Líban i Palestina: Al caire de la guerra civil (1)

Per descomptat que les dinàmiques endògenes resulten claus per intentar entendre el que realment passa en cadascun d’aquests dos casos. Però no podem oblidar que totes dues formen part d’un mateix espai geopolític clau en les darreres dècades com és l’Orient Mitjà, on d’alguna manera o altra qualsevol esdeveniment en una punta de l’esmentada regió té algun tipus de repercussió a l’altra punta.

És en aquest sentit, que no s’escapa que tant en la crisi libanesa de les darreres setmanes, com en la tot just esclatada crisi intrapalestina dels últims dies, podem detectar si més no un element comú com és el paper que en totes dues està jugant els Estats Units, o més concretament, l’administració Bush.

Aquest paper es pot sintetitzar de la següent manera: suport a aquells polítics locals que es mostren comprensius amb els objectius estratègics de la política nordamericana a la zona. Uns objectius que passen per la defensa aferrissada de l’estat d’Israel, que al seu torn s’ha convertit –conjuntament amb Turquia- en el seu gendarme a la zona; per la implementació dels punts fonamentals de l’estratègia de la Guerra al Terror, sobretot pel que fa a l’afebliment o fins i tot neutralització dels règims considerats enemics (Siria i Iran) i, en darrer terme, però no per això menys important, en la vertebració d’un nou espai econòmic, i molt particularment energètic, que respongui a les cada cop més urgents necessitats de gas, petroli i altres recursos de primera necessitat. No és que ni Líban, ni Palestina siguin grans productors energètics, que evidentment no ho són, sinó que donada la seva proximitat a presents i sobretot futures grans infraestructures energètiques (gasoductes, oleoductes, etc), que com tothom sap són i seran actius estratègics en la gran batalla pels recursos naturals que ja s’ha encetat, tenir-les controlades, sobretot en el cas libanès, és una condició inajornable, tant per als Estats Units, com per als seus aliats (el Regne Unit), com, per raons òbvies per al propi Israel.

En aquest sentit, els Estats Units s’han convertit en el suport principal de dos d’aquests polítics, que són cada cop més identificats pels seus opositors com autèntics titelles de Bush o fins i tot de la pròpia Secretària d’Estat, Condolezza Rice. Em refereixo, és clar al Primer ministre libanès Fouad Siniora, per una banda, i al President de l’Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas. En ambdós casos, els seus adversaris principals són formacions de caire islamista, tals com Hezbollah i Hamàs, respectivament.

En el cas de Siniora, la seva vinculació als interessos americans i occidentals, es remunta a la seva trajectòria professional amb el grup financer Citybank, i a la seva proximitat amb Rafiq Hariri, el multimilionari antic primer ministre,mort en atemptat el 2005. Des d’aquest punt de vista, Siniora forma part de l’elit econòmica libanesa, sunnita. Antic ministre de finances de Hariri, Siniora va arribar a la presidència del govern després de la mort d’aquest i arran de l’anomenada Revolució del Cedre, que va tenir lloc el març del 2005, i que va comportar la sortida dels soldats siris del país. En el poc més d’un any que està en el govern, però, els seus opositors, tant xiïtes, com sunnites, com cristians, val a dir-ho, consideren que no fa més que seguir les instruccions de l’administració Bush, i més concretament de l’ambaixador a Beirut, Jeffrey Feltman. Tant és així que en moltes de les manifestacions anti-Siniora, molts participants criden i porten cartells contra Feltman, al qual consideren l’autèntic poder a l’ombra del govern de Siniora.

Dos exemples d’aquesta subordinació a les directrius de Washington es refereixen a l’acceptació de la creació d’un tribunal internacional que investigui i jutgi els responsables de l’assassinat de Hariri, per una banda, i de l’altra al seu paper poc clar durant la darrera invasió israeliana del sud del país, aquest darrer estiu.

Pel que fa al primer exemple, es critica que en el fons aquest tribunal respon als interessos dels Estats Units de jutjar en darrer terme Síria com a pressumpta responsable directa de la mort de Hariri. D’aquesta manera, se serveix als interessos de Washington en la seva estratègia d’aïllar políticament Síria com a pas previ per a una possible intervenció militar en el context de la Guerra contra el Terror. Pel que fa al segon, són moltes les crítiques que es llançaren contra Siniora per la manca d’ajuda de l’exèrcit libanès, sota les seves ordres, als milicians de Hezbollah que s’enfrontaren amb la maquinària de guerra israeliana. De fet, encara es va més enllà, i s’acusa Siniora d’haver tallat els subministraments a les unitats de Hezbollah que lluitaven al sud, seguint d’aquesta manera les ordres de Washington, i amb l’objectiu que Israel eliminés físicament un adversari polític tan important com és l’organització islamista. De fet, es bromeja, l’única acció que es recorda de Siniora per protestar per l’atac d’Israel al Líban l’estiu passat, són les llàgrimes que deixà caure en la reunió de la Lliga Àrab, on suplicà l’ajuda dels seus membres per reconstruir el país.



Josep Sort