La CUP i el líder que no volia ser-ne

Un dependent d'una botiga d'esports tocada i posada em pregunta, poc abans de Nadal, a qui vaig votar. Me'n surto com puc sense dir-l'hi. M'explica que ell va votar la CUP. Al dinar de Sant Esteve, la meva cunyada explica que un taxista la va intentar convèncer que votés la CUP. Un amic, periodista esportiu, tip de tot menys del Barça, em fa l'article de la CUP cada vegada que ens veiem. Amb aquesta mostra, semblaria que la CUP hagués guanyat les eleccions. I no, prou que va fer d'entrar al Parlament, amb tres diputats, gràcies a 126.000 vots aconseguits en el moment que tothom apel·lava a ser el vot útil. Sí, però, que té alguna cosa de fenomen, de nou, de regenerador. I em sembla que no serà una moda, ni una postura, sinó que la CUP, i la seva idea del món, ha vingut per quedar-se.

Ahir, entrevistant David Fernàndez, vaig veure de la vora quin és aquest encant que el converteix en un producte atractiu cada vegada per a més gent. Fernàndez, com a representant de la CUP, parla bé, parla clar, parla fluix perquè no cal cridar quan hom creu que té la raó i, sobretot, diu el que pensa. En aquest país on hi ha una manca de llibertat evident, per interessos econòmics o polítics, per pors al què diran, per la dèria de quedar bé i per l'obsessió per salvar el cul amb la imatge pròpia, la CUP parla sense embuts. Perquè no té morts a l'armari, perquè no té un passat que els sigui un llast, perquè manté la coherència amb els seus principis, perquè pateixen amb els que pateixen i perquè no prediquen sal i venen vinagre, com fan tants altres partits. Aparcats els eufemismes i els tacticismes, el seu discurs és coherent i dringa de debò.

El seu "reset" a la democràcia sona, a dia d'avui, com un objectiu tan lloable com necessari. Malauradament, però, un pèl utòpic. Sort, però, dels qui estiren cap aquest cantó, perquè n'hi ha massa que miren de perpetuar allò que tenen, encara que s'hagin de tapar les vergonyes, mentre malden, dia sí i dia també, per un semàfor verd en un diari.