L’assaig recull cinc ponències de l’Associació d’Estudis Gramscians impartides el juny de 2024 en el marc del Congrés Internacional sobre Lenin, arran del centenari del traspàs del revolucionari bolxevic. El volum aprofundeix la filiació leniniana de les formulacions fonamentals d’Antonio Gramsci per a comprendre què subjau al fet revolucionari i a la construcció del nou horitzó socialista. L’edició centra el codi gramscià en el context d’un «canvi d’època» procliu a lectures despolititzades i reformistes del comunista sard. En aquest sentit, les anàlisis publicades incideixen en l’articulació d’una «voluntat col·lectiva nacionalpopular» a través del partit (Princep modern), el qual vehicula una nova cultura o «reforma intel·lectual i moral». Els curadors de l’obra estudien el marc conceptual gramscià, un marc cultural vinculat a concepcions precedents de Lenin. Es tracta d’explicar el paralel·lisme Lenin-Gramsci esdevingut entre la revolució russa i la consegüent transició al socialisme.
Ivan Alvarado («entorn de la subjectivització política en Lenin i Gramsci») enfoca la formació de la voluntat col·lectiva articulada pel partit des de la formació del subjecte històric, producte del marc de relacions socials. És des de la contradicció social, no individual, que cal construir una organització que integri aquesta subjectivitat i organitzi un projecte revolucionari entès com a revolució cultural. Un projecte que capgiri les relacions socials (de producció) capitalistes i el codi cultural que hi subjau: que arreli en la quotidianitat. El partit, l’intel·lectual col·lectiu, és, en aquest context, qui va bastint espais d’hegemonia, espais de progrés revolucionari. Es tracta d’una revolució en construcció on cada moment ha de desenvolupar la tríada partit-programa-projecte.
La base del plantejament gramscià des del «marxisme de la subjectivitat»–«marxisme de la voluntat» comporta una actualització de l’anàlisi i de la formlulació del projecte revolucionari en l’escenari del capitalisme fordista, amb una divisió del treball hegemonitzada per la «fàbrica», metàfora de model social dominant. Per aquest motiu, segons Alvarado, la «fàbrica» és el partit. La fàbrica és a l’hegemonia cultural-política capitalista el que el partit és a l’hegemonia cultural-política socialista. La fàbrica representa una aliança entre model econòmic i «cosmos» ideològic capitalista: irradia una concepció del món. La «fàbrica» com a intel·lectual col·lectiu del capitalisme; el partit com a intel·lectual col·lectiu que media envers el comunisme. Retornar al subjecte històric en un nou escenari productiu capitalista implica no «esperar» que les contradiccions econòmiques «en si» duguin a una situació de ruptura; l’unica via és transformar el subjecte històric en subjecte polític.
Alejandro Fortuna («hegemonia, concepte leninià») elabora una genealogia del concepte gramscià d’«hegemonia». En troba orígens entorn del període 1924-1926, any de l’edició de La qüestió meridional i n’identifca el desenvolupament en dos apunts de dos Quaderns de presó escrits el 1930 i 1934, cosa que no vol dir que entre ambdues dates el polític sard no hi continués treballant, com detalla la ponència. La definició —oberta— d’hegemonia duu l’autor a insistir en el fet que els Quaderns són una obra en continua reelaboració per advertir de lectures que confonen una suposada «desaparició» d’un concepte en una etapa de redacció de l’obra amb la desaparició del concepte del corpus gramscià. El seguiment del concepte aporta la definició del terme. L’hegemonia com a dominació d’una classe envers una altra i, simultàniament, com a direcció envers les classes aliades s’inicia abans de la lluita per l’estat. Hegemonia és una nova lògica que articula les manifestacions de la vida col·lectiva. La implantació d’una idea, contrahegemònica a la ideologia dominant, és fruit de la direcció política nacionalpopular. L’hegemonia política és inherent a l’hegemonia cultural.
La direcció hegemònica és intel·lectual i moral, és a dir, cultural (la dimensió cultural del combat polítc). L’intel·lectual, que no és orgànic del sistema establert, pren relleu com a element definidor d’una nova concepció del món. Es tracta d’un intel·lectual no aïllat del subjecte històric, de les classes subalternes.
Víctor Rios («Lenin, Gramsci, Sacristán: imminentisme i actualitat de la revolució») desenvolupa el concepte d’atmosfera revolucionària segons la imminència, o no, d’una situació revolucionària. El treball mostra la confluència de criteri entre el Lenin de l’etapa 1918-1922 —entre la pau de Brest Litovsk i el cinquè aniversari de l’octubre roig—, del treball gramscià entorn del bienni 1919-1921 —ocupació consellista de fàbrica a Torí— i la lectura gramsciana del filòsof comunista Manuel Sacristán al voltant de l’ordre (seqüència) revolucionari —prioritat i estratègia: ordre nou versus «contraordre burgès» i el temps històric i la transformació del subjecte. L’ambient revolucionari no implica una imminència de la revolució. La revolució dels soviets no implicà un desencadenament revolucionari a l’Europa Occidental —als països de la contesa de la I Gran Guerra; l’etapa consellista del nord d’Itàlia no comportà una victòria que actuà com a corretja de transmissió, ans calia que els obrers industrials estiguessin preparats per a un replegament, que no volia dir una claudicació de l’objectiu de la presa de poder. No existeix una línia revolucionària ascendent: un desencadenant mecànic. Com a obra antropològica (i ací cal apel·lar al primer treball del volum), com a obra de la voluntat nacionalpopular, un procés revolucionari coneix avenços i retrocessos. Lenin ho preveié a l’hora d’advertir de la no internacionalització revolucionària; Gramsci dibuixà el panorama de replegament consellista i Sacristán situà el sentit de l’immanentisme en el binomi ordre i temps. Tot plegat, però, mostrava que allò subjacent era la revolució. Rios, en conseqüència, es demana quina nés l’«actualitat revolucionària» en el temps històric present.
Joan Tafalla («dos mestres de vida: la relació entre V.I. Lenin i Antonio Gramsci») situa la recepció de l’obra de Lenin en l’obra de Gramsci, un fet que es produeix sense solució de continuïtat, amb el procés revolucionari rus i la construcció del socialisme com a rerefons (1917-1923). Tafalla exposa la lectura del filòsof de la praxi de la revolució russa com a acumulació de moviments, com a producció d’hegemonies. La revolució no segueix passes dictades per un dictat normatiu, el qual és extern a la intrahistòria d’una cadena de moviments revolucionaris previs. Un canvi revolucionari és resultat de l’«apropiació» de les contradiccions del model econòmic dominant per la voluntat política-cultural del subjecte històric. Tafalla aprofundeix en la formació d’un model —expressió de la configuració d’una formació social, d’un bloc històric— que imbrica dialècticament «estructura» i «superestructura» —la trasformació de la quantitat en qualitat—, una via revolucionària occidental que articula els moviments previs a la formació del partit i la funció del partit com a impulsor de la lluita per l’hegemonia (direcció-domininació)-reforma intel·lectual i moral. Una formació orgànica complexa (formulació d’una cultura alternativa a la dominant) que tingué en l’«Orient» soviètic un referent no passiu o mecànic —anàlisi substantiva de l’espontaneisme; soviets/consells; unitat ente democràcia obrera i hegemonia abans del poder revolucionari. Es tractava, la via soviètica, d’una experiencia en construcció a través de la qual Gramsci dialogà intel·lectualment —políticament— amb l’autor de L’Estat i la revolució. Aprofundir en el «leninisme gramscià» és una forma molt indicativa de recórrer les idees definitòries gramscianes, poder ponderar decisions a materialitzar segons contextos i, en aquest sentit, saber valorar el treball polític dels Quaderns de presó en unes condicions extremes de repressió.
Fernando Zamorano («la reforma intel·lectual i moral en Gramsci i Lenin») relliga l’hegemonia política, com a hegemonia cultural, i la voluntat nacionalpopular (moviment revolucionari). Ambdós objectius són les columnes definitòries del partit entès com a intel·lectual col·lectiu, institució creadora del nou ordre (ordine nuovo). Hi pot haver revolució sense hegemonia, com, de fet, reconegué Lenin el 1923. La construcció del socialisme requeria —i requereix— una cultura, una política cultural, d’acord amb les noves necessitats d’un estat de coses. En el temps del Lenin postoctubrista, la nova política econòmica significava aplicació d’una cultura, una manera de fer, una mentalitat, que impulsés la transició al socialisme. Per això calia que els pagesos comprenguessin, després de la guerra civil (1917-1922) que el cooperativisme era una via que consolidava els assoliments revolucionaris en tant que assegurava l’aliança entre camp (pagesos) i ciutat (obrers). Lenin s’adonà que hom havia endegat una revolució política i social sense una reforma intel·lectual i moral. Però, com recull Zamorano, una revolució no té cap ordre prefixat. La proposta de Gramsci prioritza les condicons subjectives, és a dir, no resta determinada per l’«objecte» (una certa dimensió kantiana de Gramsci?). Centra la tasca cultural com a tasca política fonamental per a transformar estructures de poder, és a dir, les actituds quotidianes que legitimen l’estat de coses present. El nou sentit comú, un pensament nou, un criteri nou, és una conseqüència d’aquest treball cultural-polític. És en aquest context que se situa l’intel·lectual com a agent que passa del «saber» al «comprendre», de concebre’s com a elit a formar part conscient de la voluntat col·lectiva: de bastir un model cultural de masses i no minoritari. La reforma intel·lectual i moral culmina l’hegemonia perquè té allò fonamental per a dirigir: una nova concepció de la cultura. Zamorano, recupera, en aquest sentit, l’ecosocialisme —les necessitats radicals— com a referent per a bastir una nova societat, però aquesta proposta ha de ser efectiva a partir d’un treball gramscià: irradiació social de la idea a través dels grups subalterns.
***
L’excel·lent contribució de Lenin i Gramsci al fet subjectiu de tot procés revolucionari —canvi de direcció en la vida de la classe subalterna i dels pobles— consisteix a mostrar la limitació —la deformació— del positivisme i de l’economicisme a l’hora d’analitzar el corrent històric del capitalisme d’una forma global, d’una forma cultural. «Cultural», lluny d’una concepció culturalista —la cultura per la cultura—, com a model de concepció de la realitat que articula una nova organització econòmica: un nou mode de producció.
Els cinc textos publicats, i des de diveroso vessants, estableixen que una nova cultura —nova concepció del món que organitzi les necessitats d’una societat socialista fruit d’una revolució homònima—, la cultura material, el model ideològic que ha de legitimar el nou estatus econòmic i polític, cal organitzar-la abans del procés revolucionari. El socialisme —més difícil d’estabilitzar que no pas el fet revolucionari que hi mena— acondueix una nova manera de dirigir la vida col·lectiva.
Els punts de connexió entre Lenin i Gramsci, molt ben delimitats pel treball de Joan Tafalla i de Ferran Zamorano, són conseqüència de la nova cultura emergent que havia de donar sentit al flux revolucionari que partí de 1905. La suma de situacions revolucionàries que dugué a la revolució d’octubre de 1917 plantejà la qüestió de la nova cultura: la necessitat d’un revolució cultural formulada per Lenin.
Esperem que la publicació del volum coordinat per l’Associació d’Estudis Gramscians anunciï una col·laboració més freqüent amb Edicions de 1979 en l’horitzó de poder endegar la traducció a la nostra llengua dels Quaderns de presó, fita que ha de poder impulsar l’estudi de l’obra de Gramsci en el marc (no conclòs) d’un procés d’alliberament nacional.
