Ja en 2018 nou membres infames atemorits pel creixement i la capacitat de mobilització de les vagues generals més participades d’aquest país van tenir por de perdre les seves feines dins i fora del sindicat, atès que el sindicat liderat per Carles Sastre les havia aconseguit mobilitzat des de la unitat independentista i allunyat de la tutela dels partits, que ara sabem que estaven barallant-se entre ells pensant en les eleccions per evitar un 155. Aquests nou membres van signar un pacte per tal que Sergi Perelló ocupés dos anys després de manera no electa la secretaria general un 18 de juliol del 2020.
L’actual direcció del sindicat no vol vagues del poble per al poble, atès que viu més còmode al servei de les elits dels partits i algunes les direccions d’entitats que també es coordinen amb aquests partits que acaben de fer a Pedro Sánchez president del govern espanyol.
En els darrers tres anys a la CSC s’han produït diverses vulneracions dels estatuts com amagar els comptes a l’afiliació, i presentar a un Congrés sense vot directe i universal de l’afiliació uns resultats econòmics que no quadren en 79.000 € si ens atenim al que manifesten els escassos assistents al Congrés. Es van expulsar delegats electes a Sanitat, Educació i de l'administració de la Generalitat de Catalunya. Cap afiliat gosa demanar els comptes per por a ser expulsat.
A la pràctica, alguns fan servir el sindicat per presentar candidatures i passades les eleccions de forma immediata marxen del sindicat fugint de l’assetjament d’una direcció que se sap que poc té a veure amb les lluites dels 27 anteriors a l’arribada de Perelló.
Multitud de judicis, denúncies públiques d’assetjaments, pèrdua de representació als principals sectors de l'administració (Educació, Sanitat i aviat als Serveis Centrals de la Generalitat) és el balanç públic d’aquests tres anys.
Un episodi menys conegut, però que demostra fins a quin punt ha perdut el nord la CSC, és la contractació d’advocats de Madrid de passat no gaire democràtic per intentar justificar les falses afirmacions de la seva direcció sobre problemes de ciberseguretat per tal d’assetjar i fer callar els que sospiten de negligència en la gestió econòmica de Perelló, Palomar i els seus. No deuen ser gaire desencertades perquè, Palomar, per exemple, ja va caure de la direcció, després de facturar uns quants milers d’euros que Perelló pagava buscant el suport del sector d’ERC al Baix Llobregat que avui seu als despatxos de la direcció de la conselleria d’Ensenyament.
El que no esperaven Perelló, Faustino i altres membres de la direcció és que la seva derrota i condemna en costes d’un procediment judicial que la CSC ha efectuat íntegrament en llengua espanyola, fins i tot exigint que les respostes a les demandes fossin lliurades en espanyol i no pas en català com havien estat contestades.
En els tres anys de Perelló i els seus la CSC ha passat de ser el sindicat de les vagues independentistes a tenir un secretari general i secretari d’acció sindical que han pretès i exigit al jutjat la vulneració dels drets lingüístics dels seus demandats. Fins aquest punt ha arribat el grau d’assetjament i incoherència i traïció a la defensa real i efectiva del català.
Amb aquests antecedents arribem a la celebració del dia 25 de novembre amb uns dirigents condemnats en costes en espanyol, un sindicat que vulnera els estatuts i amb unes despeses judicials que ningú vol explicar qui paga. Seria molt greu que el secretari general hagués pagat amb diners del sindicat les seves despeses judicials. El sindicat celebrarà tres dècades de vida amb despeses en advocats per perseguir antics afiliats crítics.
Cal lamentar que en tres anys, Perelló i els seus hagin espatllat un projecte que estava molt ben encarrilat per ocupar un espai necessari per al sindicalisme republicà, i que estigui al servei del descrèdit d’organitzacions que han perdut tota la credibilitat que tenien el 3 d’octubre del 2017.
