Observo, sota l’ombra d’un bon arbre, com van succeint els esdeveniments. Déu-n’hi-do, em repeteixo una vegada i una altra, amb un somriure que no oculto. Rebo missatges i comentaris de coneguts que em diuen: “Al final, t’hauran de donar la raó.” Soc molt conscient que no cal vendre la pell de l’os abans de caçar-lo, ni cantar victòria, ni emocionar-se gaire, però permeteu-me que gaudeixi del present, contemplant com tants mediocres fan marxa enrere, es mengen les seves pròpies paraules –dites des de l’odi i plenes de mentides–, les amaguen sota la catifa i es queden tan amples.
Llegeixo articles de premsa que em deixen amb la boca oberta. Observo com després de mentir, de difamar i d’asfixiar la imatge pública d’una persona, se la pot tractar amb respecte i fer un gir de 180 graus com si no hagués passat res. Sento els polítics parlar i al·lucino. I, en silenci, gaudeixo, molt. I no per una qüestió ideològica, no perquè a mi l’autodeterminació me pille a prop o lluny (sembla que alguns ja han escurçat tota distància), ni tan sols per la meva simpatia envers el poble català. No. Sento una profunda glòria en sentir una mica d’olor de justícia, encara que sigui poca. De la poètica. D’aquella que et fa somriure sense que se’t vegin les dents.
A mi m’agradaria que tot això acabés amb l’amnistia, amb reconeixement i amb respecte, que se solucionés tot a l’arena política i que Espanya aprofités aquesta oportunitat per aprendre de democràcia, honestedat i principis. No sé, però, si arribarem a bon port. El que sí que sé, i ho puc dir des d’ara mateix, és que passi el que passi en les pròximes setmanes, per a mi, Puigdemont ja ha guanyat. El seu discurs de dimarts passat, emmarcat en el seny, amb el seu to respectuós de sempre, amb la seva visió estratègica que va molt més enllà d’una sola causa, és per celebrar.
El d’Amer ja ha guanyat. Ara queda pendent que ho faci Espanya, atrevint-se a transitar pels camins sense trampes. A Europa també li interessa, sigui dit de passada.
