceres vies s'ha tancat amb el resultat que tots coneixem de les eleccions del 15 de juny, l'efígie ha parlat. La C N T anarco-sindicalista ha parlat en un míting de masses a Montjuïc.

Fa més de deu anys que estem rellevats de tota activitat laboral i, per tant, lògicament no ens correspon cap activitat sindical; però no podem oblidar que, des de la constitució l’any 1918 dels Sindicats Únics, vam pertànyer al Sindicat Mercantil de la CNT fins que aquest en fou expulsat corporativament l'any 1932. La qual cosa no fou pas obstacle, però, perquè durant la guerra civil col·laboréssim estretament amb Andreu Capdevila, representant de la CNT al Consell d'Economia de Catalunya, i també perquè el darrer director de Solidardad Obrera Josep Viadiu - no pas Josep Peirats com s'ha dit— ens demanés d'escriure en defensa de les col·lectivitzacions i fossin publicats els nostres treballs els mesos de juny, juliol i setembre del 1938 a l'òrgan confederal.

Els treballadors de Catalunya, catalans de naixement o no, tenien dret a saber l'opinió de la CNT sobre tot un seguit de coses que els afecten directament, per saber si era a ella que els calia adherir-se. Perquè pogués representar eficaçment els seus interessos, vist que durant aquests quaranta anys s'han produït moltes coses importants: una explosió demogràfica que ha fet augmentar la població en un 25%; un desequilibri generacional que descartats aquells qui patiren directament la guerra i la postguerra i en resultaren totalment cremats i de difícil recuperació, fa que restin dempeus només aquells qui llavors eren criatures o han nascut després i els qui avui ja estem fora de tota activitat laboral.

S'han produït també altres coses tan importants com la progressiva industrialització del país, el traspàs massiu de grans masses de treballadors des del camp a la indústria i les ciutats, i el fenomen cada dia més important del «boom» al sector terciari o de serveis, entre els components del qual són reclutats els clients més assidus d'una nova societat dita de consum, que obliga la gent a comprar el que no necessita amb els diners que no té, i així viu endentada i s'acostuma a treballar voluntàriament cada vegada més hores per sortir-se’n.

Què pensa la CNT de tot això? Què pensa del milió de parats existent avui i en vies d'incrementar-se? Què pensa dels dos milions d'emigrats? Què pensa de la possibilitat d'establir una escala mòbil de salaris que eviti els desnivells que es produeixen amb el constant augment del cost de la vida?

Tot això i encara molt més era el que esperàvem que la CNT renovada oferís com a alternativa als obrers de Catalunya, siguin o no catalans de naixement. Però no fou pas així: Peirats féu un discurs polític en nom de l’apoliticisme de la CNT. No perdé pas el temps a posar en relleu l'herència del franquisme, ni els evidents esforços del govern per conservar-ne tot el que pugui. No posà en relleu la tasca enorme feta per la dictadura a rentar el cervell de la gent, fins a fer els treballadors completament insolidaris els uns dels altres i amatents tan sols a l’auto explotació mitjançant el treball de cada vegada més hores. Que lluny que queden aquelles vagues generals de començament de segle per a l'obtenció de les vuit hores!

Hi ha dues maneres de fer política: en pro i en contra. Peirats no la féu en pro d'Aliança Popular ni del govern Suàrez, però la féu en contra dels qui a Catalunya guanyaren les eleccions del 15 de juny. Si guanyaren els grups polítics autonomistes, obreristes, demòcrates i esquerrans, és evident que Peirats en combatre’ls feia el joc de Fraga i Suàrez. Llàstima que no fes el seu discurs abans de les eleccions: tan bé com els hauria anat, a les dretes!

Peirats viu als llimbs, oposa les «comunas libres» a l'autonomia dels pobles que, com el català, la reclama a les urnes. L'invitem a visitar els pobles dels voltants de Barcelona: Santa Coloma, Cornellà, Sant Feliu, Sant Boi, Sant Cugat, Sant Just o Esplugues, que ell devia conèixer quan fa quaranta anys tenien setze mil, vuit mil, set mil, nou mil, sis mil, dos mil i tres mil cinc-cents habitants respectivament, que

els compari amb els nuclis de població atapeïda densa, que són avui,  i que digui sincerament si en aquests veritables vespers humans es veu que cor d'establir les idíl·liques comunes lliures que els anarquistes de fa cent anys preconitzaven.

No hauria valgut més que la CNT, per boca de Peirats, hagués donat les seves solucions a les preguntes que ja hem detallat i que estem segurs que molts dels assistents esperaven que els fossin contestades? I encara ens quedàrem sense saber l'opinió que la CNT pogués tenir davant el ventall de centrals sindicals existents avui, davant l'herència de la CNS, ja oficialment extingida, i a la qual tothom aspira; i problemes més greus encara: el de la integració dels immigrats, si bé la necessària solidaritat entre els obrers de Catalunya, de naixement o no, i el greu problema de la joventut inadaptada, insolidària, que no ha trobat encara el camí de la seva vida i que només ha après a fer voleiar banderes negres, color aquest que, d'altra part, mai no ha estat el color de la CNT.

És clar que Peirats no es quedà sol: l'ajudà molt l'adhesió llegida d'un «grupo libertario» que volia «imponer» la seva concepció del món. I encara la inefable Frederica, el subconscient de la qual li féu traïció en trobar que la carn de diputat sortia cara a raó d'un milió de pessetes la peça. No poguérem menys de recordar allò de «qué cara cuesta la carne de gallina» de quan foren rescatats els presoners d'Annual. I per acabar d'arrodonir l'acte, Gómez Casas reclamà la llibertat només per als set o deu presos de la CNT, reiteradament dit així, en exclusiva, oblidant tota solidaritat amb els presos d'altres estaments. Malgrat una posterior nota més moderada hi va haver (Tele/Express del dia 8) un article de LH Edo a favor de la línia Peirats. Si la CNT l'any 1977 ha d'ésser allò que de l'acte de Montjuïc es desprengué, els treballadors de Catalunya, de naixement o d'adopció, s'han ben lluït.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid