J. Porta Capdevila, Fermí Rubiralta i Casas, Fèlix Villagrasa i Hernàndez: Josep Dencàs i Puigdollers: el conseller maleït (1900-1966), Editorial Base, 2024, 451pp.
‘Conseller maleït’ és un qualificatiu adient que resumeix la trajectòria de Josep Dencàs, essencialment un professional que es veié presoner de la realitat de l’activitat políitica. Anem, però, estirant el fil del cabdell que ens durà a la hipotètica maledicció del polític.
Josep Dencàs […] és una recerca, modèlica i exhaustiva pel que fa a la consulta documental –comarcal, nacional i internacional– i a la capacitat sistemàtica d’anàlisi integral. Els autors de la biografia del metge d’origen vigatà –amb un important capital investigador acumulat entorn del moviment nacionalista i independentista i institucions de governança– han cartografiat amb precisió gairebé diària els espais viscuts de Dencàs, aportació essencial que humanitza el protagonista en el seu ambient. No hi ha història sense context. I, en aquest cas, el context amara tota una vida.
Dencàs que, de ben jove, es desplaçà a Sant Andreu del Palomar en una Barcelona que encara s’estava construint com a ciutat, però que comptava amb barris, com el santandreuenc, amb identitat pròpia i amb un teixit associatiu estructurat. No ha d’estranyar, per tant, que el lector pugui comprendre per què les primeres passes d’un jove catalanista Dencàs es materialitzés a l’entorn d’entitats patriòtiques de base del que fou primer espai territorial de socialització cultural. El moviment nacionalista es congriava a l’alba del nou-cents en contextos populars que acabaven irradiant al conjunt del fet urbà i al conjunt de país. De la perifèria al centre en un model de Catalunya Ciutat tot just enfilat i que s’estengué decididament en el decurs de la política mancomunitària. És en aquest context que es començà de bastir una personalitat civil que recorregué els escenaris convencionals de formació patriòtica, com fou, per exemple, l’excursionista.
Així, doncs, el primer capítol, dedicat a la primera trentena d’anys del futur estrateg independentista (o ‘separatista’ segons terminologia de l’època), estableix les condicions de possibilitat de l’immediat quinquenni, políticament elèctric, a què Dencàs hagué de fer front amb clara voluntat de construcció política. Fou, però, en aquesta etapa iniciàtica que el futur dirigent independentista assaonà un ideari polític nacionalista liberal progressista que donà sentit al Dencàs polític. La construcció política inicial de Dencàs – que dugué el futur metge de l’evolució organitzativa de la primera Lliga de Catalunya a la cultura política republicana de país fins a la pertinença a Estat Català– es bastia sota el far orientador d’ideòlegs nacionals com Rovira i Virgili. En aquest context, l’activitat de conferenciant constituí un prolegomen essencial sense el qual no es podria capir l’horitzó de la seva projecció pública.
La trajectòria política a què ens referim es concretà en la participació de Dencàs a l’Estat Català macianista i, a partir de 1931, la dedicació s’abocà al si de la Joventut d’Esquerra Republicana d’Estat Català, organització juvenil de la nounada Esquerra Republicana de Catalunya. Entre 1931 i 1936, Dencàs dedicà el seu afany vital a l’organització que, sota una base independentista, havia de ser l’eina per a assolir, des de l’interior d’Esquerra la independència del país. Era la via entrista, o gradualista, de l’independentisme, que es distingia de la pura via insurreccional de Daniel Cardona. En aquesta qüestió, degudament aprofundida per Porta, Rubiralta i Villagrasa, Dencàs fou, posteriorment –formació del partit Estat Català–, referent fonamental de síntesi entre les dues concepcions de lluita. La JEREC, amb els seus escamots, fou l’escenari políticament cabdal en la vida política de Dencàs.
Arribat aquest moment, cal remarcar el marc biogràfic professional exercit des de la Conselleria de Sanitat (1931-1934). Fou en la tasca científica, mèdica, que Dencàs mostrava tota la seva idiosincràsia: la dedicació fonamentada en la planificació d’una política sanitària avançada, adreçada a sectors populars, que s’inseria, com destaquen els autors de l’estudi, en la política de despesa pública socialdemòcrata vers la modernització de l’àmbit mèdic. El metge nacionalista articulà aquesta obra a través del bastiment d’institucions sanitàries i mitjançant campanyes de sensibilització i de combat de malalties d’infantesa. La dedicació a la medicina –que comptava, d’altra banda, amb una Escola científica molt avançada i arrelada al país –de Pi i Sunyer a Leandre Cervera o Manuel Corachan– amarà la vida política de Dencàs. La pràctica sanitària era un conducte de nacionalització, que no s’havia de limitar a la dimensió lingüísticohistòrica. Havia de vehicular-se en aplicacions materials adreçades a les classes populars. Bastir un programa mèdic d’intervenció global fou la gran aportació de Dencàs en l’àmbit professional, una manera de servir el país.
¿Fou però, el fet que Dencàs, un metge vocacional, volgués baixar a la convulsa arena política trentista el motiu pel qual fos ‘maleït’, o fos considerat un ‘boc expiatori’ en terminologia del Dr. Joan B. Culla, autor del pròleg de l’obra? De la lectura de la biografia es desprèn que l’activitat política del líder de la JEREC al si d’Esquerra Republicana –un partir-moviment de concentració de corrents republicans i nacionalistes acabat de constituir el març de 1931 i definint en dos corrents: el corrent republicà federalista espanyol, que tingué en Lluís Companys i en el grup del portaveu L’Opinió els seus màxims representants, i la tendència independentista, aleshores representada pel sector que provenia d’Estat Català liderat per Francesc Macià– explicità la identificació amb la via macianista.
El conjunt d’aquests elements identificadors poden ser útil per a tractar el qualificatiu de ‘conseller maleït’ en al·lusió a Josep Dencàs. A partir de 1931 la vida del científic es catalitzà entorn de la política organitzada i parlamentària (a les Corts republicanes espanyoles durant el debat entorn de l’Estatut de Núria de 1931) i a través, és clar, de la Joventut d’Esquerra. Fou aleshores que es començà la campanya difamatòria de l’organització juvenil, en concret els seus escamots. El qualificaiu de ‘feixista’ acompanyava la Joventut, Dencàs i el seu home de confiança, Miquel Badia. L’acusació de feixisme s’estengué durant l’etapa del primer bienni republicà (1931-1933) fins la destitució de Dencàs d’Estat Català el juny de 1936, aleshores com a partit que unificà les tendències independentistes majoritàries. Una unificació que, com resta palesat en l’estudi, fou, en darrera instància, obra de Josep Dencàs. Davant aquesta acusació, a la qual s’ha adherit un ampli arc historiogràfic (i polític, generalment “d’Esquerra”), l’autoria col·legiada de l’obra s’encarrega de desmentir fil per randa aquestes acusacions des de dos focus fonamentals: a) l’acusació de ‘feixista’ a una organització per la seva estètica i dinàmica, era comuna a d’altres organitzacions europees de la conjuntura, no estrictament identificades amb el feixisme mussolinià ni amb nacionalsocialisme, b) els discursos i, sobretot, la pràctica política de la JEREC i d’Estat Català durant l’anomenada guerra d’Espanya (1936-1939), foren respectivament orientats contra el feixisme tot destacant la seva adhesió al nacionalisme liberal d’esquerra i, doncs, combatent l’aixecament armat facciós el 19 de juliol de 1936. D’altra banda, l’acusació contra Dencàs –donar suport al feixisme italià, via entrevista amb el cònsol italià a Barcelona, o durant l’exili a Gènova, ciutat que acollia refugiats catalans que marxaren de Catalunya arran de la persecució d’escamots d’incontrolats i de la FAI, tampoc no tenia sentit car, segons destaquen els autors de la recerca, Dencàs temptejà el règim de Mussolini de cara a una possible independència del Principat. Eren contactes, d’altra banda, que sovintejaven per part d’altres organitzacions nacionalistes i independentistes en el marc de la segona guerra mundial. En aquest context, cal, també remarcar la intervenció de Dencàs mateix, i d’Estat Català, en el suport a perseguits pel nazisme. Durant la Segona Guerra Mundial.
Per contra, i com constata l’apartat de ‘Conclusions’ del text, el mateixos sectors historiogràfics que acusen Dencàs de feixista, paradoxalment (o no tan paradoxal) no remarquen (o ometen) l’aliança, aquesta ben certa, entre l’espanyolisme de matriu imperial feixista i la seva entesa amb Mussolini i amb Hitler. Calia apuntar, en aquesta direcció, la fundació de la Falange l’any 1933 i el protofeixisme de la CEDA i la seva joventut la JAP. Analitzar el tipus d’acusació contra Dencàs permet al lector reflexionar entorn d’una desproporció de valoració quan es tracta d’analitzar el comportament d’organitzacions independentistes respecte de l’estratègia i praxi de les organitzacions espanyolistes (fet que es continuava produint en el passant recent. Em refereixo a la valoració respectiva de la natura del moviment independentista del primer d’octubre i de l’estratègia parlamentària independentista). En qualsevol cas, la maledicció de ‘feixista’ acompanyà Dencàs al llarg de la seva vida. Cal destacar, doncs, l’aportació historiogràfica de la recerca que comentem car permet de calibrar la dimensió d’una descontextualització acusatòria.
Pel que fa a ‘boc expiatori’, la qualificació esdevé, políticament, de més abast. Es tractava de carregar l’acusació del fracàs de l’aixecament antifeixista i de defensa de la Generalitat del sis d’octubre de 1934 al Conseller de Governació, és a dir a Dencà, i al seu home de confiança, Miquel Badia, per la manca de determinació dels escamots armats. Rubiralta, Porta i Villagrasa analitzen el canemàs organitzatiu i polític que portà al sis d’octubre i reconeixen la manca d’experiència de Dencàs a l’hora d’articular una defensa armada de la proclama federalista de Companys. Amb tot, i justament, fan recaure la responsabilitat política de l’ensulsiada del Govern de la Generalitat en Lluís Companys davant la seva oposició a l’estratègia independentista de Dencàs i la JEREC. La manca d’una base social suficient (l’Aliança Obrera) per a fer front a l’exèrcit espanyol comanat pel general Batet, llevat de la defensa del CADCi per part de militants del Partit Català Proletari (liderats per Amadeu Bardina, González Alba i Jaume Compte), no era explicació suficient –encara que el bloc d’aliança social i política era important, com es demostrà a les comarques on s’hissà la bandera independentista a la Casa de la Vila– per a comprendre el desenllaç del sis d’octubre de 1934. La base de l’oposició a l’adquisició d’armes per part de Companys es trobava en la contraposició d’estratègies (la bicefàlia d’octubre del 1934) al si d’Esquerra Republicana: la republicana espanyola federal, al capdavant de la qual es trobava Companys i la independentista representada per Dencàs i la JEREC. La confrontació final d’ambdues estratègies – dualitat amb què nasqué Esquerra, i que en condicionà el futur mediat amb la constitució del PSU de C el juliol de 1936– explicava l’antinòmia Dencàs-Companys, i explicava com el President de la Generalitat, que considerava la proclama de l’Estat Català dins la República espanyola, aprofità la seva posició de força per a carregar tota la responsabilitat del que succeí a Josep Dencàs, que mantenia que la Republicana Catalana, que el 1931 només durà setanta-dues hores, havia ser el punt d’arribada. Els fets d’octubre compendiaven tot un cicle polític: la concepció espanyola del fet republicà vers la concepció de país. Amb tot, la conseqüència, la línia gradualista de Dencàs d’avançar cap a l’alliberament nacional a través de la via estatutària quedà qüestionada, i fou motiu cabdal de la recomposició organitzativa d’Estat Català en eixir de la Joventut d’Esquerra i restar com a organització independent. Es restablia, amb l’adhesió de més plataformes –Nosaltres Sols i el Partit Nacional Català– la línia encetada el 1922 amb la fundació del ”primer” Estat Català, que tingué vida fins a 1931. Comptat i debatut, i prenent la part pel tot, Dencàs aparegué com a únic responsable de la desfeta, quan Companys hauria d’haver assumit el seu grau de responsabilitat afegit. I fou per a aclarir la seva participació al sis d’octubre que Dencàs publicà en un volum al·lusiu la seva defensa.
La qualificació de ‘boc expiatori’ es pot completar amb l’acusació de covardia (a fi de desnaturalitzar l’opció política de Dencàs) quan el metge republicà efectuà la seva fugida. Dencàs, segons la recerca, adduí al dret a la protecció política, no al fet de la salvació personal. Tot i així, el descrèdit propagat arran de la deriva del sis d’octubre causà en el professional mèdic la solitud: l’exili fou el seu company de viatge. Primer, un judici a Madrid per a depurar la seva responsabilitat en malversació, i posteriorment la diàspora a l’Estat francès i a Gènova, i més tard, a Les Landes i Euskadi Nord i a la Catalunya Nord, abans d’instal·lar-se a Tunísia (entre 1949 i 1966) on fundà una clínica. La vida política de Dencàs es clogué el 1936: el metge prenia més relleu que el polític.
La part final de la recerca és especialment interessant perquè mostra, com diuen els investigadors en qüestió, com fins al darrer moment fou controlat pels serveis d’espionatge francesos i espanyols, cosa que no s’esdevé gaire sovint en un feixista, oi? La minuciosa narració del control policial a través de documentació de no fàcil localització, però, no és l’única aportació del darrer capítol. L’evolució de la lenta represa personal, els avatars familiars causats per l’exili, el breu retorn a Barcelona, la professionalitat i el lliurament al pacient, tot reprenent els principis de justícia social de la medicina social republicana, el suport d’exiliats que políticament eren oposats a Dencàs (com el banquer Josep Andreu Abelló i Tarradellas i l’aposta, frustrada, per la unitat política de la Solidaritat Catalana a la qual Dencàs s’adherí), són facetes que mostren la cara humana i psicològica del biografiat. La munió de gent que assití a l’enterrament a Tunís, on traspassà i on és soterrat, indicava que Dencàs no fou maleït per la comunitat popular. Era allò que (l’)interessava.
Pot semblar que la biografia de Dencàs que comentem es degui a la voluntat de desmentir tòpics i falses acusacions no tan sols encarnats en una persona, sinó, per extensió, falsedats abocades contra un moviment polític. En part és així, però en una proporció no pas determinant. Allò rellevant de la biografia de Josep Dencàs elaborada per tres historiadors de diferents adscripcions generacionals (cosa interessant a fi d’acoblar perspectives) és la sòlida contribució a la reconstrucció historiogràfica del moviment independentista, d’un ideari i d’una estratègia. Moviment, ideari i estratègia que han estat obviats quan no deslegitimats per interessos polítics aliens al coneixement d’un àmbit –ben destacat– de la història nacional. Ara, que tan es parla de memòria –sovint des de l’acrític oficialisme amb pretensió de “reconciliació”– és oportú de fer un exercici de memòria real que, sense caure en l’hagiografia, divulgui amb rigorositat el coneixement de baules d’una cadena que, tal vegada per motius de falsa prevenció, ha estat sistemàticament minoritzada. Josep Dencàs és, encara avui, una d’aquestes baules. Esperem que la biografia ara publicada n’afavoreixi la ponderació i n’activi noves dreceres.
Xavier Ferré
