Històricament els moviments socials han estat lluitant per la conservació i la rehabilitació d’aquestos barris. Es ara el barri del Cabanyal el que adquireix més protagonisme mediàtic, per dues qüestions fonamentals: la inqüestionable decisió de la plataforma Salvem el Cabanyal en la defensa del patrimoni humà, històric i arquitectònic d’aquest poblat marítim que tanta transcendència costumbrista, literària, pictòrica... ha tingut en l’àmbit internacional i local, en les mans de Blasco Ibáñez, Sorolla... i tot un patrimoni humà, el seu caràcter popular i laborios, ha estat alguna cosa més que un barri, un poble, un poblat pescador, festiu, de vida al carrer...
L’ especulació en el Cabanyal es desperta com un monstre en major grau que a altres barris. Primer va ser el Balneari Les Arenes de caràcter popular, i ara és un hotel de luxe privatitzat; l’obertura de noves avingudes a la mar, la Copa Amèrica, amb nombroses despeses fetes per Rita Barberá i que ara estan totalment infrautilitzades; l’ enderrocament de vivendes modernistes. El passeig de la platja es podria haver fet respectant les normes ecològiques i medi ambientals, mantenint les dunes, la vegetació i les especies animals autòctones i haguera evitat la costosa renovació de la sorra.
Els especuladors i amics del PP a l’Ajuntament, estan creant les condicions per a que l’oposició als seus plans tinga la mínima resposta ciutadana, mitjançant la desinformació en Canal 9 i altres... Direccionar de forma directa e indirecta a sectors marginals i drogodependents cap el Cabanyal, consentin que hi hagin vivendes obertes en estat ruïnós i ocupades per persones, solars sense vallar, proliferant la brutícia, el comerç de drogues desplaçat d’altres llocs, etc. , unit al treball molt questionable de empreses mixtes com “Cabanyal 2010”, que es dediquen a comprar solars i vivendes de persones que s’han donat per vençudes, fan contractes de lloguer de vivendes ruïnoses,etc. Es a dir, crear una imatge deteriorada del Cabanyal per a justificar qualsevol intervenció, intervenció que va dirigida a despersonalitzar un barri, deixant al carrer a milers de persones, que en el millor del casos seran expropiats i desplaçats del seu entorn i condemnats a hipotecar-se, o en cas de no poder afrontar aquesta hipoteca, es voran al carrer amb quatre euros.
El Cabanyal quedarà dividit en dues meitats arquitectòniques , dividint la convivència. Construiran al voltant d’ eixa avinguda grans edificis d’ apartaments de luxe amb vistes al mar, però trencant la visió paisatgista de tota la vida, tot per a que els amics constructors del PP puguen fer el seu negoci i tindre un accés com la prolongació de la Avd. Blasco Ibáñez, que ve a potenciar encara més el vehicle privat i la massificació.
L’excusa està servida per a futurs projectes especulatius que esta portant a l’ enderrocament de molts edificis modernistes d’ alt valor arquitectònic i històric, i no sols al Cabanyal sinó també al llarg de la platja. Sense importar que puguen estar o no protegits, ja que canvien aquesta protecció de la forma que més els interessa. Algú hauria de plantejar criteris de prevaricació en els politics actuals, de responsabilitats administratives i penals. Perquè a un entorn declarat amb la màxima protecció arquitectònica i social, se li canvia la seva protecció de la nit al dia? Inclús es canvia la pròpia llei del Sol i La llei sobre el patrimoni Valencià per haver estat encara una mica restrictiva per el seus interessos especulatius. Perquè ha canviat de sobte les condicions que hi havien per a protegir el Cabanyal?. Caldrà prendre més iniciatives penals contra els politics corruptes.
Des de sectors socials progressistes, partits d’esquerres, sindicats, etc., hem de ser capaços de fer també critica i autocrítica. Que està passant que el carrer ja no és tant nostre? Perquè el desitjos especulatius d’uns pocs es fan realitat? A la societat en general se la ha desmobilitzat. S’ha de deixar la falsa creença de que l’ expropiació és correcta si es fa en nom de l’ interès general. No es pot justificar deixar al carrer a una sola persona o milers de famílies, destrossar trames urbanes històriques, patrimonials, artesanals... Cal preguntar-se perquè la llei d’ expropiació forçosa de 1953 encara està vigent, una llei que et deixa al carrer per quatre euros i a la mateixa vegada permet als que tenen un poder adquisitiu alt i al especuladors costejar-se un procés judicial llarg, i els aporta permutes molt ventajoses a expenses dels pressupostos públics.
Pensem que el paper de les administracions s’ha invertit, hem tengut que lluitar per a que espais públics no es transformaren en privats (llit del riu Turia, jardins dels jesuites, Saler, presó model i altres) Hem de superar la lluita purament legalista, cal combinar aquest front, junt amb la lluita de resistència popular i organitzativa. Hem d’ impulsar alternatives polítiques i ciutadanes d’unitat popular, que trenquen l’ actual marc territorial de dominació, tant nacional, lingüístic, laboral, econòmic, especulatiu, ideològic, cultural, etc., per aconseguir unes administracions pròpies, properes i al servei de la ciutadania Hem de ficar al servei de sectors afectats com el Cabanyal, tot el potencial humà i organitzatiu que estiga al nostre abast, per a continuar oposant-nos malgrat les sentencies, a una agressió que si be es pot visualitzar en el Cabanyal, va a continuar en el futur al llarg de bora mar.