La premsa europea i internacional s’ha fet un ampli ressò d’aquesta diada electoral, una experiència que ha fet opinar un diari com Le Monde, en un article editorial, sobre la possibilitat avui a Europa d’assolir la independència de manera pacífica i per la via electoral. Una opinió impensable fa poc temps.
Què han representat les consultes?
S’han dit moltes coses de les consultes. Les repercussions han estat més grans del que s’esperava i és per això que han estat considerades com una mena de tempesta o sacsejada democràtica. S’ha considerat un exemple de participació política i també de selfdemocracy (“autodemocràcia”). El fet és que ha estat un exercici de politització de masses sense precedents. I és en aquest aspecte de la politització que convé aprofundir.
Es tracta d’un fenomen de masses perquè és evident que les xifres que s’han ponderat aquests dies ens parlen clarament d’una presència de l’independentisme al nostre país que ja ha superat la xifra del milió de persones. Es tracta, doncs, d’una força més important del que molts esperaven i que pot tenir unes conseqüències remarcables si se sap organitzar adequadament.
Des del punt de vista internacional s’ha trencat l’aïllament mediàtic que s’havia estat exercint des de Madrid i s’ha donat una imatge nova i oberta que ha mogut diversos mitjans a emetre comentaris favorables al procés d’independència.
Cal reconèixer que tot plegat no ha sortit del no-res: hi ha hagut els llargs anys de feina de l’independentisme i l’expansió, amb noves elaboracions polítiques i les dues grans manifestacions, al voltant del discurs del dret de decidir i al voltant també de la idea ruptura democràtica [1] des d’abans de l’any 2006, i també l’efecte multiplicador de mobilitzacions puntuals però importants com la que s’ha fet el 7 de març del 2009 proppassat a Brussel·les. Ha estat, de fet, l’esclat d’un sentiment soterrat que es trobava darrere l’objectiu d’independència, considerat fins ara per sectors molt amplis del poble català com a impossible; i que ha esdevingut a partir dels darrers temps, més enllà de les opcions formulades per alguns partits i polítics, una realitat considerada per una part important del poble català no sols com a desitjable sinó també com a ben possible. També convé assenyalar que la significació d’aquesta actuació conscient, de masses importants de la població, va més enllà del que podria representar un acte concret sinó que comporta una actitud política conscient, és el resultat de la maduració d’un convenciment assumit. És innegable que aquesta experiència representarà un salt qualitatiu en la consciència independentista d’amplis sectors socials.
Tal com s’ha comentat també, la situació actual significa ja la possibilitat de fer unes primeres passes segures cap a l’hegemonia del moviment independentista al si de la societat catalana. Una anàlisi de consultes del 13 de desembre ens hauria de portar a constatar també com a tret més significatiu el fet que l’independentisme ha passat de ser una força sociopolítica emergent, com era fins el moment present, a prendre un lloc central dins la societat catalana. La mobilització que han representat les consultes ha mostrat prou capacitat al nostre moviment per a emprendre amb força el camí de la seva hegemonia social i política.
Davant l’amplitud i la profunditat d’aquest fenomen, les reaccions de l’autonomisme i de l’espanyolisme han estat fins ara políticament insignificants: qui pot prendre en consideració ara el manifest dels alcaldes autonomistes del PSOE? -s’han dissolt com un terròs de sucre dins un llac. I els comentaris de l’espanyolisme de tot color a través dels mitjans de comunicació han mostrat també la feblesa patètica dels seus arguments. L’olímpic menyspreu de l’espanyolisme envers les consultes, qualificades de manera barroera de “teatre” o de “simple propaganda” ha mostrat de manera escandalosa la seva feblesa política. El boicot informatiu habitual ja no ha servit de gaire res. L’espanyolisme a partir d’ara no podrà fer altra cosa que amagar el seu retrocés progressiu. Només cal que el moviment no s’aturi.
Raons i desraons d’una dualitat
Entre els comentaris necessaris de fer al voltant de les consultes, hi ha la qüestió de la seva dualitat organitzativa, la Coordinadora nacional i la Coordinadora d’Osona, una dualitat que ha aparegut en diferents moments, d’una manera més o menys estrident.
No és fàcil explicar les raons d’aquesta confrontació pel fet que els aspectes personals s’encavallen amb les qüestions polítiques, amb la dificultat afegida que les formulacions polítiques no han estat tampoc clarament explicitades.
Sembla que l’eix del debat en aquest cas és la qüestió que s’arrossega al si de les Plataformes sobiranistes, almenys des de l’any 2008, és a dir: quin és el paper que han de tenir els partits al si del moviment per l’autodeterminació que s’està desplegant? Entenem, en aquest cas, quan parlem de partits, els partits parlamentaris actuals.
Al si del moviment per l’autodeterminació i la independència actual hi ha dues posicions extremes, dues posicions, però que no s’expressen de manera nítida en la confrontació que comentem. Aquestes dues posicions extremes són d’una banda la d’aquelles persones que consideren que els partits polítics parlamentaris actuals que tenen una vinculació amb les consultes (concretament CiU i ERC) són contraris a la independència (o no s’hi volen pronunciar clarament) i que per aquesta raó es voldria utilitzar el moviment per tal de combatre’ls.
I, en un altre extrem, hi ha aquelles persones (i grups) que consideren no sols que aquests dos partits són fonamentals per al moviment sinó que convé que el moviment es mantingui en una posició que no perjudiqui els interessos d’aquests dos partits.
Podem dir que la posició d’Alfons López Tena s’aproxima a aquesta darrera formulació [2] mentre que la posició d’alguns col·lectius que es mouen al si de la Coordinadora nacional estan més aviat en l’altra posició, especialment els qui pugnen per a fer sorgir del moviment una alternativa electoral nova amb l’ambició d’ocupar tot l’espai independentista. Cal tenir molt clar, però, que ni la Coordinadora d’Osona ni la Coordinadora nacional assumeixen plenament cap d’aquestes posicions extremes ja que la posició generalment assumida es fonamenta en dues consideracions:
-Primera: El moviment ha de ser autònom dels partits (i concretament d’aquests dos partits parlamentaris, ERC i CiU), de manera que no pot estar en funció dels seus interessos ni s’hi pot subordinar; fins al punt no s’ha d’excloure la possibilitat que la dinàmica del moviment pugui comportar prejudicis (electorals o d’altres) per als partits que mantinguin posicions reticents.
-Segona: cal saber atreure en les activitats i mobilitzacions del moviment una part important de la militància d’aquests partits, sectors que és sabut que, en un cert percentatge, comparteixen els objectius i els principis assumits per tothom (i de vegades amb una fidelitat més gran envers els interessos col·lectius, que no pas envers les direccions dels partits esmentats).
Els sectors més polititzats del moviment saben que és importantíssim mantenir aquest equilibri (entre la independència del moviment i la seva capacitat de captació transversal i àmplia de voluntats) i han anat teixint fins ara les complicitats necessàries per a trobar una línia d’acció àmplia i coherent.
Hem dit, però, que tractant-se com es tracta d’una dinàmica que demanarà sovint la presa de decisions que poden comportar friccions amb les posicions extremes que hem comentat, és important que el moviment es doti d’una estructura àmplia i democràtica que permeti la presa de decisions tot evitant la polarització dels conflictes. És la qüestió que hem anomenat “organitzar la unitat del moviment” perquè la unitat no es pot deixar a la simple espontaneïtat dispersa i cal preveure els mitjans per a avançar en aquest sentit. El problema no és, doncs, com hem dit diverses vegades fent referència a aquesta mena de conflictes, que uns grups o unes persones no s'entenguin, sinó la manca actual de referents democràtics amplis i indiscutibles que permetin marcar el camí a seguir amb l'autoritat que dóna una representativitat ben afermada.
Tornarem a tractar aquesta qüestió al final de l’article quan abordarem el que anomenem els reptes de futur.
Els debats col·laterals
Des del nostre punt de vista, de l’Esquerra Independentista, l’experiència de les consultes ha estat també molt important perquè ha suscitat un cert nombre de debats cabdals que restaven adormits darrere d’activitats rutinàries d’agitació i propaganda que no es veien gaire emplaçades per les exigències de reflexió sobre els canvis de la realitat política que han anat tenint lloc darrerament. Les consultes han modificat l’escenari fent aparèixer nous protagonistes i diferents continguts, desvetllant per tant debats sobre diferents temes de pes com els que exposem i comentem tot seguit:
-
La qüestió territorial (Països Catalans)
És una qüestió que s’ha abordat a dos nivells diferents però interrelacionats. Un nivell molt concret és el text de la consulta que s’ha posat (o que s’ha de posar) a l’opinió de la població catalana a diferents zones del territori nacional. L’altre nivell de debat que ha aparegut fa referència a la manera de considerar com cal articular el conjunt del territori nacional en el procés de conquesta de la Independència. La resolució d’aquestes qüestions és complexa, però n’avançarem unes formulacions genèriques que considerem imprescindibles. Començarem pel nivell més general, al fet territorial en el procés de conquesta de la Independència.
Contràriament als autonomistes, des de l’independentisme conseqüent defensem que el procés ha d’abastar des del primer al darrer moment el conjunt del territori i que ha de complir dues premisses fonamentals: Primera: qualsevol territori on hi hagi presència de la nació catalana (els Països Catalans [3]) ha de ser objecte de la reivindicació del dret d’autodeterminació. Segona: l’organització popular per l’autodeterminació ha de ser, durant tot el procés, d’àmbit nacional [4].
Per tant, des de les nostres posicions independentistes conseqüents hem de fer que les estructures organitzatives que sorgeixin de les consultes s’estenguin arreu dels Països Catalans. L’existència d’iniciatives ja endegades com la plataforma de càrrecs electes de les Illes pel dret a decidir creada el 12 de desembre han d’ajudar a avançar en aquest sentit. Hem de tenir clar que ens trobem en un moment que estem desplegant una lluita per la participació democràtica, que estem, de fet, construint “la nació política”. Aquest principi territorial inclusiu de desenvolupament del dret d’autodeterminació ha de ser aplicat de manera sistemàtica i rigorosa.
Quan passem a les qüestions tàctiques i més immediates les coses es compliquen pel fet que, en el pla tàctic, cal partir sempre de la consciència política existent. En aquest sentit és sabut que els sectors impulsors de la consulta a les Illes poden tenir unes certes dificultats per a trobar formulacions que, partint de l’estat de consciència preexistent, es mantinguin pròximes a les que s’han utilitzat al Principat [5].
A partir d’aquestes consideracions generals, entrem en el nivell de les apreciacions subjectives. Què és millor “nació catalana” o “Països Catalans”? Ha de ser l’apreciació de l’estat de consciència de cada lloc i de l’eficàcia política de cada fórmula allò que porti a escollir una o altra expressió.
Les consultes han obert, doncs, per al conjunt de l’Esquerra Independentista “la caixa dels trons” de la tàctica, en el tema que toquem i en d’altres. Han fet pensar en funció de la consciència política del poble català en cada lloc i moment concrets, un exercici mental que per a determinats sectors del nostre moviment pot ser difícil. És un repte on es mostrarà la diferència entre la consciència política revolucionària i la mentalitat de capelleta. El debat és ja servit. Cada militant i cada organització haurà de prendre posició.
-
El contingut polític de la Independència
També hem vist com la paraula Independència ha anat prenent diferents continguts, d’acord amb el sector polític o social que l’ha utilitzat.
Els sectors capitalistes-liberals, provinents en general de CDC, com és el cas d’Alfons López Tena -de referència obligada en aquest àmbit -, proposen una utopia en el sentit que voldrien un Estat independent però sense cap canvi social ni econòmic (ni tampoc polític pel que fa a les forces que voldrien dominants). Tot hauria de quedar igual: amb les mateixes estructures polítiques, fins i tot sense tocar les autoritats polítiques despòtiques (catalanes) del règim polític actual i ni tan sols combatre els abusos de les estructures administratives, autonòmiques ni municipals, sorgides del franquisme, que sabem que són brous de cultiu de tota mena de clientelisme i corrupció.
Diem que aquesta concepció és utòpica perquè com molt bé s’ha dit no hi pot haver truita sense trencar cap ou i la ruptura que ha de representar situar el dret polític col·lectiu en un referent nacional propi no serà possible sense una modificació profunda de les relacions de poder. Fora que algú arribés a pactar una “semi-independència” sota la monarquia borbònica que podria representar una mena de reedició de l’autonomia que hem estat patint. Però això no pot passar per poc que l’Esquerra Independentista s’impliqui de debò en la lluita per l’autodeterminació des del primer moment.
És per això que és molt important que l’Esquerra Independentista estigui immergida en el procés actual tot desplegant el moviment popular de base i arreu del territori; i impedeixi la destrucció de les estructures organitzatives sorgides de la lluita [6].
I és perquè la concepció de la independència que volem com a procés de canvi sociopolític i econòmic favorable a l’expressió democràtica de les classes populars catalanes que cal treballar per a estendre al si del poble català la importància de lluitar per la República Independent dels Països Catalans [7].
-
La funció de les eleccions autonòmiques
L’altra qüestió important suscitada per les consultes ha estat la de les eleccions autonòmiques pel fet que un sector important de les persones (i col·lectius polítics) implicades en aquest procés confien en una única pràctica política, que és la pràctica electoral.
En aquest sentit, convé precisar que una majoria parlamentària al Parlament de Catalunya permetria d'obtenir un aval democràtic de pes que podria afavorir el nostre procés, però la nostra valoració és que aquesta eventualitat s'ha de veure més com el resultat d'una evolució que no pas com un fet previ. S'enganyen aquelles persones que posen tots els seus esforços i les seves il·lusions en un simple procediment parlamentari, perquè sabem que la conquesta de la independència és un procés més complex. La clau de tot és aconseguir una massa social conscient i organitzada, preparada per a un previsible període, incruent però llarg, de confrontació a diferents nivells.
Per a algunes persones l’única opció possible en aquests moments sembla que ha de ser la formació d’una candidatura nova que agrupés tot el ventall de l’independentisme i del sobiranisme i que es jugués tot el seu bagatge acumulat fins ara a les pròximes eleccions autonòmiques. Nosaltres, des de l’MDT considerem que aquesta proposta és una opció precipitada i, en molts aspectes, també desenfocada. La participació a les eleccions autonòmiques del Principat és una opció ben lícita, però considerem que no és l’instrument principal ni prioritari en aquests moments. Una candidatura genèrica per la independència pot recollir un cert nombre de vots, però per ella sola no ajudarà a avançar cap a aquest objectiu ni ens permetrà d’agrupar forces de manera unificadora.
Si observem amb deteniment el moviment de fons que hi ha hagut aquests dies, un moviment que s’ha mostrat plural i dinàmic alhora, veurem que l’instrument més adequat per a acumular forces de cara al nostre alliberament és la construcció d’un moviment assembleari que, com hem dit diverses vegades aquests darrers mesos, sigui capaç d’aplegar forces de signe molt divers, unes forces que per la seva diversitat fins i tot poden concórrer a unes eleccions en candidatures separades, però cohesionades totes per una estratègia comuna.
El més important ara, en el pla de la lluita general per l’autodeterminació, és la unitat en l’acció i en les mobilitzacions, i això no es pot reduir a una simple opció electoral que forçosament forçarà a la conformació d’un sector de l’independentisme per molt que es vulgui presentar com a unificador. Cal organitzar de manera estable la nació catalana més enllà d’una conjuntura d’eleccions. Els partits independentistes (els existents i els que es poden crear de nou) haurien d’agrupar les seves forces i aprofitar el moment actual per a impulsar una Assemblea per
la Independència d’abast dels Països Catalans que ens permeti mantenir les energies acumulades per damunt de les diferents opcions electorals. La tasca és complexa però l’experiència recent ens mostra el camí: partir de la unitat de base a cada poble i a cada comarca.
Això és el que pensem respecte a les alternatives electorals que es proposen a nivell general. Des del punt de vista de la Unitat Popular (que com és sabut, hauria d’agrupar aquells sectors polítics i socials favorables a l’alliberament social i nacional), convé encara fer una altra consideració. En el moment actual, en què s’està configurant la base política per al desplegament del dret d’autodeterminació i la conquesta de la independència, convé que l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular tinguin la seva expressió política institucional. Independentment que hi estiguem preparats o no, si no comptem amb una representació política de masses, és molt probable que la nostra presència en el conjunt de l’independentisme polític realment existent sigui insignificant. Una candidatura encapçalada per Joan Laporta o Joan Carretero que tingui un cert pes a les eleccions autonòmiques pot comportar serioses dificultats per a les CUP en nombrosos municipis. Nosaltres ja hem explicat aquesta necessitat, però el sectarisme o la indolència han ajornat la solució d’aquesta qüestió. Una qüestió que, com deia el savi, “tanmateix es mou”.
Tots aquests debats que hem anomenat “col•laterals” (com a “mals no desitjats” potser per alguns) han fet sacsejar l’Esquerra Independentista i el conjunt de l’independentisme i del sobiranisme compromès actualment en una dinàmica política imparable.
Ara ningú ja no podrà fer política sense reflexionar a fons sobre aquestes qüestions i sobre moltes d’altres que aniran apareixent. La infantesa daurada i innocent de l’independentisme, que permetia exercicis més o menys inconscients, ja s’ha acabat
Amb un esforç, que penso que ha estat excessiu, la majoria de l’Esquerra Independentista es comença a adonar que a hores d’ara l’hegemonia de l’independentisme que tenim al carrer es troba sota domini de la dreta i del reformisme més planament tacticista i electoralista. Finalment, l’Esquerra Independentista ha sabut entrar en sintonia amb el conjunt del moviment real. Ara caldrà treballar. I de la manera adequada.
Ha estat una bona lliçó. Però cal que l’aprenguem bé. Ens trobem en un moment de construcció d’estructures polítiques que ens han de portar a la Independència. No es tracta només de mirar de situar-nos en aquestes estructures, defensant unes quotes de poder en els llocs de decisió per a la nostra secta particular (seguint així la pràctica nefasta dels partits oficialistes). Ara cal fer política de debò. Cal saber estar a l’alçada de les circumstàncies. Cal construir la Unitat Popular i l’organització assembleària i unitària per l’Autodeterminació i la Independència.
Els reptes de futur
El repte principal en aquesta moments, a nivell de lluita democràtica per l’Autodeterminació i la Independència, és el desplegament de l’organització. Per aquesta raó es fa imprescindible una organització sòlida que permeti una implantació social important: l'experiència nascuda el 13 de setembre a Arenys de Munt i continuada el passat 13 de desembre en 166 pobles, viles i ciutats. Cal organitzar la multitud independentista creixent en estructures àmplies, com poden ser unes assemblees democràtiques unitàries per l'autodeterminació, que, amb aquest nom o un altre, s’han anant desenvolupant i es poden desenvolupar al costat de les consultes passades i futures. Com hem apuntat, una de les causes dels conflictes actuals al si de l'independentisme és que no hi ha un arrelament organitzatiu prou profund que permeti resoldre els debats. Per desgràcia, cap de les forces en presència (plataformes socials i partits parlamentaris) pot exhibir en aquests moments un arrelament social suficient al si del poble català en moviment; i sense un referent democràtic ampli els conflictes no tindran una sortida fàcil.
La independència s'aconseguirà si es mobilitzen en la via de l'autodeterminació els dos eixos fonamentals per a la ruptura democràtica: l'eix erritorial (assemblees democràtiques) i l'eix institucional (assemblees de representants electes).
Més enllà de pensar en una simple alternativa electoral dins uns parlaments periclitats i amb uns partits ja desbordats, caldrà organitzar la força de les assemblees locals i de les assemblees de representants electes. És aquesta organització política de la nació catalana sobre unes noves bases unitàries i participatives el que ens ha de permetre d’anar més enllà del marc polític actual.
Ens cal dinamitzar un procés participatiu que, desbordant les organitzacions actuals (partits i plataformes diverses), permeti un ampli enquadrament en estructures de caire assembleari (seguint l'esquema de l'Assemblea de Catalunya, per posar un referent conegut). Totes les persones descontentes amb el marc polític actual que aspiren a una veritable democràcia del poble català, alliberat de les servituds d'un passat i d'un present despòtics, s'hi han de sentir identificades.
Des de l’Esquerra Independentista encara tenim una tasca complementària: prefigurar els Països Catalans que volem, en funció dels interessos de les classes populars catalanes. Per això caldrà anar estenent al si del moviment per l’Autodeterminació i la Independència ara engegat la necessitat de lluitar per una República Independent dels Països Catalans, assenyalant els avantatges d’aquesta alternativa per damunt dels muntatges sense contingut i immobilistes de les ideologies liberals.
Notes
[1] Aquesta anàlisi ha estat formulada i difosa per l’MDT en el document Ara és el moment de la Ruptura Democràtica per la independència, del mes d’octubre del 2004.
[2] López Tena, al si d’Osona decideix, ha imposat una dinàmica contrària a l’organització popular de tal manera que, de tota l’experiència d’aquests dies, no n’ha quedat cap organització col·lectiva; només n’han restat els partits polítics preexistents.
[3] El debat sobre les “zones catalanes” no s’ha acabat ja que existeixen zones històricament hispanòfones o occitanòfones tradicionals (com la Plana d’Utiel o la Fenolleda) amb lligams polítics variables respecte de la nació catalana; però, en tot cas, aquestes zones també tenen dret, des de la seva realitat, a exercir l’autodeterminació per tal de decidir el seu futur.
[4] L’organització promoguda per Alfons López Tena ha estat, de manera volguda i conscient. des del primer moment limitada a les quatre províncies del Principat de Catalunya.
[5] La formulació més estesa al si de la Coordinadora nacional ha estat “la nació catalana”. A Berga han utilitzat la fórmula tradicional al si de l’independentisme: “Països Catalans”.
[6] Per això cal considerar un error greu, com a principi, promoure la destrucció de les estructures locals que han promogut les consultes, tal com han fet alguns sectors de l’Esquerra Independentista, més interessats a mantenir una concepció patrimonial de l’independentisme que a facilitar l’organització del poble.
[7] L’MDT ha exposat, ja des del novembre del 2007, aquesta qüestió en detall a l’opuscle “Cap a la República dels Països Catalans”.
