Porto a Catalunya més de la meitat de la meva vida. El primer que vaig fer en arribar va ser apuntar-me a un curs intensiu de català. Durant l’estiu, vaig fer quatre hores diàries i em vaig treure el nivell C en menys d’un any. Després, vaig fer el mateix amb el castellà. Visc a Girona i parlo català amb la meva família, amics; el meu entorn és tot en català. He de dir que una de les coses que em va sorprendre més, al principi de viure a Girona, és que anava als llocs parlant en català i molt sovint els mateixos catalanoparlants em contestaven en castellà. Malauradament, aquestes anècdotes es van repetint cada cop més. No explico res de nou, i segur que molta gent s’ha trobat amb el mateix.
L’altre dia, per enèsima vegada, en una botiga em van tornar a contestar en castellà. La dependenta era una noia que parlava en català amb els clients de davant meu, però quan em va tocar a mi, va passar directament al castellà. Després de tant de temps a Catalunya, encara em costa d’entendre per quina raó passa aquest canvi lingüístic, quan un catalanoparlant detecta (potser pel meu accent, o aspecte físic) una persona que identifica com a estrangera i canvia automàticament d’idioma.
Jo vaig seguir en català i al final la noia, amb cara d’estranyada, també. És cada cop una incògnita, a veure com acaba la conversa. Tan estrany és que els qui venim a viure a Catalunya vulguem parlar en català i viure plenament i amb normalitat en català? Que haguem d’insistir als catalanoparlants que no volem, que no és necessari, que no ens fan cap favor –tampoc a ells mateixos– que canviïn de llengua? És veritat que de vegades hi ha, entre persones nouvingudes, una actitud de recel o de rebuig, sovint per mandra o prejudicis, però la immensa majoria dels que venen de fora volen viure plenament al país, i sentir-se’n part; a cap d’ells no els molesta el català, ben al contrari, perquè és una llengua en què volen que els seus fills també estiguin educats.
L’argument que ho fan per ajudar, per automatisme, una bona educació malentesa, no val. De fet, pot acabar sent, sense que aquesta sigui la voluntat de la persona, un factor de discriminació. Ara més que mai, cal que en prenguem consciència tots plegats. La gran i admirada lingüista Carme Junyent ja va alertar de la fragilitat del català i del perill de la seva desaparició: “Tot depèn que siguem capaços de capgirar el procés abans d’entrar en una fase irreversible...Si desapareix una llengua, la humanitat perd coneixement.”
Per tant, no canvieu de llengua, defenseu el català, per respecte a l’idioma i per nosaltres, que venim de fora, ens l’hem fet nostre i l’estimem. És frustrant i esgotador. Si us plau, cuidem la llengua, cuidem-nos i respectem-nos. Tenim el dret de viure plenament en català.
