El missatge de la CUP és el de la Catalunya rebel, que s’ha despertat després de 30 anys de malson autonomista, és la veu del Congrés de Sants (1918), de la Vaga de la Canadenca (1919), de Prats de Molló (1926), de la Constitució Provisional de la República Catalana (l’Havana 1928), de Jaume Compte (1897-1934), de la República Catalana (1931), del Decret de Col·lectivitzacions (1936), dels resistents del Front Nacional de Catalunya (FNC) dels anys quaranta, de la fundació del PSAN el 1968, del neoanarquisme consellista dels anys setanta, de l'inici de les Consultes per a la independència (13/09/2009), de l'11 de setembre de 2012. Nosaltres provenim d'aquests referents, som els hereus d'aquesta cultura de lluita.
La consolidació de l'espai polític de la CUP, des d'aquella llunyana Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista (AMEI) el 1986, ha estat el resultat d'un llarg procés de debat, d'acumulació de forces, d'una anàlisi correcta de la realitat que, esmenant errors, ens ha permès inserir-nos-hi i transformar-la en la mesura de les nostres possibilitats.
L'emersió de la CUP ha generat expectació, il·lusió, perquè representa l'arribada del nou món polític, que s'edifica sobre les deixalles de la vella política de la corrupció, el mesellisme i la renúncia entesa com a pacte. Ha sorprès que els representants de la CUP fessin un discurs brillant, farcit de referències literàries, filosòfiques, poètiques, i tot això sense haver passat per ESADE, però, és que com va dir en David Fernàndez, hi ha dos models socials contraposats, ells tenen la Montserrat Caballé, nosaltres tenim la Meritxell Gené, és a dir, hem construït un model alternatiu propi, que defensa els nostres interessos com a classes populars.
La CUP ha fet evident que la política és un afer d'ètica, no pas d'estètica, que no és determinant vestir amb samarreta o portar corbata, sí que ho és, en canvi, hostatjar-se en un hotel a Madrid, com fa el el senyor Antoni Duran, que li costa al contribuent 1000 €/ dia, això és una burla als 1,7 milions d'aturats dels PPCC. Portar corbata, sovint, amaga la hipocresia de l'aparença, perquè cada vegada anem descobrint, gràcies a les notícies, més gànsters amb corbata.
L'engany de la Transició, canviar les formes perquè tot restés igual, que fou la mentida imposada amb la por dels 40 anys de dictadura feixista, s'ha desfet com un terròs de sucre dins de l'aigua. En una situació en la qual els partits polítics són captius dels interessos del capitalisme empresarial, que voten i decideixen cada dia, que han disposat seguir amb l'increment de la seva taxa de beneficis i que la crisi la paguin les classes populars, ha posat en evidència la contradicció fonamental entre els que cada vegada acumulen més diners, i l'augment dels sectors que s'han empobrit.
Davant d'aquesta situació, cada vegada es parla més d'una economia fonamentada en una dimensió moral igualitària, en la democràcia real, l'econòmica, en la col·lectivització de l'economia, en la igualació dels recursos econòmics, a repartir el treball i la riquesa, no s'entén que hi hagi gent sense casa i cases sense gent. Un sector de la població té els ulls fixats en el govern d'Islàndia, que en una enraonada mesura de justícia social, va empresonar els banquers i polítics responsables de la crisi que els va afectar.
De tots aquests temes cada vegada se'n parlarà més i per sectors més amplis de la població. Mentrestant la meteorologia diu que un vent de tempesta que recorre els Països Catalans, porta l'antic missatge de: reunificació, independència i socialisme, com a medecina per al guariment de bona part de les nostres malures polítiques, econòmiques i culturals.
