Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Poder popular i construcció nacional des del País Valencià

Per Natxo Calatayud. Militant independentista de l'Assemblea del Terra, València

Aquest article apareixerà publicat al núm.163 de L'Accent

Comence aquesta reflexió com ho han fet tants altres articles en les darreres setmanes: parlant de la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada el darrer 13 de setembre a Arenys de Munt.

Vaja per davant que pense que aquesta va ser una fita històrica i que, si sabem conduir-la, pot donar molts fruits en la dura carrera per l’alliberament del nostre poble. Vaja igualment per davant, que opine que aquesta és una fita per una qüestió estratègica i no perquè siga un dels nostres objectius com a moviment ni com a país. També remarque que, per a mi, en aquestes consultes caldria tindre present la nació sencera i que, a més, és feina de l’independentisme explicar a la gent que la llibertat no és ficar una papereta a una caixa i que el dret i procés d’autodeterminació és quelcom més enllà d’això.

02/10/2009 00:52 Opinió

Un cop aclarits aquests punts (està ple de malpensats i malintencionats!), vull pegar unes voltes a algunes de les opinions que he sentit els darrers dies i setmanes al voltant del tema. Comence per les dos “frases estrella” del nacionalisme del País Valencià: “el Principat s’oblida de nosaltres” i “quina enveja sana que fan”. Boten les alarmes al meu cap! Dues frases tan diferents (una amb sentit negatiu i altra en positiu cap al que ha passat a Arenys) i que, en canvi, tenen un nexe en comú: obliden que som un mateix país aquells mateix que el reivindiquen al País Valencià. Com que s’oblida de nosaltres però, alhora, han fet molt bé i és un avenç important per a la seua llibertat? Per a mi, ja ho he dit abans, és una fita històrica i un pas endavant del nostre moviment, però no em produeix cap tipus d’enveja com a valencià perquè em considere partícip d’aquest èxit i orgullós dels seus fruits. Sóc conscient de la situació i de la realitat actual i, per això, entenc que hi ha diferents ritmes en el procés emancipador del nostre poble, però qualsevol pas endavant, en qualsevol indret dels Països Catalans, és per a mi un èxit propi (siga a Inca, Xàtiva o Berga). Això té un nom: destructuració nacional. Que bé ho han fet els nostres enemics.


Això em serveix per llençar-me en la piscina de la que vull parlar: el País Valencià i, més en concret, el nacionalisme d’esquerres (no ho diré més perquè jo no crec que existisca un altre, la resta és regionalisme o, senzillament, dreta). Acabe de comentar un fenomen molt habitual entre les valencianes: el victimisme o, com deia Fuster, l'auto-odi. Si és cert que des de Catalunya ha hagut, i hi haurà, algun paternalisme mal entès, també és cert que això és fruit d’una posició de superioritat política, de poder. Però, aleshores, no és el que ens cal espavilar per preparar les condicions que ens porten a una situació d’igualtat? No necessitem recuperar el nostre orgull mitjançant la construcció nacional (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) amb iniciatives impulsades des del País Valencià?


La tasca no és gens fàcil. És molt complicada. Per començar, la societat valenciana viu immersa en una espiral de destrucció social, cultural i mediambiental causada per un sistema encara quasi feudal (evidentment, sense senyorets però si amb els nobles del S. XXI: la classe política i empresarial, “valga la redundància” que diuen els castellans). Qui vulga exemples, que vaja a Xàtiva i pregunte pel Rus o busque al “google” on està el major nombre de contractes precaris i temporals de l’estat espanyol. En canvi, la societat catalana del Principat, sense que calga caure en pamfletarisme diguent que viuen també oprimits pel sistema capitalista i per l’estat espanyol, gaudeix d’una “democràcia” (ressalte les cometes) moderna, amb una burgesia moderna amb certa sensibilitat nacional i cultural i amb uns moviments socials potents, dinàmics i ben vius. No cal ser un expert politicòleg ni sociòleg per entendre que amb una societat com la catalana, hui per hui (un cop les revolucions “ràpides” no semblen factibles al nostre malparit primer món), és més fàcil avançar cap a la llibertat nacional i social. Qui vulga exemples, que pregunte a Arenys de Munt o que busque al “google” on han començat a crear-se cooperatives d’habitatge o de banca ètica. Em centre, o almenys ho intentaré, ara ja si, en el nostre benvolgut i romàntic País Valencià.


Equació bàsica: societat menys avançada política, cultural, social i nacionalment + govern i empresaris ultraconservadors + feblesa del moviment de transformació social = desequilibri social i nacional entre els diferents territoris del nostre país. Ja he dit que entenc i compartisc que hi haja diferents ritmes i velocitats al llarg i ample dels Països Catalans. El que mai diré és que baixe els braços i assumisc això. Per tant, que vull dir? Doncs que al País Valencià i, en concret als “seus guerrers defensors” (Basset s’estarà remoguent al nínxol), és a dir, els independentistes o nacionalistes, ens cal ficar la clau al contacte, calfar els motors i arrencar el vehicle en direcció Ítaca sense mirar massa el retrovisor però agafant molt bé les curves per no caure al barranc. Que és allò amb el que potser moltes no estaran d’acord o, si més no, les provoque una polèmica estèril? Doncs que jo pense que necessitem un cotxe igual que els de  Vilafranca del Penedes però amb diferent motor i amb diferents rodes perquè el nostre camí està més empinat. Prou de metàfores estúpides! Crec que el nacionalisme del País Valencià urgeix d’una estratègia i unes eines pròpies (i en ocasions inclús autònomes) per avançar. Quede altament clar que sempre amb una idea, un mapa i una bandera al cap i a la boca. Ara explique tot plegat perquè em sembla sentir les espases al meu bescoll.


Potser algunes esteu pensant en aquella idea de que cal reformular el nom de la llengua, la regió o la bandera. Evidentment, no estic parlant d’això. Ací rau el problema del que vull dir. Mentre uns il•luminats (llegiu Bloc, tercera via, alguns cercapoltrones universitaris, etc.) teoritzen sobre la necessitat d’abandonar la idea i el llenguatge de Països Catalans, català o valencià i quatribarrada; altres, defensors del dogma espiritual, superposen a tot les sagrades paraules d’independència i socialisme. Uns i altres obliden una pregunta vital per a tot revolucionari i persona d’esquerres que així es considere: que lis preocupa i necessiten les classes populars del nostre país? Per a mi, la resposta és clara: volen viure millor, millorar radicalment les seues condicions de vida. Siguem-lis útils per aconseguir-ho i se'ls farem nostres. Potser ens cal eixir al carrer eixe que tant reivindiquem i comprovar si a la gent li lleva molt la son que a la llengua li diguen valencià o català. El problema és que, cada vegada més, parlen espanyol!


M'explique. Crec que la batalla dels símbols no és que s'estiga guanyant o perdent, és que ja no existeix llevant dels cercles conscienciats d'un i d'altre bàndol. I potser  si ens adonem d'aquesta realitat tinguem que fer un gir en la estratègia política seguida pel nacionalisme del País Valencià dels darrers temps. Així com al Principat la societat és molt més sensible a les qüestions nacionals, al País Valencià no tenim temps de ser-ho. Per que? Perquè estem ocupats en sobreviure en el dia a dia de precarietat, destrucció social i territorial. En la mesura que nosaltres siguem capaces d'oferir alternatives i eines reals a la gent perquè puga viure millor, i també en la mesura que ho aconseguim, podrem recuperar el camí de la construcció nacional.


Cal que s'entestem en discutir contra quatre marginals sobre si la llengua que parlem és la mateixa que a Catalunya, les Illes, la Franja i la Catalunya-nord? No! Perquè la raó és de la nostra banda: les universitats i els científics de tot el món ho reconeixen. Per tant, deixem aquesta estratègia i comencem a lluitar de valent per la supervivència i l'ús social del català a tot arreu. Açò ja ho ha comprés gent com Escola Valenciana i comença a recollir els seus fruits. Preocupem-nos de tindre mitjans de comunicació en català, de normalitzar totes les situacions i tots els àmbits de la nostra vida, de treballar amb les nouvingudes en català... Recuperem el poder, comencem a escriure la nova pàgina de la història i obtindrem una societat que no qüestiona quina llengua parla, com es diu el tros del món on viu o quin tros de tela el representa. Entendrem que, simplement, vivim a un lloc que, com que comparteix llengua, història i costums, és una nació i que si la volem lliure no és perquè siga la millor, sinó perquè és la única manera de que els seus habitants puguen sobreviure sense explotació, sense classes, sense desigualtats, en llibertat.


Vull deixar molt clar que no plantege una renúncia al passat, ni als símbols ni a la cultura. De fet, pense que continua més vigent que mai el legat de Fuster i el seu anàlisi a “Nosaltres, el valencians”. Però el que si és evident és que qualsevol moviment (com el seu nom indica), ha d'evolucionar en les seues estratègies depenent de les diferents situacions i contextos històrics en les que es trobe (nivell bàsic de Marx). Hem d'adonar-se que la història s'escriu cada dia i, no només això, sinó que l'escriuen aquells que tenen el poder. El problema és que mai ha sigut el poble qui l'ha tingut. I ja ens toca. Si el tenim, de forma real (que no és tenint més escons a unes eleccions), potser d'ací 100 anys ningú es plantege la llengua que parla o quin és el seu país. Inclús podria passar que fórem lliures.


Però, de quin poder estic parlant i com podem avançar cap a ell? Si tinguérem la resposta seriem la hòstia i jo no crec que existisquen encara el nostres teòrics intel•lectuals que ens plantegen les fórmules màgiques. Tot i això, diré la meua opinió. Crec que, com deia, cal començar a construir un nou contrapoder popular (fins a quan puguem ser poder popular, sense més). Altres moviments d'alliberament del món ja ho han vist a l'Amèrica Llatina, Palestina... Hem de posar-nos a treballar per dinamitzar els nostres barris, millorar-los; per ajudar a les nouvingudes i dotar-los d'eines per defensar-se i viure; per impulsar unes escoles lliures i dignes; per estar amb les treballadores del sexe; per crear cooperatives amb aturades; perquè tothom tinga accés a un habitatge... Aquesta és una tasca per recuperar les condicions de vida de les persones (i no com a reivindicació socialdemòcrata, sinó com a praxis revolucionaria) i per transformar la nostra societat.


Que necessitem per aconseguir-ho? Per començar, aquells capaços de moure els ciments de qui està dalt: els moviments socials. Dinàmics, autosuficients, valents, originals, lliures i radicals (radical significa que van a l'arrel del problema i volen tallar-lo des d'allí). Necessitem gent i necessitem diners. Haurem de plantejar-nos com a prioritari la creació d'empreses, de cooperatives, de projectes que des de la premissa de la justícia i la igualtat, ens doten de recursos per créixer i enfortir-nos. Haurem de ser conscients que, en moments puntuals, haurem d'establir aliances estratègiques amb certa burgesia i petita burgesia nacional (que s'haurà de veure obligada per la nostra espenta).


 En la mesura que anem aconseguint millorar les condicions de vida i les llibertats i drets de les classes populars, aquestes se'ns aproparan perquè els serem útils i, aleshores, estarem més prop d'un canvi total i radical. Açò és un procés revolucionari, comunista si voleu, i podem fer-lo sense tindre que ficar-li un nom mentre fem entendre a la gent que és precisament això. Així podem començar un camí de transformació i ruptura social que no es podrà aturar. Aquest camí, indestriablement i en la mesura que siguem intel•ligents i capaces, serà de construcció nacional sempre que tinguem al nostre cap i a la nostra pràctica un mapa clar, el dels Països Catalans.
Quina crec que és la fórmula més útil per començar a oferir alternatives reals i per construir aquest contrapoder popular? Per a mi, el municipalisme nacional. Mitjançant tots els àmbits (a les institucions, als col•lectius, al carrer...). Pense que és, hui per hui, l'eina que ens pot ser més útil per arribar a la gent i per transformar les nostres precàries realitats des dels contextos més propers.


Per acabar la meua humil reflexió, un avís per navegants. Cal ser possibilistes? Si, doncs el canvi és possible. Calen renúncies? Potser moltes renunciaríem a la nostra llibertat i la nostra vida per la de totes. Podem tindre contradiccions? La vida està plena d'elles: caminem lents per arribar abans, vivim ràpid per morir lentament, ens tapem la cara per fer-nos visibles. Avís per altres navegants: tenim una nació, una llengua i una història. Deixem-nos de filosofar de com de mal que estem i oferim i dotem d'eines que ens apropen a la llibertat, a Itaca.

 

Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid