Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’estafa olímpica vint anys després
01/08/2012 Hemeroteca
Julia Cuéllar Gisbert, historiador i militant de la CUP de Mataró Julia Cuéllar Gisbert, historiador i militant de la CUP de Mataró

El sistema trontolla, per això els altaveus del poder alimenten la nostàlgia dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Lògic, ja que la “pax olímpica” va ser l’últim episodi de consens social reeixit a mans de la burgesia porciolista.

No oblidem que el projecte olímpic de la Gran Barcelona es va concebre com a un contrapès a l’hegemonia electoral de les faccions més nacionalistes de la burgesia. La dicotomia Àrea Metropolitana versus Generalitat és la nefasta herència d’aquell període, que ha impedit la racionalització de la divisió territorial, electoral i administrativa del nostre país.

El tàndem Samaranch (La Caixa) – Maragall va executar un programa polític i un model de societat al servei de les classes dominants, ideat durant el franquisme, que es va consolidar a través a través de l’estructura de poder municipal ordida pel PSC (Ajuntament i Diputació) i que, a partir de 1982, va complementar amb els seus delegats del govern d’Espanya a Catalunya.

L’estira i arronsa se saldà amb la progressiva genuflexió dels dirigents nacionalistes de CDC, fins al punt que en Jordi Pujol, després de resistir l’embat de Banca Catalana, van declarar-lo “español del año” i va acabar de bracet amb els botxins del PP. Sols uns pocs van mantenir la flama de la dignitat la seva reivindicació va quedar reduïda a aspectes merament identitaris (aquí és on cal situar les manifestacions del “Freedom fot Catalonia”  i les mobilitzacions de La Crida i Òmnium Cultural). La resta van callar i van parar la mà, fet i fet ja els estava bé que Catalanya esdevingués una autonomia bananera, el país del 3%, dels Millet i companyia.

El 1992 l’Estat postfranquista espanyol es va reforçar notablement gràcies a la combinació de la celebració del V Centenario, la capitalitat cultural de Madrid, l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona.

La burgesia barcelonina va convertir Barcelona en la seva plataforma de poder i la vinculà a la ficció d’una Espanya postnacional i a la doble capitalitat Madrid – Barcelona.

Certament, el 92 va reportar un plus d’inversió de l’Estat espanyol, però aquest caramel va ser clarament insuficient i molt per sota del volum real de l’espoli fiscal i el dèficit en infraestructures acumulat al llarg dels anys.

Davant d’aquest panorama, la crítica més rotunda a Barcelona 92 la formulà, sense cap mena de dubte, l’esquerra independentista, a través de l’MDT. Des d’aquest sector polític es qüestionà amb encert les olimpíades com a un projecte de dominació de  la burgesia barcelonina, que donava continuïtat als plans de Porcioles, un alcalde franquista que amb el temps els poders fàctics s’esforçaren a rehabilitar presentant-lo com a un demòcrata i catalanista de tota la vida.

L’independentisme denuncià la destrucció del teixit productiu autòcton en benefici d’un model d’economia especulativa. Aquí es van posar-se les bases d’un model urbanístic i territorial depredador i segregador, basat en el creixement especulatiu. Es va catapultar el turisme de borratxera. Es va expulsar la població cap a les perifèries sense cap voluntat de resoldre problemes com l’accés a l’habitatge o la millora de la mobilitat amb transport públic.

Barcelona 92 va ser el colofó de la Transició postfranquista. Volien que treballéssim de franc, com a “voluntaris” i que fóssim “amigos para siempre” amb els nostres opressors. Però la realitat del 93 i del 94, marcada per la crisi, la desregulació dels drets laborals (contractes escombraria i ETT) i el desacomplexament de l’espanyolisme feren palès que la transformació de Barcelona i de la societat catalana havia estat un bluf, un miratge. El final de la festa va significar, inevitablement, la fi del consens. Els intents posteriors de reeditar-lo (Fòrum de les Cultures, capitalitat de la Unió Mediterrània Occidental…) s’han estavellat davant d’una realitat complexa marcada pels dos vectors que, fins avui, tracen i condicionen la societat catalana: l’opressió nacional i de classe.

Fa vint anys van intentar silenciar la nostra lluita amb la repressió (Operació Garzón) i, avui, passa exactament el mateix. Però la resposta continua dempeus: cal acabar amb l’hegemonia burgesa i que les classes populars catalanes construeixin un poder polític socialista i sobirà.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid