Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Dues cites sobre la unitat de l’EI

 Per Joan Rocamora, membre del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i de la CUP de Cerdanyola

Acabo de llegir el llibre de la Patrícia Gabancho A la intempèrie. Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978). El llibre és l’edició, comentada, de la breu memòria que l’autora va fer el 1978, després d’haver participat intensament durant dos anys en la lluita independentista. Gabancho va militar en un petit partit anomenat Esquerra Nacional.

El llibre dóna molt de si, perquè explica amb força cruesa tot un seguit de processos polítics interns de la Transició. Especialment, l’erosió de la unitat i els principis de l’antifranquisme per part dels partits parlamentaris, i també la incapacitat de l’independentisme d’esquerres d’unir-se amb una estratègia rupturista i fer-se un forat en la societat.

12/05/2011 21:51 Joan Rocamora

Moltes de les coses que explica són sorprenentment interessants de llegir des de la perspectiva actual. I m’he quedat amb dues cites que ressonen al debat que arrosseguem sobre l'estructuració de l'EI i el paper de la CUP dins el moviment.

Diu la Gabancho a la pàgina 158: «La futura conferència d'organitzacions independentistes era una excusa, perquè sabíem que calia un partit. Una coordinadora que englobés tothom només podia ser eficaç si hi havia un nucli ben travat que en portés la direcció. Però això, a les reunions generals, no es podia plantejar, perquè les diferències encara eren molt acusades».

La conferència que esmenta és la Conferència d'Organitzacions de l'Esquerra Independentista, celebrada el novembre de 1977 i en la qual van participar el PSAN, el PSAN-Provisional, el Moviment d’Unificació Marxista, Esquerra Nacional, Gent Nacionalista Independent, Comunistes Catalans Independents, Nova Falç, Esquerra Catalana de Treballadors i Socors Català. I el FNC, les JERC, el FAC i el Partit Federalista Europeu, com a observadors.

 La Conferència no va acabar de reeixir. El detonant va ser la discrepància en la defensa dels patriotes catalans processats pel Cas Bultó. Però segurament era difícil que reeixís perquè les “diferències acusades” eren una realitat. Hi havia plantejaments divergents estratègics i tàctics, perquè es trobaven enmig d’importants processos, com la Constitució espanyola i els estatuts; sobre les aliances, perquè hi havia a l’horitzó les primeres eleccions municipals; sobre política sindical, perquè la militància independentista es repartia en diferents sindicats; o fins i tot sobre la conveniència d’usar la paraula “independentisme”.

L’altra cita que extrec del llibre és la intervenció d'en Jordi Arquer (1906-1981) en una reunió, i representa el contrapunt a aquest diagnòstic: «Coordinadora? Conferència? El que heu de fer és unir-vos tots, si és que voleu fer res de bo. Aquestes petites punyetetes que ara us fan discutir s'arreglen dins d'un partit. Oi que tots sou independentistes? Oi que tots sou d'esquerres? Doncs ja està, home» (p.159).

Jordi Arquer participava en reunions de grups de l'Esquerra Independentista de llavors. Abans del franquisme havia estat un dels impulsors del BOC i del POUM, sempre amb una sensibilitat independentista i defensora dels Països Catalans. En tornar de l'exili va participar en algunes plataformes independentistes, com la Conferència o la creació dels Col·lectius d’Obrers en Lluita (COLL). Com acostuma a passar amb la gent gran, expressa la seva opinió de manera directa i simple, sense meandres argumentatius ni eufemismes, i fins i tot amb el punt de cinisme propi de qui les ha vist de tots colors.

A l’Esquerra Independentista torna a parlar-se amb força de la unitat. El darrer en posar-la sobre la taula ha estat Endavant a través de les Resolucions de la seva VI Assemblea.

La unitat no és tan senzilla com planteja la cita de Jordi Arquer ni Patricia Gabancho amb la seva afirmació “una coordinadora que englobés tothom només podia ser eficaç si hi havia un nucli ben travat que en portés la direcció”. No sabem tampoc si en usar el terme “direcció”, Gabancho es volia referir al concepte de direcció política, perquè si és així, entenem la cosa tampoc no és senzilla, tal com ja van exposar fa dos anys A. Botran i A. Contell a l’article “Què volem dir quan parlem dedirecció política”, publicat al número 87 de La Veu de la Terra del Moviment de Defensa de la Terra.

La unitat és necessària i una qüestió prioritària és delimitar quines organitzacions calen per desplegar la línia d’Unitat Popular i quina és la seva tasca dins el moviment (qui fa què). A la meva manera de veure, el nostre moviment necessita un referent polític de masses (o “partit de masses” en llenguatge dels anys trenta), organitzacions sectorials i sobretot una única i forta organització marxista.

D’entrada, hem de partir del que tenim, que tot i ser insuficient és bastant. Així, per exemple, malgrat les seves mancances, disposem de diverses sectorials, com ara dues organitzacions juvenils en procés de confluència i un sindicat d’estudiants amb una implantació notable a les universitats dels Països Catalans.

I sobretot disposem d’una organització nacional, la CUP, que és el més que s’assembla a un referent de masses, ja que a més de presentar-se a les eleccions, dinamitza lluites populars i de fet s’ha convertit en l’organització d’enquadrament prioritari de la militància de l’EI que té més de 25 anys. A diferència de les organitzacions sectorials, la CUP es dirigeix al conjunt de les classes populars catalanes i hauria de sintetitzar en una alternativa política global (gairebé) totes les temàtiques. Per això, més enllà de la política institucional, dins d’aquesta organització s’han de dur a terme debats polítics de fons, entre d’altres raons perquè la CUP no només és el referent polític de masses de l’EI sinó també i sobretot de la Unitat Popular i enquadra, per tant, sectors ideològics diferenciats..

Tenint en compte això, les mancances de la CUP, especialment d’implantació territorial, no haurien de usades com un argument sofístic per qüestionar el que ja és una realitat realitat, sinó per esperonar el moviment a superar-les tot assumint el seu caràcter referencial.

I per acabar, totes les organitzacions de l’EI, incloent-hi la CUP, hem d’obrir un procés de confluència que no sigui “una excusa”, sinó que agafi el toro per les banyes. Cal un procés perquè és cert que hi ha diferències. Però no són “diferències acusades”. Sovint, aquestes diferències de plantejaments organitzatius, estratègics  o tàctics no es poden tractar obertament. I, en canvi, les “petites punyetetes”, en forma de retrets, malentesos, supòsits o acusacions de dobles intencions, agafen una rellevància inapropiada. Esperem aprendre de la nostra història.

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid