La II República va ser massa curta. Un alçament feixista contra el govern democràtic establert i les lluites fratricides per l’altra banda, van apagar aquell estel d’esperança i llibertat. La foscor va ser llarga. Avui llueix el sol però encara queden moltes ombres i algunes molt allargades.
En aquest context fosc i d’amagat, l’any 1958 gent diversa comença a teixir aliances amb l’objectiu de construir un sindicat de classe i independentista: Obrers del catalanisme polític, bàsicament d’Unió Democràtica de Catalunya, moviments catòlics de base com la JOC i l’HOAC, anarcosindicalistes..., tots a la recerca d’un denominador comú. D’aquest treball de formiga d’afluixes i arronses en sorgirà la SOC amb Xavier Cassases al capdavant.
El teixit d’aliances continua amb el: SAT, SOFIS, APPF, SICO STG, SUTA... I el 1986 es fundarà la Confederació Sindical de Catalunya, CSC. De la qual Lluís Llerinós en serà el secretari general.
L’any 2018, una nova aliança Intersindical-CSC,
“El sindicat esdevé primera força al serveis centrals i territorials de la Generalitat de Catalunya, tercera força a les juntes de personal d’Educació (malgrat no presentar-se en tots els serveis territorials) i obté victòries o grans resultats en les principals administracions locals (ajuntaments de Tarragona, Girona, Barcelona; diputacions de Girona i Barcelona, etc), així com una implantació creixent en el sector privat que s’afegeix a la presència que ja tenia a sectors com Sanitat o a grans empreses financeres com el Banc Sabadell o Caixabank, aquesta última a través del sindicat agermanat Federació d’Estalvi de Catalunya (FEC).”
A mitjans de 2020 Carles Sastre perd la secretaria general, que passa a mans de Sergi Perelló, que continua actualment en el càrrec.
L’èxit és un factor de crisi i cal saber gestionar-lo. La nova cúpula dirigent no en sap o no en vol, i comença una pluja fina a nivell intern d’assetjaments i abús de poder que com una taca d’oli es va estenent a tot el sindicat. La primera víctima coneguda un delegat sindical expulsat pel fet de demanar els comptes, la dimissió en bloc del secretariat d’educació, una tupinada estratosfèrica en la constitució de la Federació de serveis públics, afiliats que pleguen afiliats arraconats, afiliats represaliats.
Noves eleccions sindicals. La Intersindical-CSC guanya delegats on no era present, però en perd a mans plenes allà on ja té representació.
Judicis guanyats i judicis perduts per uns i altres, judicis pendents... Mala peça al teler dirien els avis.
L’any 2022 va néixer Corrent Crític de la Intersindical-CSC, Corrent de Canvi, la pluja de crítiques va ser immensa, però la quantitat no és significativa. El que compta és si eren crítiques raonades i objectives o bé atacs personals.(Només cal tibar d’hemeroteca)
Que per aquest article sobre Educació m’hagin fet fora del grup de Telegram obert d’educació de la Intersindical-CSC, francament no em fa ni fred ni calor. Però quan penso que la Intersindical pretén ocupar llocs de poder i presa de decisions em venen esgarrifances, ja que el seu discurs públic té un nom: “feixisme d’esquerres”.
