L’agricultura no és un sector més al País Valencià: és una peça clau de l’economia, la cohesió social i la identitat col·lectiva. Així ho defensa Moisès Vizcaíno en l'editorial de La Veu del País Valencià el passat 15 de gener, sota el títol, L’enèsima traïció als llauradors valencians, on recorda que tant l’agricultura de proximitat com la d’exportació han estat fonamentals per al desenvolupament econòmic del país, la creació de llocs de treball i l’ascens social de les classes populars, encara que els beneficis no sempre s’hagen repartit de manera justa.
Més enllà de l’economia, Vizcaíno posa l’accent en el valor social i cultural del camp valencià, estructurat històricament al voltant de xicotetes i mitjanes explotacions. Aquest model ha creat vincles profunds entre la societat i el territori, visibles encara avui en les xarxes de comerç de proximitat i en els lligams emocionals de moltes famílies amb la terra. En un context global convuls, la sobirania alimentària esdevé, segons l’autor, una necessitat estratègica de primer ordre.
Des d’aquesta perspectiva, l’editorial rebutja frontalment l’acord comercial entre la UE i Mercosur, que considera una nova traïció als llauradors valencians. Vizcaíno denuncia que l’agricultura europea —i especialment la mediterrània— s’utilitza com a moneda de canvi per afavorir els interessos de grans indústries, com ara l’automobilística alemanya. Sacrificar el camp local en nom de la globalització és, adverteix, “pa per a hui i fam per a demà”.
L’article també alerta de l’acumulació de greuges que pateix el sector: especulació urbanística sobre les terres més fèrtils, macroprojectes imposats, competència deslleial de tercers països sense les mateixes exigències laborals ni fitosanitàries, i una política europea que presumeix de verda mentre promou importacions a milers de quilòmetres. Aquesta contradicció, afirma, alimenta la desconfiança ciutadana i l’auge del negacionisme climàtic.
Finalment, Vizcaíno qualifica d’inexplicable i condemnable el suport del govern espanyol a l’acord amb Mercosur, especialment quan un vot contrari hauria pogut bloquejar-lo. També assenyala les ambigüitats del PP valencià i interpel·la directament els eurodiputats valencians del PP-Vox i del PSOE. La conclusió és contundent: una vegada més, els llauradors són abandonats, condemnats a una lenta extinció que pot acabar tenint conseqüències greus per a l’alimentació i el futur del país.
