La premsa, la d’abans i la d’ara, ja ho sabem, no és un simple espectador. Una mitjans valents i disposats a publicar i fer saber informació incomode i que pot tenir conseqüencies polítiques, juga un paper decisiu en la resolució de conflictes. Per això es troba tant a faltar que algú estigui disposat a fer el mateix amb el conflicte basc. Algú, a l’estat espanyol o al món, disposat a publicar papers i testimonis dels mètodes utilitzats per les policies diverses en la lluita contra l’independentisme.
Algú que expliqui l’abast real de la utilització de la tortura i les execucions més o menys induïdes, des del franquisme fins ara, i que posi al descobert els interessos econòmics lligats a l’anomenada lluita anti-terrorista, el destí dels milions d’Euros que remena el CNI o les clavegueres del control social i la creació d’opinió a petita i gran escala. Algú s’hauria d’arriscar a buscar i facilitar aquesta informació; algú allunyat de l’entorn abertzale però compormès amb el periodisme honest i d’investigació. I s’hauria de fer ara, perquè no és només una qüestió de saber la veritat, en general i en aquest cas concret, sinó d’aprofitar-la per impulsar en positiu l’actual canvi d’escenari. En aquests moments és especialment important transmetre la idea que en aquest llarg conflicte la violència i el dolor no ha estat patrimoni de cap de les dues parts, que aquest ha sigut, i és, un enfrontament cruel des de tots els punts de vista i que, per tant, la solució ha de passar per una pau tant justa com sigui possible en què l’únics vencedor sigui l’aprofundiment democràtic. No ens servirà de res, o de gairebé res, que tota la merda surti d’aquí vint o trenta anys, com ha passat tantes altres vegades, quan el reconeixement dels fets ocorreguts ja només és un consol moral pels supervivents.
