Fa cinquanta anys que va morir, en un llit d’hospital i després de setmanes d’agonia, el dictador Franco. És un d’aquests records que, els qui tenim certa edat ens han quedat enregistrats a la memòria amb nitidesa. A quarts de vuit va trucar la meva tieta, una d’aquelles nenes que havia hagut de patir una guerra i una adolescent i jove que va haver de suportar una postguerra i una dictadura que van trinxar completament tota la seva generació. Ho va anunciar solemnement en una època sense pràcticament mitjans ni notícies més enllà de les centralitzades per l’Estat. Més enllà de la primícia, que jo, a punt de fer deu 10 anys, tampoc no sabia ben bé com valorar, la notícia anava acompanyada d’una dada més interessant: se suspenien les classes! I així vam estar una bona colla de dies. La circumstància em va provocar una estranya sensació de llibertat, de felicitat, que contrastava amb una programació televisiva fonamentada en concerts de música fúnebre i publireportatges sobre el finat a l’única televisió de l’època, amb les cares llargues dels informatius, i la sensació d’inquietud i incertesa pel futur entre els grans. En tornar a l’escola, després d’aquelles vacances tan inesperades mentre feia cinquè de bàsica, he de reconèixer que vaig fer, potser, la primera declaració política de la meva biografia: volia que es morís també el rei, a veure si així enllaçàvem amb les vacances de Nadal. Amb la perspectiva dels anys, potser no era una opinió tan desencertada…
La meva condició d’historiador, mig segle després i havent abordat, en bona part de les meves recerques, el nostre tràgic segle XX, m’ha portat a defensar reiteradament una tesi: la Transició és la continuïtat del franquisme per altres mitjans. Tot parafrasejant Von Clausewitz, hi ha una clara connexió entre una cosa i l’altra. Bàsicament, malgrat les reformes institucionals, malgrat la implementació d’una democràcia formal, l’estat de les autonomies o la incorporació a Europa, l’edifici construït amb el parte de guerra de l’1 d’abril de 1939 continua dret. Amb totes les esquerdes i humitats que vulgueu, encara que, com en el seu moment em va dir el mestre i historiador Pere Gabriel, es va canviar de règim sense canviar d’Estat.
Les evidències són clares: a diferència d’altres processos de transició, ni un sol franquista, ni un sol criminal de guerra, ni un sol jutge o funcionari prevaricador, ni un sol policia torturador, ni un sol beneficiari del saqueig i robatori sistemàtic que va implicar el règim va acabar entre reixes. Fins i tot, a diferència del que ha succeït arreu del món en el context dels abusos sexuals de l’Església catòlica, cap membre d’un dels estaments protegits pel règim va haver de sortir ni tan sols a donar explicacions. Com a molt, es va esperar que la biologia fes la seva feina per apuntar amb noms i cognoms els culpables. Ni tan sols cap participant en el conegut robatori d’infants sistemàtic, practicat fins ben entrada la dècada de 1970, ha rebut ni una sola citació judicial. La continuïtat de franquisme, via Borbó, via poder judicial, via plutocràcia madrilenya, via forces repressives, via Associació Catòlica de Propagandistes, ha estat indiscutible, malgrat que una part substancial de polítics, activistes, historiadors o persones amb un elemental sentit de la justícia hem fet el que hem pogut.
Que la Transició ha estat una farsa és un fet. Malgrat l’immens cabal de propaganda per justificar-la, a partir del principi que tot plegat va resultar el millor dels mons possibles, i que es faci servir per fer creure que això és una democràcia fent lloances d’una Constitució que només funciona per blindar els privilegis dels franquistes i legalitzar l’opressió social, política i nacional, els fets objectius són els que són. La monarquia constitucional és una gran mentida. Ho hem pogut comprovar els catalans, quan hem fet servir un mecanisme democràtic –un referèndum popular– per exercir la sobirania contra l’entramat de la dictadura. I hem pogut entendre, amb la col·laboració d’una esquerra falsària i covarda, que, com deia Bakunin, els grans imperis només se sostenen mitjançant la violència i el crim.
L’esquerra espanyola es va suïcidar el 2017 quan va decidir que tenia més valor el testament de Franco que la decisió sobirana dels catalans expressada a les urnes. L’esquerra espanyola (i la dreta que presumeix de demòcrata, malgrat que no dubten a abraçar-se a la ultradreta) és conscient que els règims autoritaris no poden suportar la pressió de la voluntat de les persones exercida políticament. Perquè l’Espanya modelada per la dictadura franquista, i continuada per l’herència borbònica –i segellada pels símbols de l’himne, la bandera i la monarquia– es perpetua en l’edifici autoritari, malgrat les capes de pintura democràtica. I assumeix que l’única manera d’acabar amb el franquisme incrustat al moll de l’ós de l’Estat i en la seva ànima nacional és mitjançant el seu desmantellament, és a dir, amb la separació de les nacions no espanyoles. Servidor de vostès, amb zero cognoms catalans, és independentista perquè només la independència pot permetre derrotar finalment Franco, els seus hereus, beneficiaris i mariachis diversos. Espanya va amargar la vida de les generacions dels nostres pares i avis. La independència és, fonamentalment, un acte de justícia i reparació, una resposta proporcional i èticament necessària per castigar quaranta anys de dictadura i cinquanta de mentides.
És d’esperar, aquests dies d’efemèrides i presentacions, tones de propaganda justificadores d’una democràcia impotent davant la injustícia de, com expressava Gil de Biedma, la història més trista de totes les històries. També s’escriuran molts paripès, i massa excuses. Al final, ens queda la cançó del gran Pere Pubill Calaf, aquell gran artista que va confessar que a la seva vida havia estat més discriminat per ser català que per ser gitano. En el fons, cinquanta anys després, “no estaba muerto, leré, estaba tomando cañas”.
