El passat 19 de maig, la històrica militant independentista Blanca Serra, la nostra companya Blanca, acudia a la ciutat de la justícia per declarar, davant la fiscalia de Memòria Democràtica arrel de la denúncia presentada per les tortures que patí a l’infame comissaria de Via Laietana el febrer del 1977. La seva denúncia prosperava, però moltes altres havien quedat a mig camí, sent desestimades.
La Blanca Serra va ser detinguda el febrer del 1977 per participar en una reunió en el marc de la fundació de l’Assemblea de Catalunya, acusada de propaganda il·legal i participació en organització il·legal. En aquesta detenció, la Blanca va ser víctima de les tortures habituals a les que eren sotmesos els detinguts, amparades sota un marc legal allunyat dels drets humans.
Aquest és un gran pas i cal reconèixer la persistència de la nostra companya en la denúncia d’aquestes tortures així com també cal reconèixer la persistència de tot el conjunt de persones que fa mesos que es manifesten davant de la comissaria de Via Laietana per demanar-ne el tancament, el reconeixement de les tortures que allí s’hi patiren i el retorn a la ciutat d’un espai que ha de ser per la memòria col·lectiva del conjunt del país.
Ara bé, tot i la rellevància cabdal del pas que ha aconseguit la Blanca gràcies a la seva incombustible perseverança i gràcies a la tasca de defensa d’Iríada, davant de la fiscalia de Memòria Democràtica només pot relatar les tortures patides el febrer del 1977, ja que la Llei de Memòria Democràtica de l’estat espanyol aprovada el 2022 només permet investigar els fets dimanants del franquisme.
Així doncs, les tortures que patí la nostra companya el 1980 i el 1981, detinguda en aplicació de la Llei Antiterrorista o les que va patir el 1982, portada a la comissaria de Via Laietana i sotmesa a presó provisional durant dos mesos per portar una pancarta on s’hi llegia el lema “Independència” ja no són motiu d’investigació per part de les autoritats judicials espanyoles.
Malauradament, les tortures de la Blanca no són les úniques que van patir companyes nostres de militància. Podríem parlar, per exemple, de les tortures que va patir la Maria Teresa Lecha a la mateixa comissaria de Via Laietana, quan va ser detinguda el 3 de desembre del 1981, el març del 1982 i el 1984 a conseqüència de la seva militància independentista. O de les tortures absolutament terrorífiques patides per la Montserrat Tarragó, detinguda el juliol del 1977 i el gener del 1985 acusada de pertinença a banda armada. Llegir-ne les seves vivències tarbalsa d’una manera absolutament profunda. I podríem parlar, també, de les tortures patides per part d’en Carles Castellanos, de la Mait Carrasco, en Carles Benítez, en Ramon Piqué, la Núria Cadenes, en Joan Rocamora, en Carles Sastre i, malauradament, tants i tants d’altres independentistes que van ser detinguts, torturats i empresonats a causa del seu compromís polític.
La incapacitat de poder denunciar penalment les tortures patides i la manca de recorregut judicial que tenen aquestes denúncies no és sinó una constatació i evidència més de la farsa de la transició que hem viscut i que vivim dia rere dia. No hi ha cap divergència entre les forces que van dictar la detenció de la Blanca el 1977 i aquelles que ho van fer el 1983, si bé el règim sota el que actuaven es deia diferent. De fet, fins i tot els agents i els mecanismes utilitzats en les tortures a Via Laietana eren els mateixos.
Així doncs, quina és la diferència que marca unes tortures i unes altres? On dibuixem la línia que separa el 1977 del 1980? En el règim que dictava les normes? O bé en l’estat repressor que les amparava?
Des de la historiografia s’ha reflexionat a bastament sobre la importància social i col·lectiva de la Memòria Històrica com a dret dels pobles a la justícia i a la reparació, i no val la pena entrar en apuntar-ho de nou. Però és precisament per aquesta justícia i aquesta reparació que cal, també, parlar de la memòria històrica des d’una perspectiva independentista. Perquè en el moment de la fi i l’agonia del règim franquista i de connivència de les anomenades forces democràtiques i de gir a la reforma, l’independentisme combatiu proposava la necessitat d’un trencament. Perquè en el moment d’apuntalament de la monarquia espanyola, l’independentisme combatiu posava de manifest que la transició a la democràcia s’estava fent sobre les runes dels drets dels pobles i de les classes populars. I perquè en els moments de rentat de cara de l’estat espanyol, l’independentisme combatiu sempre hi ha sigut present per recordar que no, que el fil que uneix el règim franquista amb la monarquia borbònica és ben present i ferm. I és precisament per aquesta denúncia i lluita que l’independentisme ha patit —i pateix— la repressió.
La companya Maria Teresa Lecha explicava, al Podcast Torturades de 3Cat, com havia sigut la seva detenció el 1981 i com l’havien deixat en llibertat després de declarar davant el jutge a l’Audiencia Nacional espanyola. Finalitzava el seu relat sobre l’alliberament després de les tortures i vexacions patides amb un “com si no hagués passat res durant vuit dies”. I jo hi afegeixo, vuit dies i quasi noranta anys. En aquest Estat, no ha passat res. El 1939 no va passar res. Durant la dura i llarga postguerra encara menys! I dels avis que encara enyorem sense saber a quina fossa són, res de res. De les autoritats que van empresonar les nostres companyes i companys sense més motiu que ser independentistes, no cal saber-ne res. I les morts la tardor del 1975, no han estat res. La clandestinitat, l’exili, la por… res! Les tortures comeses per agents de policia que un dia van jubilar-se amb honors, no res.
Aquí, companya Lecha, no ha passat res.
La Blanca Serra declarava, tot sortint de la ciutat de la justícia: “Avui és un gran dia per la memòria i per fer memòria de la justícia; per recuperar un passat que no ha acabat”. I aquesta frase resumeix de manera eficaç el que suposa poder col·lectivitzar la lluita per la memòria històrica independentista: la denúncia d’una reparació col·lectiva que mai ha arribat i d’una operació d’estat destinada a aniquil·lar qualsevol projecte independentista, desde la fi del franquisme fins a l’actualitat.
Aquest darrer any ha sigut, a títol personal, un any intens en la recerca sobre els orígens de l’independentisme combatiu del segle XXI, que m’ha portat a fer un viatge al cor dels anys seixanta, setanta i vuitanta. Després de l’aproximació política i historiogràfica a aquest període concret, em sento cada dia més orgullosa de poder compartir el fil roig que aquelles i aquells militants van teixir, amb el seu exemple i la seva constància. Ja no només per l’aprenentatge polític, de poder reflexionar al voltant de les estratègies que es creen i de mirar d’aprendre’n, sinó per l’exemple particular, individual i col·lectiu, de la seva lluita concreta.
És un tòpic parlar dels aprenentatges que traiem d’aquesta generació; però avui esdevé més necessari que mai. Enmig d’aquesta deriva individualista que intoxica, també, els entorns de militància i lluita política, és cabdal reflexionar sobre aquesta generació de militants des de la voluntat de ser-ne dignes hereus i hereves.
Ens toca, doncs, recuperar i aprendre de l’exemple d’un conjunt d’homes i dones que van posar la seva vida al servei de l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. Lluny d’individualismes, d’eslògans buits i aplaudiments autoreferencials. Lluny de la necessitat de ser sempre al focus d’atenció, de l’arrogància, de la superioritat moral.
Ells van plantar cara en un moment d’extrema cruesa, de clandestinitat, d’exili, de por i de tortures. I ho van fer amb la consciència clara de no ser víctimes, sinó peces necessàries d’una lluita que no ha acabat encara. Revisitar la història de l’independentisme combatiu és, també, voluntat d’aprendre. Una qualitat que cada vegada es converteix en més preuada. I per a les generacions que venim després, i les que tot just ara comencen a arribar, esdevé fonamental poder emmirallar-nos en la seva pràctica militant, en la solidaritat però també en la constància i en la fermesa, en la responsabilitat i en la generositat. I aquest, al meu parer, ha de ser el motor que ens guiï.
Així doncs, serveixi la nostra praxi militant com un agraïment col·lectiu a tots els esforços que ens han portat a on som ara. I a l’orgull de saber que hi som perquè elles i ells hi van ser, posant el cos i la vida perquè així fos.
Bibliografia
- Bassa, David. Quan els malsons esdevenen realitat. Edicions el Jonc, Lleida (1999).
- Castellanos, Carles. Reviure els fets. Memòries polítiques de Carles Castellanos. Edicions del 1979, Barcelona (2020).
- Pasqual, Gemma. Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019). Comanegra, Barcelona (2023).
