Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Cavalcant damunt l'estel. Memòria de la resistència, aquell gener del 1965...

Per Agustí Barrera i Puigví, historiador i membre de la CUP

Consideració prèvia: Per a mi, el record d'aquells anys de lluita i d'esperança es manté molt viu en la meva ment.

13/04/2009 Memòria històrica
Agustí Barrera i Puigví, historiador i membre de la CUP a Arenys de Munt Agustí Barrera i Puigví, historiador i membre de la CUP a Arenys de Munt

Potser perquè el relat de la meva petita història i la dels meus companys és un element de dignificació personal, que em permet d'anar amb el cap ben alt, conscient que com molts d'altres no hem claudicat de res, a canvi de privilegis, beneficis econòmics ni canongies. Rememoro amb enyorança i il•lusió aquells anys, quan amb l'empenta de la joventut, la flama sagrada de la lluita per la llibertat de la nostra Pàtria abrusava el nostre pit i guiava les nostres vides.


Els records no poblen la nostra soledat, com se sol dir.
Contràriament, la fan molt més profunda.

Gustave Flaubert ( Rouen 1821- Croisset-Normandia  1880)

 

Perquè estimàvem la vida d’una manera desesperada, és per això que la volíem transformar, per eliminar la violència dels explotadors, amb la violència dels explotats, com deia aquell vell conegut nostre de les barbes, en K. Marx, Carlitos pels amics, calia expropiar als expropiadors, per una qüestió de justícia social i anivellament econòmic.

Volíem ser una mescla de  Francesc Macià, de Salvador Seguí ( el Noi del Sucre), de Daniel Cardona, recuperar el sacrifici de Lluís Companys, amb una  extraordinària admiració pel Che Guevara, els guerrillers vietnamites i la revolució algeriana. Anàvem a contracorrent de tot el que estava establert, en aquest cas, d’una dictadura que després del Pla d’Estabilització del 1959, havia fet una obertura econòmica, però que  mantenia amb l’ajut de l’esglèsia, la policia i l’exèrcit, una repressió constant contra la dissidència, i una censura ideològica de caire inquisitorial.   

Ara, a la tardor del nostre cicle vital, amb els cabells blancs i plens d'anys i desenganys, el caliu d'aquella flama segueix viu dins dels nostres cors i de les nostres ments. Recordem amb enyorament, quan érem revolucionaris, durs i audaços i  no havíem caigut en el parany del progressisme conformista  d’estar per casa, ni en el multiculturalisme uniformista, cosmopolita i modern.

Avui, sembla que només existeixi el present, gairebé ningú vol recordar, aquestes històries fetes d’il•lusió, de sacrifici, de por i d’heroisme( el pacte de la transició vol esborrar aquest passat incòmode), moltes d’aquestes històries dormen en els records de la memòria, enmig de proclames, octavetes i revistes clandestines esgrogueïdes pel pas del temps, penso que per a saber la veritat de la transició, i per a la recuperació de la memòria històrica, cal treure-les de l’oblit.


 La nostra història, quan érem”nosaltres”, s’havia desenvolupat al marge dels condicionants de la realitat, perquè no ens volíem rendir a la realitat d’un poble vençut, d’un poble que tenia els seus intel•lectuals a l’exili, i els seus quadres polítics a la presó o enterrats al Fossar de la Pedrera a Montjuïc. 

Volem que aquests retalls d'història personal contribueixin a la comprensió de la història general del nostre poble  d’un període força desconegut i encara poc estudiat.

Si la reflexió sobre aquells fets ens permet d'entendre amb més precisió les motivacions del perquè de la nostra actuació política d'aleshores, amb els seus errrors i els seus encerts, ens acostaren més al coneixement de la naturalesa humana i potser  retrobarem la força vital, en els records que motivaren els nostres actes. Si fos així hauríem aconseguit  un dels nostres objectius.  Aquestes ratlles volen ésser, sobretot, a més d'un exercici de recuperació de la memòria, un homenatge a aquells militants anònims, a aquells petits herois de la quotidianeïtat que, amb el seu sacrifi gris i silenciós, feren possible una resistència que, sense grans pàgines heroiques, plantà cara de forma coratjosa i tossuda als botxins de la nostra terra. Per a tots ells, els que foren els soldats de la Pàtria, en la lluita contra la tenebra. Honor!   

 


El nucli del FNC de Terrassa.

Fou a començaments del 1963, a casa d'en Carles Escudé i Moncunill, que aleshores estudiava arquitectura, on s'inicià un cicle de conferències de "captació" de militants per al Front Nacional de Catalunya (FNC). L'equip de conferenciants estava format per en Jordi Vila i Foruny, en Joan Cornudella i Barberà (l’avi) i el seu fill Joan Cornudella i Feixa,  no recordo amb precisió si també hi era en Joaquim Ferrer i Mallol.

La prèdica fou tan eficient, o potser la llavor se sembrava en terreny adobat, que d'aquelles conferències en sortí, l'any 1964, el nucli del FNC a Terrassa. Érem en Jordi Labòria, "el sastre", que després es passà al PSC-PSOE, en Manel Arcusa, que treballava com a mecànic als tallers Agut, l'home de la puntualitat, el militant entusiasta, amb disciplina de ferro, després un noi que coixejava, que feia de viatjant de cafeteres elèctriques, en Pere, que  amb una petita furgoneta es malguanyava la vida fent de transportista,  en Francesc Olivé i Dinarès, viatjant d'articles tèxtils, bon organitzador, un belluguet incansable,  pelegrí de sigles polítiques, en Josep, un noi de bon caràcter  d’una trentena d’anys, que treballava de manyà, molt marcat pel fet que els seus pares, varen militar al POUM i per tant reberen per partida doble, tant dels uns com dels altres, un amic força curiós, era en Jesús, al que jo vaig batejar amb el malnom de el Pastanaga, degut al fet que era naturista i sempre ens feia observacions sobre les excelències de no menjar carn, prendre el sol despullats i la pràctica d'un cert anarquisme vegetarià i el darrer de la colla, jo mateix, que procedia d'una família, on el meu pare, antic militant de Nosaltres Sols, que havia patit la repressió de la immediata postguerra, en aquells moments tenia un càrrec de tipus intermedi, en una companyia d'electricitat. Jo aquell mateix any havia acabat d'estudiar el peritatge químic a l'Escola Industrial de la ciutat.

Una persona amb la qual mantinguérem una relació política, que després es transformà, en una mena d'amistat feta d'admiració personal, era en Josep Padilla i Boloix(1909-1980) un vell lluitador anarquista, molt vinculat personalment i  políticament a la figura de la Frederica Montseny, i per tant al corrent “ortodox” de l’anarquisme.  Durant la guerra lluità amb la Columna Durruti, a l'exili col•laborà amb la resistència francesa. Recordo que cada vegada que anàvem a casa seva, ens donava  propaganda anarquista, era un home que parlava amb veu de tro i que estiu i hivern sempre anava en samarreta. Estigué empresonat del 1946 al 1952, després del 1957 tornà a ésser engarjolat diverses vegades, sembla que a casa seva hi dormia en Quico Sabaté i Llopart, quan passava per Terrassa i volava les torretes d'alta tensió que alimentaven els telers de Terrassa i Sabadell, paralitzant així, durant dos o tres dies, bona part del tèxtil català.  Fou secretari general de la CNT de Catalunya el 1976.

Les reunions del nucli del FNC, les fèiem a l'obrador de la sastreria que en Jordi Labòria tenia i segueix tenint al carrer de la Fontvella, al bell mig de la ciutat, allí, enmig d' aquelles tisores i rodets de fil, nosaltres cosíem els pedaços de la llibertat de la nostra terra.

La nostra activitat durant aquell any i escaig, abans de la meva caiguda, se centrà en una doble línia: d'una banda combinar la teoria amb la pràctica i de l'altra, treball de formació política, lectura de llibres, ulterior discussió i després, presència al carrer, pintades, llençament d'octavetes. Teníem la sensació de moure’ns en el sentit de la història, d’introduir l’èpica en les nostres vides.

Recordo que vivíem en una situació de nuvolosa i constant tensió vital, tot el que fèiem estava vinculat de lluny o de prop a la lluita política, tinc el record boirós d'una imatge dels cinc militants que formàvem el nucli del FNC, al voltant d'una casset escoltant en la veu del comandant Fidel Castro, la Segona Declaració de l'Havana del 4 de febrer de 1962, quan llegiem i escoltàvem: Què es la història de Cuba, sinó la història d’Amèrica Llatina? I què és la història d’Amèrica Llatina sinó la història d’Àsia, d’Àfrica i d’Oceania? I què és la història dels pobles, sinó la història de l’explotació més despietada i cruel de l’imperialisme en el món sencer? Cuba però s’aixecà. Cuba pogué redimir-se ella mateixa, de la tutela borda. Cuba trencà les cadenes que lligaven la seva sort, a l’imperi opressor, rescatà les seves riqueses, reivindicà la seva cultura, i desplegà la seva bandera sobirana de Territori i Poble Lliure d’Amèrica; ens semblava d’estar bevent a les fonts teòriques de la mateixa revolució, i en certa manera no anàvem tan desencaminats, o quan llegíem el missatge  de la Ia Conferència Tricontinental del 1966, que per a nosaltres sotmesos al desert intel•lectual franquista i a la seva repressió, eren espurnes de llibertat, per bé que vinguessin de més enllà de l'Atlantic. Vivíem només per a fer realitat el nostre ideal. Immersos en les noves ideologies alliberadores, aquestes ens permetrien d'entendre la realitat i el següent pas que seria canviar-la.

Enmig d'aquesta situació de tempesta d'idees, sovint es produïen llampecs de sensibilitat, pinzellades de poesia. Recordo un capaltard que jo havia anat a casa d'un amic meu i alhora militant, la seva filla d'onze anys havia tornat d'escola, jo era  al menjador llegint, anà a la seva habitació i es canvià de roba, jo per atzar vaig mirar cap on era ella i ella tancà la porta, abans però, amb els seus grans ulls i trenes negres de preadolescent, m'adreçà una mirada d'interrogació profunda, era com la gran pregunta de recerca del perquè de tot plegat. Del per què de la revolució perduda, i de quina era l’única revolució possible, en un temps en el qual moltes revoltes havien fracassat, més tard, massa tard, trobarem la resposta, que el pas del temps s’encarregà d’invalidar. Al llarg dels anys m'ha acompanyat la seva mirada de complicitat i d'estranyesa, davant la vida que se li obria al davant. Un gran interrogant al qual encara no he trobat resposta.

Dins el context d'una ciutat eminentment industrial, que era coneguda per la policia com Terrassa la roja; un dels nostres cavalls de batalla i prioritat política fou vincular-nos a la lluita del moviment obrer, per a nosaltres era una necessitat política i alhora una manera d'estar en contacte amb la realitat. És per això que en les nostres converses amb els responsables de Barcelona, aquest era un dels temes de debat, com vincular el moviment independentista a la lluita obrera, per això, les octavetes que provocaren la nostra detenció, anaven signades com a SASC, Seccions d'Acció Sindical de Catalunya. Era la demostració de la nostra voluntat política d'incidir en el si del moviment obrer. Fou a través del militant del FNC, en Manel Arcusa, treballador als Tallers Agut, que nosaltres en la mesura de les nostres possibilitats, ens afeguirem a les vagues dels anys seixantes de l'AEG, més coneguda com l'Electra Industrial i dels Tallers Agut, així com a les de les empreses del ram de l'aigua, és a dir el tèxtil terrassenc.

Tot i que coneixíem una mica la història del FNC i la seva actuació durant el període de la II Guerra Mundial, col•laborant amb els aliats en les xarxes d'evasió i en tasques d'informació militar, desconeixíem que en aquella mateixa Terrassa, que era el camp de treball de la nostra lluita política, vint anys enrera la parella Manuel Viusà i la terrassenca Gertrudis Galí, ell amb la identitat falsa de  Manuel Camps, havien establert  la seva residència a la ciutat, al carrer de la Creu junt amb les seves tres filles, fugint de la pressió policial de Barcelona. En M.Viusà treballava en la pintura d’uns frescos de l’església del Sant Esperit, i la seva muller la Gertrudis Galí,  pintà retrats de la burgesia terrassenca, els fabricants del tèxtil.

Fou el llibreter Llibert Camon i Ballach, el qui introduí la parella d’artistes, en el món de relacions artistiques i culturals, Amics de les Arts, cercles d’amistats. Llibert Camon, el 1940 havia estat sotmès a un judici militar, en aplicació de la Ley de reponsabilidades Politicas de 9 de febrer de 1939, pel fet d’haver estat membre del Comitè Executiu d’ERC, durant un període de l’any 1937, abans d’incorporar-se al front.  La familia Viusà residí a Terrassa del 1943 fins  al 1946 que marxa a l’exili, és a dir durant tot el període de la II Guerra Mundial, durant aquest temps en M. Viusà degut als seus coneixements en arts gràfiques, es dedicà a falsificar documents oficials (vals per a la benzina) que eren necessaris per a la tasca dels militants del FNC, així com per al consolat anglès, els serveis francesos, i per a persones indocumentades que havien passat la frontera per la muntanya, l’abril del 1945, farà els dibuixos del Per Catalunya, òrgan del FNC, que sortirà el dia de Sant Jordi, amb una tirada de cinc mil exemplars.

També gràcies a les gestions de M.Viusà, s’aconsegueix que un fabricant terrassenc Pau Farnés, faci una donació de 5.000 pessetes mensuals al FNC, una quantitat notable per a l’època, que permetia mantenir l’infraestructura de l’organització  Nosaltres no sabíem que la nostra lluita tenia una  continuïtat en el temps i en l'espai concret d'aquella ciutat, que en els anys quaranta Terrassa havia estat una base de suport pel FNC, si ho haguéssim sabut n’hauriem estat molt orgullosos, però el trencament històric i el gran silenci planaven sobre la nostra terra.

Ben segur que el patriota i pintor, M. Viusà, de París estant, hauria estat content que nosaltres, un grup de joves inexperts, però amb el desig fervent de voler alliberar la nostra Pàtria haguéssim agafat el seu relleu.
El meu pare tampoc no podia saber que el seu fill petit seguia la seva trajectòria patriòtica, d'antic militant d'Estat Català i de Nosaltres Sols!, ben segur que si ho hagués sabut se n'hauria sentit ben orgullós.


Poc abans de la nostra detenció,és a dir cap a finals del 1963, era el 24 de novembre, hi hagué la Ia reunió de la Secció de Coordinació Comarcal, en un pis que la Núria Codina tenia a la Plaça del Padró,recordo que va ésser força nombrosa, al voltant d'unes quinze persones, que entrarem en el pis de dues en dues, per tal de no cridar l'atenció. En aquella reunió vaig quedar molt sorprès, quan un home molt més gran que la majoria dels joves que érem allà, va qüestionar les sigles del FNC i la seva representativitat, la vella polèmica de la immediata postguerra entre el sector "cornudellista" i "borrellista" dins d'Estat Català, encara cuejava. El pis era el prototipus de l'habitatge de la classe treballadora del s-XIX, petit amb poca llum, llevat de la sala gran, que era alhora menjador, sala d'estar, dormitori, etc, tenia però un encant especial, tot envoltat d'un aire conspiratiu i alhora, amb tocs de bohemia, situat al bell rovell de l'ou de la Plaça de la Monyos ( la Plaça del Padró). La Núria, una persona encantadora, que aleshores es dedicava a fer esmalts, li donava amb el seu toc personalíssim, un aire d'originalitat creadora. El pis acabà cremat, la policia el tenia identificat i s'hi deixà de fer reunions.

 El nucli de Sabadell.

Enllaçant amb la història més activa del Front, la dels anys quaranta, a Sabadell hi havia en Magí Colet,membre del Consell Nacional del Front i en Josep Tramunt, destacat dirigent d'Estat Català, tots dos, eren un exemple d'aquell separatisme patriòtic, dels anys trenta, que perllongà la seva lluita fins a finals dels anys quaranta, quan la majoria dels integrants de les xarxes de resistents, s'hagueren d'exiliar o foren empresonats.

En Magí Colet, era baixet i rabassut, nosaltres l'anàvem a veure al seu lloc de treball, en un soterrani del darrera de la Rambla de Sabadell, s'havien de baixar unes escales amb un pendent molt pronunciat i després un replà, allí al darrera d'una tauleta hi trobàvem en Magí. Gairebé sempre fumant el seu inseparable toscano, que agafava d'una manera especial, perquè tenia una ferida de bala, a l'avantbraç, una mica més amunt del canell. Els toscanos, són uns purets italians recargolats, d'un tabac negre, que desprenien un fum blavolenc i pudent, en algun moment jo havia vist com  en coincidir la columna de fum, amb una mosca que voleiava pels voltants, aquesta havia caigut fulminada per l'efecte mortífer del fum del seu toscano. En Magí Colet, era un deixeble d'en Daniel Cardona, el líder de Nosaltres Sols, el que fou batlle del seu poble, Sant Just Desvern. Ell, entrà a formar part de la Comissaria General d' Ordre Públic de Catalunya, sota les ordres d' en Miquel Badia. Després de passar la frontera, estableix contacte amb la resistència francesa, amb les Forces Franceses de l'Interior (FFI), on aconseguí el grau de sergent, a finals d'octubre  del 1944, participa en l'operació d'entrada de guerrillers per la Vall d'Aran, després de restar prop d'una setmana en territori català, es torna a retirar a l'altra banda de la ratlla fronterera. Resideix a Perpinyà, on com a militant del Front, col•labora en l'edició de la revista Opinions, Butlletí Interior del Front Nacional de Catalunya. El que en podríem dir seu lloc de treball, era un magatzem de ferros i material elèctric del carrer Borriana, que   més aviat es podia considerar com una mena de cau, on hi feien cap, els militants de la totalitat de les forces antifranquistes de Sabadell, per a debatre comentar i rebre consell d'en Magí, que no feia escarafalls a cap sigla mentre lluitessin contra la dictadura.

El millor amic d'en Magí Colet, era en Josep Tramunt i Busom, militant de Nosaltres Sols, i després d'Estat Català, formà part del seu Consell Central durant els anys trenta. Participà l'agost de 1936, en l'expedició a Mallorca, comanada pel capità d'aviació, Alberto Bayo Piraud, on aconseguí un merescut prestigi pel seu comportament coratjós. Tingué un paper rellevant, en els fets del novembre del 1936, al costat del secretari general d'EC, Torres Picart, durant els fets de maig del 1937, participà al costat de les forces del govern català, en la lluita contra els anarquistes. A l'exili francès, després d'estar reclòs als camps de concentració de Sant Cebrià i d'Agde,  mitjançant les gestions fetes per Joan Casanovas i Vicenç Borrell, a prop del Deuxieme Bureau francès i l'Intelligence Service anglès, es decidí de col•laborar amb ells, en tasques d'informació. El setembre del 1941 Josep Tramunt, amb documentació falsa, fou enviat a Catalunya per tal de millorar la xarxa del Servei d'Informació Militar de Catalunya, SIMCA-organitzat per Estat Català, el cap del qual era Joan Querol i Ventosa. Aquest nucli d'EC actuava a Barcelona des del gener d'aquell any, sota les directrius de M. Weil, un alt funcionari del Ministeri de la Marina, que descobert pels alemanys aconseguí de fer-se escàpol a trets, quan intentàren de detenir-lo. La seva muller i els dos fills foren exterminats en un camp de concentració alemany, no sabem si pel fet d'ésser jueus o per la doble condició de jueus i familiars d'un resistent. Josep Tramunt al cap de pocs dies d'haver arribat a Catalunya, fou detingut i torturat de manera tan salvatge, que li trencaren tres vèrtebres i el braç esquerre entre els que caigueren de la gairebé totalitat del  grup, hi havia la Teresa Aimeric, excel•lent poetessa, a la qual li cremaren els pits amb cigarretes. Ells, aquesta fornada d'herois, era on ens emmirallavem, eren la font del nostre coratge de continuar la lluita.      


Les detencions   

El dia 11 de gener s'havia decidit d'anar a llençar octavetes a Sabadell. Érem dos equips, cadascun de dues persones, establírem una cita de seguretat per després d'haver acabat l'acció, que havia de tenir una durada màxima d'una hora. Ens dividírem en dos grups, jo anava amb en Carles Castellanos, començàrem el repartiment de les octavetes, cada grup per separat. Es donà la coincidència, que el tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Sabadell i delegat  del Servei de Seguretat Pública,  Juan Figueras Pascual, va veure  l'altre grup, mentre repartien les octavetes a les entrades de les fàbriques, portals de les cases i decidí d'anar a l'Ajuntament i  demanar l'ajut del caporal de la Policia Municipal, Antonio López. Armats amb dues pistoles, ens veieren a nosaltres, creuaren el cotxe amb el qual viatjaven damunt de la vorera i ens encanonaren amb les pistoles. En aixecar nosaltres les mans enlaire caigueren a terra les octavetes. Tot passà de manera molt ràpida, ells estaven força confusos, les pistoles els  tremolaven als dits, però amb dues pistoles al davant, rendir-se semblava el més intel•ligent.

La detenció es produí al carrer Avellaneda de Sabadell, des d'allí ens portaren a un garatge, on ja ens començaren a colpejar a la cara i a l'estómac, demanaren un jeep de la policia municipal i d'allí a la caserna de la Policia Armada de Sabadell. En un despatx d'aquesta caserna, un policia de paisà em començà a pegar tan fort a l'estómac, que en alguns moments vaig tenir la sensació que m'aixecava del terra, jo aleshores pesava seixanta kilos, per sort aquesta situació durà poc, vingué un home de cabells blancs, que sembla que era el seu superior i li manà al meu torturador que deixés d'apallissar-me.

Més tard, un cotxe de la Brigada Político Social (BPS) ens traslladà a Barcelona a la Comissaria de Via Laietana, a disposició de la VI Brigada de Investigacion Social. Allí, durant hores fórem sotmesos a la tortura de la "cigonya", consistent a ésser emmanillat per dessota de les cames, de manera que et veus obligat a mantenir-te en una posició forçada semiencongida, coneguda com la gatzoneta; no cal dir com al cap de dues o tres hores la posició resulta molt dolorosa, gairebé insuportable i quan s'arriba a aquesta situació, saps que encara en tens per moltes més hores. Jo, com a resultat  de la "cigonya", durant quatre mesos vaig perdre el tacte superficial dels dits xic i anul•lar de la ma esquerra, això, a més a més, de les pallisses a mitjanit  i de no poder seure ni dormir durant espais de temps llarguíssims, que tant aleshores com ara, em resulten confusos, embolcallats en una boira espessa. Sí que em quedà gravada una nit, que des de l'habitació on estava, a la Comissaria de Via Laietana, em semblà sentir els crits d'en Carles Castellanos, que deuria estar en una habitació propera .  En J. Ferrer Mallol fa constar com ho vaig fer jo mateix en la declaració davant del jutge, tenir senyals als canells, produïts per la pressió de les manilles, declarà  també, haver estat colpejat a l'estómac pels policies, David Peña i Álvarez.

Jo vaig poder resistir les pallisses força bé, en aquella època feia atletisme  i la meva forma física era òptima. No vaig delatar els altres  companys, no tant per una actitud heroica, com per tossuderia,em vaig tancar en banda, entossudit a no parlar. El concepte d'amistat també planà en el meu ànim, estalviar la detenció als amics, callar, aguantar. El millor premi a la meva actitud, fou quan vaig sortir de la presó, un meu company em digué: no ens vam amagar, perquè sabíem que tu no parlaries. Aquest judici, fou per a mi el millor pagament a aquelles setmanes d'angoixa i malsons.

El butlletí d'informació ARA, que era el portantveu del FNC,  en el seu número 6 del nov-des 64 i gener del 65 dóna la següent informació sobre les detencions: Amb motiu del repartiment de l'octaveta, de la qual  en fem esment més avall, el dia 11 de gener foren detinguts: Carles Castellanos (estudiant d'enginyer industrial) Agustí Barrera (químic), i a la matinada del dia tretze foren detinguts, Joaquim Ferrer Mallol (advocat), Enric Gelpí (escultor) i Josep Maria Casablancas (pintor). Els tres primers, després d'ésser interrogats durament per la policia, són processats pel Tribunal de Orden Público (TOP) de Madrid, acusats de confección y difusión, de l'esmentada octaveta.  

 

El delicte         

Se'ns acusà, a en Carles Castellanos, a en Joaquim Ferrer Mallol i a mi, de propaganda il•legal i d'associació il•lícita d'acord amb l'article 215 del Codi Penal, ens demanaven una pena de dos anys de presó menor i 25.000 pessetes de multa pel primer delicte, ja no recordo, ni tinc la documentació amb la petició del fiscal, pel segon delicte.  L'octaveta que era el cos del delicte duia el text següent: 


              Obrers
                         L'anterior situació d'explotació dels treballadors per part de la
                       dictadura franquista i la burgesia, s'ha endurit encara més per la
                     contínua puja de preus, mentre que els salaris queden bloquejats.

Per aquests motius hem de lluitar per les següents reivindicacions:  

• Salari mímin de 250 ptes diàries.
• Llibertat per a la creació de sindicats obrers autèntics i representatius.
• Reconeixement del dret de vaga.
• Participació dels treballadors en els beneficis de l'empresa.
• Escala mòbil de salaris.
• Amnistia per a tots els presos polítics i exiliats. 

Aquestes demandes mínimes cal continuar exigint-les després  de vint--i-cinc anys de terror i repressió franquista, que ha privat els treballadors dels més elementals drets humans.

Lluitem incansablement per a obtenir aquests objectius !

                         Front Nacional de Catalunya (SASC)

Volem remarcar d'aquesta octaveta, el fet que les peticions estiguin a mig camí entre la reivindicació econòmica i política, és el cas de l'amnistia. Així, no quèiem en el pur economicisme.

Ens sembla especialment interessant de reproduir l'anàlisi que del naixement del Front i de la seva  ulterior evolució fan els funcionaris policials en el nostre sumari judicial, és aquest:

El Front Nacional de Catalunya, se creó en Francia en el año, mil novecientos cuarenta, bajo la inspiracion del que fue Presidente del Parlamento Catalán, Juan Casanovas, empezando a funcionar clandestinamente en la región catalana, a finales de mil novecientos cuarenta i dos, principios del cuarenta y tres, bajo la dirección del masón y secretario de la entidad separatista "Estat Català", JUAN CORNUDELLA BARBARA.


Esta partido político pretendió aglutinar a los diversos miembros de los partidos políticos catalanes (y principalmente los más exaltados), para luchar en contra del Régimen Nacional, y sobre todo por la libertat de Cataluña, puesto que la totalidad de sus componentes son furibundos separatistas.  


Entre otras, este partido contaba en el mes de diciembre de mil novecientos cuarenta y tres, cuando fue desarticulado por esta Brigada, con una Sección o Secretaria Militar, que debía ser el germen, del futuro ejército nacional de Cataluña y a cuya Sección se le ocupó gran número de armas y explosivos de un arsenal que habían logrado establecer en Barcelona.


A fin de atraerse a la masa obrera intentaron captarse a elementos sindicales, principalmente de la "CNT" y también crearon en la Universidad la Sección Universitaria, integrada por el "FRONT UNIVERSITARI CATALÂ", "BLOC ESCOLAR NACIONALISTA" y el titulado "SECCION UNIVERSITARIA DEL FRONT NACIONAL DE CATALUÑA", refundidas todas ellas en la antigua "FEDERACION NACIONAL DE ESTUDIANTES DE CATALUÑA", FENEC.


Estas organizaciones estudiantiles continuaron funcionando hasta junio de mil novecientos cuarenta y seis, en que fueron desarticuladas por esta Brigada y detenidos la mayoria de sus militantes. 

Val a dir que per a l'època en la qual fou redactat l'informe es nota que no s'han consultat massa fonts d'hemeroteca ni arxius històrics, però, que per sortir del pas, ja n'hi ha prou.


En el sumari hi surt també una vivenda, en la qual se suposa que es donaren les octavetes, entre 300 i 400. Era l'estudi del pintor Josep Mª Casablancas,  al carrer Baix de Sant Pere número 42, 2n 3a.
Hi surten sense identificar, un tal Serra, i en Jaume Costa i Puig, com a responsable d'haver repartit unes octavetes el novembre del 1964  a Terrassa, amb el següent text:

Contra la puja dels preus.
Contra la farsa dels convenis col•lectius que arriben tard i no resolen res.
Contra els sindicats que no ens representen i que estan al servei del govern i dels burgesos.
Fem constar la nostra enèrgica protesta, i EXIGIM.

SALARI MÍNIM DE 200 PESSETES DIÀRIES.

LLIBERTAT SINDICAL.

INTERVENCIÓ OBRERA EN EL CONTROL DE LES EMPRESES.

ESCALA MÒBIL DE SALARIS.

Seccions d'Acció Sindical de Catalunya. (SASC)

Per a tots ells hi havia una ordre de recerca i captura, però, de fet, l'únic identificat era en Jaume Costa, que ja havia fugit de casa seva. En Francisco era en Francesc Olivé i Dinarès, pel qual em preguntaren  repetidament i de forma no gaire amable.

En el sumari hi surten també els noms d'en Jordi Vila, d'en Joan Cornudella i del seu fill Joan. Els escorcolls en els domicilis particulars foren negatius.


La presó Model

Després de declarar davant del jutge, passem a la presó, la qual cosa és un alliberament. Allí, podrem descansar, dormir, ningú ens apallissarà a la matinada, ni haurem d'estar hores inacabables drets. No hauríem de dormir més en aquelles cel•les del soterrani de Via Laietana, on també estigué detingut el meu pare l'any 1940, s'havia acabat  de dormir damunt d'aquell banc de ciment, sense mantes, en aquell febrer especialment fred, ens esperava el repòs de la presó.

Durant la meva estada al Palau de Justícia, em vingué a veurer l'advocat  que el Front havia designat per a la meva defensa, era en Jordi Casas-Salat, amb experiència en la defensa de casos polítics. El meu germà advocat, en un gest d'amor fraternal, es va voler encarregar de la meva defensa, jo no li vaig poder dir que no, ell era un molt bon advocat penalista, em digueren que aleshores a Barcelona potser un dels millors, però sense experiència en casos polítics, ni amb un tribunal especial com era el TOP. Jo ja em veia amb un uniforme de ratlles i una bola al peu, complint una llarga condemna, resultat de la seva voluntat salvadora. Per sort, el judici anà molt bé i el meu germà féu una defensa agressiva i brillant, el resultat de la qual fou l'absolució. L'advocat defensor d'en Carles Castellanos era en Francesc Casares, que féu una defensa tècnica del seu client. En Francesc Casares es lamentà diverses vegades de la diferència de minutes que cobraven els advocats defensors dels militants del FLN algerià i el que es cobrava
 a l'Estat espanyol per a fer la mateixa feina. 

A la presó, després de la fitxa i la foto, s'entra en el  periodo, un termini de temps de quinze dies d'aïllament a la cel•la, sense poder llegir, ni poder sortir al pati. Aquells onze dies d'aïllament foren durs, recordo que cap al final, vaig acabar parlant amb mi mateix, com a forma de fer menys dura la sensació de solitud. Des de la meva cel•la, sentia els crits provinents del pis superior, on hi havien els castigats a 30, 60 o 90 dies d'aïllament, eren crits com de bèstia ferida, en el llenguatge de la presó, deien que els majares cantaven, era evident que s'havien trastocat, però allò semblava formar part de l'univers normal de la presó.
Estàvem ingressats a la cinquena galeria, amb els presos "perillosos", és a dir, que havien comès delictes de sang,  que havien intentat escapar-se o havien fugit, els  deien els "fuguistes", així doncs, per ser una galeria de seguretat, durant tota la nit, no apagaven el llum i periòdicament miraven per l'espiell, no fos cas que en un descuit dels funcionaris, aprofitéssim per serrar els barrots de la reixa.

Després del "periodo", poguérem sortir al pati  de la galeria amb els altres presos, allí formàrem un petit grup, amb dos comunistes del PSUC de Terrassa, Francesc Martínez i Ramírez i Bartomeu Baños i Ramírez, detinguts arran de la manifestació del 14 de novembre del 1964, davant de l'Ajuntament de Terrassa, a en Bartomeu Baños, era la segona vegada que el detenien, la primera vegada, els policies de la BPS, a la Via Laietana, li saltaren al damunt i li produïren una hèrnia abdominal, que li fou intervinguda al Penal de Burgos, durant el seu empresonament.  Hi havia també un altre grup de comunistes maoistes que havien vingut de Bèlgica i poc temps després els havien detingut, les relacions entre els comunistes ortodoxes i els maoistes, eren més aviat fredes.  En un recolze del pati de la cinquena galeria, cap al final, hi havia un forat a la paret, a l'alçada del cap d'una persona, potser una mica més baix on hi cabien els dos punys, al seu voltant s'hi veia la paret escrostonada per l'impacte de projectils, vàrem suposar que durant força temps aquell indret havia estat destinat als afusellaments i que amb el temps, l'impacte de les bales havia escarbotat la paret fins a deixar el  forat que vèiem. Llegir, escriure cartes, estudiar, escoltar el brogit del carrer, on hi havia la llibertat de la dictadura... i així, anar passant el temps. A finals de mes, decretaren la nostra llibertat condicional, en espera del judici del Tribunal de Orden Público el (TOP), creat el 9 de maig del 1963, feia poc doncs, que s'havien eliminat els tribunals militars pels delictes polítics, tinguérem sort.


La sortida de la presó

A la sortida de la presó, m'esperava el meu germà advocat, que amb la seva defensa abrandada, m'havia salvat de les urpes de l'ergàstula. I la que aleshores era la meva xicota la Carme, que un any després, esdevingué la meva muller, amb la qual he tingut tres fills, que junt amb els altres dos de  la Núria,  ha estat el millor que he fet a la meva vida, perquè ara, són la il•lusió i el bàcul de la meva vellesa. Ells, el record de la lluita i el de les dones que he estimat i que m’han estimat, és a hores d’ara,  junt amb els llibres, el meu únic patrimoni

Poc temps després, tots ens reincorporàrem a la militància política, no havien aconseguit d'espantar-nos, ans tot el contrari el resultat fou a la inversa, havíem conegut la tortura, les urpes de l'aparell repressor del sistema, ens apareixia més clar que la nostra era una nació ocupada  i això ens refermà en les nostres conviccions i en la lluita. Tres anys més tard, passàrem a militar al PSAN, el 1974 vaig creure que l’escissió del PSAN-provisional, era la més correcta i allí durant tres anys impulsàrem l’embrió d’un sindicalisme català, els Col•lectius d’Obrers en Lluita i després… però això ja pertany a una altra part, de la mateixa història.


Cloenda 

Penso que aquells anys foren heroics en molts aspectes, era l'heroisme de cada dia, contra la por, la comoditat, la indiferència, amb els petits sacrificis grisos del militant, que amb el seu esforç  permet que la lluita segueixi endavant. Per a nosaltres, la revolució, la lluita, era en bona mesura un somni romàntic, èpic i estetitzant, no acceptàvem el conformisme progressista.

Dels tres companys que passarem per la presó, en Carles Castellanos ha esdevingut un referent per al moviment independentista; altres vegades ha passat per la presó, i ha fet estades llargues a l'exili; en J. Ferrer Mallol, es retirà del treball polític, i jo segueixo a cavall de l’estudi de la història i de la seva construcció.

Cada vegada tinc més present aquella citació de Bertolt Brecht que diu: Els qui lluiten un any són valuosos, els qui lluiten durant anys, són molt importants, però els imprescindibles, són els que mai, no deixen de lluitar.

L’any 1994, junta amb un grup de militants em fou concedida la medalla del FNC.

 

Agustí Barrera i Puigví.   Arenys de Munt. Tardor del 2002

*Aquest article ha estat publicat al llibre: Memòries del Front Nacional de Catalunya  (Cavalcant damunt l’estel) pàgines, 129-144. Coordinador R.Surroca. Arrel editors. Barcelona 2006

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid