A dos quarts de dues del migdia d'aquell llarg dia d'octubre de 1986, el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Juan Antonio Samaranch, va llegir el veredicte final amb la popular frase à la ville de Barcelona, España!, s'obria tot un ventall d'expectatives. En aquest sentit, La Tribune de Genève apuntava, ingènuament, que la merescuda victòria de Barcelona ha estat, sobretot, per a la democràcia. Però s'equivocaven: els fets de seguida van indicar quina seria la política espanyola i catalana respecte aquest important esdeveniment internacional.
L'aleshores eufòric alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va fer-li al rei Juan Carlos I, la mateixa setmana del nomenament, la següent confessió: Senyor, hem guanyat. Barcelona per Espanya!. Una exclamació prou explícita, com també ho va ser l'editorial del diari esportiu madrileny Ya: Molts es pregunten si el benefici dels Jocs no seran un benefici exclusiu de Barcelona. Ho és ja d'Espanya, perquè Barcelona i Catalunya són Espanya i perquè la celebració suposa una projecció internacional del nostre país. Ignacio Lingolarra, portaveu de la Comissió Contra la Barcelona Olímpica, expressava així quina era la seva visió política dels Jocs del 92: La tasca antiolímpica ha xocat contra un autèntic pacte d'Estat sobre la candidatura olímpica en què s'han compromès des de la Corona fins a les institucions locals, passant per tot tipus d'interessos i entitats. I això només era el principi.
Per saber-ne més:
