El bloc de Jordi Orts, 400Colps, subtitulat altres narratives dins i fora de l'escola, ha obert aquell vell debat sobre si la llengua ens fa invisibles. A propòsit d'un apunt sobre un curt del realitzador valencià Antoni Sendra (Una història del Graffiti a València i Cos Mortal), es debat per què un jove cineasta valencià es passa a la llengua dominant, en el seu darrer treball, després de comprovar que els projectes realitzats fins ara en valencià no han tingut la incidència esperada o desitjada. No és nou, el debat, ni la incontinència que genera posar en el punt de mira la llengua mateix, en comptes d'apamar quin és el problema real dels valencians, pel que fa a la cultura en general, al cinema en particular, a la pròpia concepció de país i d'univers que es voldria des de la política dominant. Amb quatre frases i no menys tòpics acabaríem sens dubte, però no fóra el cas ni les persones que hi són en la reflexió ho mereixen d'aqueixa manera. Ferran Suay ja ho hagués despatxat ben fàcil, i amb major contundència, però jo no ho sabré fer, amb tanta senzillesa. Sobretot perquè hi ha raons i proves suficients que demostren que vivim en un país anormal, paralímpic políticament i social, ben carregat de males arts. No hem depassat el tardofraquisme en tots els sentits, i tot allò que passa ara e Euskadi i Catalunya n'és un botó per anar destriant les pindoles del nivell democràtic i intel·lectual dels principals actors del debat.
Sí, en valencià, tret de l'escola bàsica, i una miqueta de literatura juvenil, n'hi ha poca cosa per poder-hi viure amb una certa dignitat. En cinema?, en teatre?, en música?, si molt apureu l'envit, la cosa és força complicada. En general, fóra de tres o quatre espais amanits, la llengua tanca moltes portes, amb panys i clau, amb forrellat, i entre colps i escopinades, la gent no ho prova més vegades. És la indignitat i la indecència provocada pels polítics, els empresaris en al seua majoria, i fins i tot en alguns espais socials de qualsevol condició: des del sector primari dels llauradors al sector més elevat, tant se val… A València no ho tenim fàcil.
Una altra cosa és, quan estem disposats a renunciar i per què. Què ens mou a fer el canvi i a dir prou. Si n'hi ha res que ens fa somoure, o un colp apamat que no hi ha suficient aire per viure, m'arrisque a compartir unes quantes dosis d'oxigen al preu que em facen pagar. Al remat és una decisió individual i, si ja és difícil viure independentment quan ets jove, amb l'oli i la sal dels valencians el calvari de colp se't pot fer insoportable. Cadascú haurà de triar. Ves si l'escola no té un paper principal en l'afer.
POST: no és la llengua qui fa mala sang o crea conflicte, sinó l'ús que se'n fa i la instrumentació que se li dóna. Perquè una llengua normalitzada, independent de la pressió d'una altra, no fa invisible una societat ni els seus parlants, ben al contrari.
Sí, en valencià, tret de l'escola bàsica, i una miqueta de literatura juvenil, n'hi ha poca cosa per poder-hi viure amb una certa dignitat. En cinema?, en teatre?, en música?, si molt apureu l'envit, la cosa és força complicada. En general, fóra de tres o quatre espais amanits, la llengua tanca moltes portes, amb panys i clau, amb forrellat, i entre colps i escopinades, la gent no ho prova més vegades. És la indignitat i la indecència provocada pels polítics, els empresaris en al seua majoria, i fins i tot en alguns espais socials de qualsevol condició: des del sector primari dels llauradors al sector més elevat, tant se val… A València no ho tenim fàcil.
Una altra cosa és, quan estem disposats a renunciar i per què. Què ens mou a fer el canvi i a dir prou. Si n'hi ha res que ens fa somoure, o un colp apamat que no hi ha suficient aire per viure, m'arrisque a compartir unes quantes dosis d'oxigen al preu que em facen pagar. Al remat és una decisió individual i, si ja és difícil viure independentment quan ets jove, amb l'oli i la sal dels valencians el calvari de colp se't pot fer insoportable. Cadascú haurà de triar. Ves si l'escola no té un paper principal en l'afer.
POST: no és la llengua qui fa mala sang o crea conflicte, sinó l'ús que se'n fa i la instrumentació que se li dóna. Perquè una llengua normalitzada, independent de la pressió d'una altra, no fa invisible una societat ni els seus parlants, ben al contrari.
