Sobre la indiferència i la guerra

Gairebé es podria dir que els humans només tenim en comú el fet de pertànyer al grup dels humans. Amb això es diu tot el que es pot dir, encara que, ben mirat, es diu poca cosa, perquè sembla que queda per dir en què consisteix precisament el fet de ser humà.

Segons com, tots els intents de definició dels humans resulten insuficients: ni som simplement animals racionals, ni tampoc els únics capaços de riure, de treballar o d’emetre sons. És cert, en canvi, que la nostra capacitat de raonar, de riure, de treballar o d’expressar-nos té unes característiques força diferents de les que es poden detectar en altres animals. I el que és més cert encara és que, amb el pas dels segles i dels mil·lennis, hem sigut capaços d’evolucionar com no ho han fet els altres éssers vius. Això és degut, sens dubte, no solament a mutacions biològiques importants, sinó també al fet que aquestes mutacions han accentuat la nostra capacitat d’aprenentatge.

Els humans som capaços d’aprendre i d’adaptar-nos. Som, per dir-ho així, molt flexibles, molt mal·leables o, si es vol, molt plàstics. Ens podem adaptar a noves circumstàncies, a nous reptes, som capaços d’adaptar-nos a l’entorn i, sobretot, som capaços d’adaptar l’entorn, per bé i per mal, a les nostres necessitats o als nostres desigs. La ciència i la tècnica són les millors expressions d’aquesta gran capacitat d’aprenentatge. Ara bé, justament perquè en nosaltres és més important l’aprenentatge que no pas l’instint fix i rígid, justament per això també som molt capaços de desaprendre allò que hem après. Podem oblidar, arraconar o rebutjar allò que ja havíem adquirit. I ho podem fer molt de pressa.

Els humans som els éssers vius que hem desenvolupat una capacitat més gran tant per exercir violència com per controlar-la. Perquè podem multiplicar i extremar les nostres accions violentes, però també som capaços de regular els impulsos violents i els podem reprimir, ritualitzar, desviar, sublimar. Hem sofisticat de tal manera la tecnologia de la violència que hem arribat a crear armes de destrucció selectiva i instruments de mort que gairebé no causen dolor, perquè són d’efecte instantani i passen pràcticament desapercebuts. De fet, podem multiplicar encara fins a límits insospitats els efectes letals de les nostres armes i ben segur que inventarem noves formes de ferir, paralitzar, sotmetre o matar. La destrucció ara pot ser massiva i la violència pot ser regulada: se’n poden retardar els efectes o es poden accelerar i intensificar.

Entre moltes altres coses, també hem après a fer això. També hem cultivat això. I ara ja ho dominem. Per això les nostres societats, tan civilitzades, poden ser també molt violentes i molt destructives. De fet, ho poden ser tant que s’acabin autodestruint. Perquè la força d’allò que dominem és tan gran, que podria arribar a ser incontrolable i ens podria dominar a nosaltres. Per això, els que som capaços de crear armes extraordinàriament mortíferes, també som capaços de no usar-les quan pensem que ho podrien ser excessivament. Ben cert, ha estat precisament l’èxit aconseguit en la cursa armamentista i en l’augment enorme en la capacitat de destrucció dels nostres ginys bèl·lics allò que, paradoxalment, ha portat molts humans a clamar contra la guerra, a demanar el desarmament general i a arrenglerar-se en les files del pacifisme. Avui tots, pacifistes i no pacifistes, sabem que una guerra descontrolada pot ser l’última guerra abans de la desolació total del planeta.

No calia, però, arribar a la nostra època per estar en contra de la guerra, per descobrir que qualsevol guerra és sempre una experiència tràgica. Per això, els humans més civilitzats -i no solament els més contemporanis- han tendit sempre a esquivar i a rebutjar la confrontació armada. Avui continua resultant aguda i actual l’opinió expressada per Michel de Montaigne (1533-1592) fa més de quatre-cents anys. Ell pensava que “la guerra és la més gran i pomposa de les accions humanes”, i deia que li agradaria saber si amb ella mostrem la nostra superioritat respecte als altres animals o si, a l’inrevés, hi mostrem “la nostra feblesa i imperfecció”. I és que no sembla que cap altre animal arribi mai a desitjar -en cas de poder-ho fer- allò que a nosaltres ens porta precisament a la ruïna. Segurament que és en la guerra quan manifestem la nostra condició més primitiva, literalment més bèstia.

Ben cert, la guerra és la millor exhibició de la feblesa humana. Si recorrem a la força -molt pròpiament anomenada “força bruta”, és a dir, “força animal”-, és perquè hem abandonat el diàleg, la força de la raó i de l’argumentació, l’astúcia de la negociació, la força de la pressió, l’associació amb altres per a uns objectius estratègics determinats. Llavors, els éssers evolucionats que pretenem ser reculem cap als orígens de l’espècie i manifestem altre cop la nostra brutalitat, la nostra agressivitat, tècnicament molt sofisticada però biològicament i socialment molt primitiva. El recurs a la força és la derrota de la raó. En aquest sentit, abans de saber com s’acabarà una guerra, ja sabem, pel sol fet d’anar-hi o de fer-la, que han estat derrotades la raó, la persuasió, la intel·ligència i, fins i tot l’astúcia i l’exigència.

Tenia raó Goya quan deia que “el somni de la raó produeix monstres”: els monstres no apareixen quan la raó està ben desperta, ben alerta, sinó quan dorm o quan està estabornida. Els monstres de la guerra no han vingut mai de la raó, de les raons, sinó més aviat de la desraó, que és alhora insensatesa intel·lectual i insensibilitat moral. La guerra no ve si les parts estan disposades a enraonar molt -tant com calgui-, si ho volen raonar tot, si estan disposades a ser raonables.

En aquest punt, és clar, no s’ha de ser ingenu. És cert que no sempre és possible raonar i enraonar: sovint passa que almenys una de les parts no s’entén de raons, és a dir, no entén les raons de l’altre perquè no aprecia el fet mateix de raonar. Qui aprecia, però, les raons –les moltes raons que es tenen a l’abast– no ha de cedir. No entendre’s de raons és el primer pas per desentendre-se’n, per abandonar-se a la desraó, que sempre porta la baralla, la guerra i, finalment, el caos i la desolació. Per això el diàleg ha de ser constant i pacient, i arribar tan enllà com pugui. Només quan ja no hi ha cap més remei, només quan les raons han estat no solament ignorades sinó definitivament trepitjades, només quan una de les parts comença a exercir violència irracional, només llavors pot algú estar raonablement legitimat a defensar-se. Perquè la bandera de la raó és sempre una bandera verda, d’esperança, però no cal que sigui una bandera blanca de rendició. Qui està fonamentalment contra la violència també pot arribar a haver d’oposar una violència contrària -defensiva- contra aquells que li facin una violència indesitjable i intolerable. Un cop esgotats tots els mitjans, quan ja s’han trencat totes les garanties de la raó, la violència defensiva pot ser inevitable; ella mateixa, però, només serà encara raonable si és proporcionada a l’atac sofert i si busca no una continuació o un increment de la violència, sinó la seva total desactivació.

Deixant ara de banda que hi pugui haver opcions pacifistes totals i incondicionals, el procés descrit fins aquí apareix com a humanament raonable. Els humans ja hem après a fer la guerra i a evitar-la. Hem après a dialogar i a defensar-nos. I coincidim en el judici absolutament negatiu sobre qui promou una guerra evitable o sobre qui la inicia. Això és el que hem après gràcies a l’experiència dolorosa de molts segles. Però, pel que es veu, encara no n’hem après prou.

L’estranya i imprecisa guerra que els “aliats” estan fent ara a Líbia respon, teòricament, a la defensa de molts ciutadans libis que són esclafats pel seu propi govern, cruel i despòtic. De fet, però, no se’ls defensa, perquè les víctimes dels combats s’acumulen i augmenten. És molt possible que aquesta estranya guerra –que potser vulgui tranquil·litzar consciències i aparentar solidaritat– no faci, tal com està plantejada, sinó allargar enormement un conflicte armat o fins i tot dificulti, més i més, la solució del conflicte. Però encara hi ha una cosa més estranya que aquesta guerra estranya: que ens ocupem dels esclafats i perseguits quan ja fa dècades que estan sotmesos i sofreixen repressió. I no solament a Líbia. ¿És aquesta la nostra solidaritat? ¿És aquesta la nostra defensa dels drets humans? ¿És aquesta la nostra manera d’ajudar: la de la l’abstenció i el desinterès durant anys, per acabar aportant una colla d’avions que van llançant bombes? A nosaltres, ¿no ens fan mal aquestes bombes? Ens n’haurien de fer.