Tal dia com auvui de 1977 els independentistes Carles Sastre, Àlvar Valls, Josep Lluís Pérez i Montserrat Tarragó van ser detinguts a Barcelona acusats de participar en l’acció (intent de segrest) on morí l'industrial José María Bultó. El grup va ser localitzat perquè el codi del rebut de la llum fals que va utilitzar l'escamot independentista per entrar a la casa de José María Bultó era el mateix d'un rebut a nom de Carles Sastre (es va fer servir un rebut fals a nom de José María Bultó per tenir una excusa per entrar a la casa de Bultó però l'escamot va fer l'error de no esborrar el codi del rebut original).
Durant les detencions, fetes l’1 de juliol de 1977, es localitzaren dos pisos de l’organització armada independentista (denominada per la policia espanyola EPOCA, Exèrcit Popular Català) on es confiscaren diversos dossiers informatius sobre Josep Maria de Porcioles, Carles Ferrer Salat, Joan Antoni Samaranch, José Manuel Lara i altres membres de la burgesia catalana que havien estat relacionats amb el franquisme.
Les detencions produeixen una important mobilització de signe creixent. En un principi només són pintades, cartells i pancartes. Una nova organització antirepressiva fa la seva aparició: Socors Català. Socors Català, al Principat, és constituït fonamentalment per lluitadors independentistes partidaris de l'existència d'una organització militar a Catalunya, i que exerceixen una solidaritat política amb els represaliats. Socors Català serà l'eix vertebrador de tota la campanya de mobilitzacions per aconseguir la llibertat dels detinguts de l'anomenat cas Bultó, i que posteriorment enllaçarà amb la tasca dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.
Poema escrit per Àlvar Valls que descriu les tortures practicades contra aquests independentistes detinguts el juliol de 1977. El poema està extret del llibre de poemes d'Àlvar Valls Crit, editat pels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC).
COM UN RECORD PUNYENT. IV.
(Juliol 1977)
Uns homes joves deien que jo sabia coses i havia de parlar.
Voltaven la dotzena i reien i pegaven i no se’n van cansar.
Em feien caminar
a jóc com la cigonya.
Tres dies va durar.
Tenia son i gana i em prometien lleure i no me’n van donar.
Penjava d’una barra
i m’hi balancejaven.
Les mans se’m van inflar.
Sentia i se’m clavaven
com una daga encesa
els crits dels meus companys.
Tapaven cos i cara ben fort amb una manta que ofega i fa suar.
Amb força els dits premien
a sota les orelles.
La sang torbava el cap.
L’alè del general
ben viu era allí encara.
Així ho van proclamar.
Recordo aquelles cares
com un malson terrible.
No se m’oblidaran.
Tres dies i tres nits:
temps just, prou temps per veure
com és just el combat.
Aquesta gent estranya que ens fa tastar la força la força ha de tastar.
