Podria resultar un tòpic establir la relació entre la qualitat d’una societat democràtica i la dels seus mitjans de comunicació. Tanmateix, ambdós elements resulten un binomi indestriable. Tant és així que la degradació d’un porta aparellada la de l’altre, de vegades com a símptoma, de vegades com a causalitat. Pel que fa al nostre país, a més, i com va constatar un observador de l’alçada –física i intel·lectual– de Georges Orwell, patim massa aquesta sensació de mitjans periodístics dels importants que no tracten de manipular de manera raonable, sinó que tendeixen a dibuixar, no pas una realitat alternativa, sinó una realitat fictícia únicament present al seu desig imaginari. Ho vàrem viure –i patir– durant el procés, amb aquest periodisme radioactiu que servia per inventar-se mestres perseguint criatures perquè parlessin català, assenyalant públicament jutges a favor de la resolució política dels conflictes o atribuint terrorisme a qui disposés a casa seva d’una careta del president Puigdemont.
La professió periodística és probablement una de les més difícils i complicades. Per qüestions professionals he tingut força contacte amb desenes d’ells i elles (és un col·lectiu força feminitzat). En termes generals, podria considerar-se una professió vocacional en el sentit que la recerca de la veritat i l’imperatiu ètic de compartir-la pedagògicament amb la societat comporten una implicació més enllà de l’escassa recompensa. També presenta cert atractiu; el de conèixer persones interessants; ésser capaç d’influir en la realitat; mirar-se l’esdevenir històric des de primera fila. Tanmateix, és una feina llastada per una insuportable precarietat. I no hi ha res com la precarietat per ésser vulnerable al mercenariat, certa competència despietada i l’atracció per l’abisme de la morbositat, la droga dura en què molts han caigut. També resulta criticable la manera com està pensada la formació inicial, massa generalista, excessivament pràctica i que permet l’accés a persones excessivament joves i no sempre madures, quan potser convindria que fos una d’aquelles carreres d’especialització posterior a altres estudis de caràcter científic, humanístic o de qualsevol mena que comportés entrar en el món de la comunicació amb un bon background anterior. He tingut el privilegi de fer de classe a periodistes, i probablement hagués estat interessant que molts d’ells, abans de llençar-se als mitjans tinguessin experiències prèvies de tota mena, i coneixements profunds sobre el tema al qual es podrien dedicar. Això, per descomptat, en un món ideal. En l’actual, en què hi ha una explotació intensa dels professionals, salaris de misèria, inestabilitat, frau contractual (encara hi ha massa freelance-fake), horaris impossibles, i pressions extremes per part de les seves empreses. Si un servidor pogués tenir poders especials, muntaria un sistema pel qual s’accedís a la professió per un examen general, i els pagaria un sou públic estable i decent, per poder viure amb dignitat, i a partir d’aquí, que es dediquessin a crear, desprovistos de qualsevol pressió externa, comercial i política, car el periodisme és, sobretot, un art a protegir i potenciar.
Un altre tema gens menor és la nul·la rendibilitat econòmica del periodisme. Diaris, revistes, televisions, són cars. Per disposar d’un gran mitjà influent has de tenir al darrere persones o grups empresarials disposats a perdre milions cada dia. No es compra un mitjà per perseguir la veritat, sinó per influir en la vida pública en el sentit de beneficiar els teus interessos individuals o col·lectius. Només cal fer una cronologia de la compra-venda de mitjans de tota mena al llarg de les darreres dècades. I com és que se selecciona i orienta les notícies en una mateixa direcció, bàsicament la d’enaltir el capitalisme neoliberal, silenciar i desautoritzar la dissidència o obeir als interessos generals i específics dels grans remenadors de cireres. I això, a Catalunya, significa plegar-se majoritàriament als desigs de l’estabishment espanyol, binomi equivalent a Fatxadistan Interior. I aquí, el marge dels petits mitjans, precaris, fonamentats en l’autoexplotació dels periodistes, a banda d’una escassa visibilitat, acaben servint com a complement als discursos hegemònics sorgits des del forat negre de l’Ibex 35 mesetari.
En aquestes circumstàncies, els mitjans públics són completament necessaris. Això ho va veure claríssim el president Pujol, quan va apostar, amb la recuperació de l’autonomia, per crear la Corporació Catalana de Mitjans (o el president Puigdemont, quan, en forma privada, en la seva etapa periodística, va crear l’Agència Catalana de Notícies, farà aviat tres dècades). Un país normal, ha de tenir mitjans normals, el màxim de professionals, amb un mínim d’aparença de rigor i independència, i sobretot, la màxima qualitat. El Pujolisme no va inventar res. És el que havia intentat la Mancomunitat amb la Ràdio, a la dècada de 1920, o els projectes de la Generalitat de la dècada de 1930 amb un projecte de televisió pública (enviant en Carner Ribalta arreu del món per dissenyar el model). En tots els casos, Espanya va fer avortar l’experiència, carregant-se la Mancomunitat (i robant la seva companyia telefònica) o el franquisme creant un monopoli informatiu al voltat de la seva agència i controlant l’accés a la professió mitjançant la infame i gobebbelsiana Asociación Católica de Propagandistas.
Durant dècades, els mitjans públics catalans eren d’una qualitat notable. I aquest és un èxit que hauríem de concedir el president emèrit. Tanmateix, quan Fatxadistan Interior va intervenir l’adminstració catalana, amb l’aplicació d’un 155 administratiu, i un altre molt pitjor, un 155 psicològic, la qualitat informativa dels mitjans catalans públics va estimbar-se sobtadament. I, des que els controla ERC, sembla haver contractat periodistes espeleòlegs per excavar més profundament el pou on es troben actualment. Hem assistit, en aquests darrers anys, a uns informatius públics que tenen més de mediocratització que de propaganda. No només blanquejant la repressió espanyola, o experimentant un procés de provincialització informativa (importa més un ferit a Màlaga que tres morts a Perpinyà), i acceptant amb els braços oberts el neoliberalisme woke que inunda les pantalles, amb l’enaltiment del victimisme, la sobreactuació i la caiguda lliure del xaronisme més abjecte, i cedint davant la reguetonització profunda encarnada en Mushka, Bad Gyal i altres productes suposadament trencadors (i profundament reaccionaris). I tot això enfront a l’obligació pedagògica de tot mitjà públic de fer de ràdios i televisions una eina de transmissió d’alta cultura. Paral·lelament, el català té cada vegada una menor presència (amb certa passió per convidar suposats experts, força indocumentats, en català, i ignorant-ne els catalanoparlants), i el que queda, en un idiolecte de qualitat infame. En certa mesura, el que ha fet aquest govern amb TV3 no és massa diferent del que ha propiciat al seu sistema educatiu: erradicar la cultura, la bellesa, el bon gust i el coneixement i substituir-la per banalitat, retòrica buida i espectacle lamentable.
Per sort, com a la Gàl·lia ocupada pels romans, encara queden algunes illes de qualitat, farcides d’Astèrixs i Obèlixs disposats a resistir. Alguns els trobem en modestes (en abast i recursos, no pas en qualitat ni idees) com Ràdio Vilablareix, amb personatges interessants com en Dídac Romagós, capaç de fer una programació interessant i entrevistar personatges rellevants amb coses interessants a dir. El cas de Ràdio Vilablareix és molt interessant en el sentit que ha aconseguit un gran nombre de seguidors a les xarxes i que molts dels seus programes es descarreguen des d’una web prou visitada. El mateix podríem dir d’una munió de portals de notícies, elaborats curosament amb una sabata i una espardenya capaços de donar veu a veus interessants, com és aquest mateix mitjà, explicant coses que difícilment apareixen als grans mitjans. O també alguns podcasts d’una gran qualitat per part de personatges fascinants com Josep Asensio. Les xarxes, de fet, sempre criticades des de l’ortodòxia (i que sovint també intoxiquen), han tingut la virtut de multiplicar l’abast d’aquests iniciatives lloables que, des de la més absoluta manca de rendibilitat comercial, obeeixen a l’imperatiu categòric kantià: fer allò que toca! No pas per càlcul, ni per ideologia, ni per caure simpàtics, sinó perquè cal. Perquè una societat democràtica s’ha de defensant creant mitjans honestos i responsables, malgrat que estiguin condemnats al sabataespardenyisme.
