Primavera de 1987. Aleshores, qui això escriu era un jove estudiant de magisteri de la UAB. Els nostres professors d’aleshores, que mirat en perspectiva, eren també joves i amb moltes ganes de fer bé la seva feina (crear una generació de mestres capaços de construir una escola pública potent per al país), no dubtaven a treure’ns d’excursió de tant en tant, per fer-nos classe in situ. I, aquella vegada, vam fer una classe de geografia urbana i d’història de l’art.
(Acotació) No és cap llegenda urbana. Fa quatre dècades, en la formació dels mestres s’impartien continguts universitaris d’elevat rigor acadèmic, s’induïa els candidats a esdevenir persones cultes i llegides, i sota cap concepte, se’ns ensenyava a construir avions de paper ni a fer campionats d’abraçades ni participar en “happenings” d’educació emocional, coaching i inclusiva com avui es deforma als estudiants de magisteri. Imagino que aquest es el pla per destruir una escola pública que vol una generació impotent.
Recordo molt bé aquell dia. Va ser la primera vegada que vaig sentir el terme “gentrificació”, una paraula que en aquell moment no apareixia a cap diccionari català coetani, i que no formava part de cap conversa. Pocs mesos abans, el feixista històric Samaranch acabava de llegir “à la ville de … Barcelona”, la nominació olímpica, una mena de sentència de mort en diferit que va acabar de condicionar les nostres vides, especialment la de la trentena d’estudiants de vint-i-pocs anys que envoltàvem les nostres professores. Les explicacions indicaven que els plans de reforma urbans que proliferaven per la ciutat; el “Barcelona, posa’t guapa” implicava un canvi en la composició social de les comunitats i els barris. Els pobres eren expulsats vers la perifèria; un grup social benestant i amb certes tendències bohèmies s’inventava una existència glamurosa, tal com feien coetàniament els bo-bo (bohémiens-bourgeoises) parisencs. Mentrestant, bona part de les classes mitjanes baixes i treballadores (un grup social que fornia de candidats el magisteri) havien d’optar per empobrir-se pagant quantitats exorbitants pel preu de l’habitatge, o marxar lluny (jo em trobo entre els segons). Aquesta paraula “gentrificació” s’acompanyava de projectes de remodelació urbana, en base a la moda de les places dures (de ràpida construcció i escàs manteniment) o el desplegament d’una xarxa de transport públic, que alterava profundament els preus i la tipologia de veïns, que en una primera onada urbana, eren més o menys autòctons (tot i que barris com Gràcia començava a disposar d’una àmplia representació internacional amb qui em barrejava els caps de setmana d’aquella segona meitat dels vuitanta), i posteriorment una epidèmia de guiris globals benestants.
Fins feia poc, Barcelona era una ciutat industrial, amb l’estigma de les ciutats industrials: bruta, lletja, contaminada, malgrat que alhora creativa, innovadora, profundament viva. Amb una burgesia, si bé d’esperit reaccionari i poc sensible a la qüestió social, alhora amb voluntat de distinció, cosa que implicava inversió en art, arquitectura, cultura, finances, innovació, modernitat i tot allò que implica mirar de comprar respectabilitat, permanència i estatus. No s’explica el modernisme sense aquesta mateixa gent que no dubtava a contractar sicaris per assassinar anarcosindicalistes. Tanmateix, la crisi de 1973 va fer tancar moltes fàbriques, i l’adopció europea pel thatcherisme econòmic va implicar una onada de deslocalitzacions (preferentment a l’Àsia). La manca d’ambició de la burgesia catalana també va implicar perdre qualsevol autonomia del poder polític de Madrid, accentuat paradoxalment durant els primers anys de la Transició, perdent bous i esquelles en temes financers, de transports, d’infraestructures i tot allò que pogués fer nosa a una capital espanyola que optava per un model de forat negre hipermassiu.
Sense fàbriques, sense res a fabricar, amb una fabricants que s’havien venut els negocis o havien perdut tota autonomia econòmica, iniciativa empresarial o una mínima imaginació, s’havien trobat amb molts diners i poca idea sobre què fer-ne. I quan no hi ha idees, com m’explicava l’enyorat Jordi Nadal, un dels pares de la història econòmica d’aquest país, et dediques a la mediocritat del negoci immobiliari, del rendisme per a mandrosos, de la seguretat d’un negoci gens innovador i nul·lament productiu, encara que aposta segura quan es compta amb un estat que et farà la normativa a mida. De fabricar cotxes, electrodomèstics, teixits, motocicletes admirades pel món, locomotores… es va passar a constituir el càrtel del totxo, ajudats per un Miguel Boyer (ministre socialista d’economia i omnipresent a la premsa rosa) que va desregular els lloguers instal·lant la precarietat (i propiciant una triplicació del preu de l’habitatge), i especulant amb un bé de primera necessitat. Del fum de les fàbriques, a la fabricació de fum. De la contaminació del trànsit, a la toxicitat del tràfic d’influències.
La remodelació de Barcelona va acabar esdevenint la reconversió de la ciutat en un espai de turisme i la nova paraula “gentrificació”. El resultat, una ciutat sense idees, amb poder econòmic minvant, creixentment dependent d’una inversió pública sabotejada per la idea del gran Madrid, i amb uns danys col·laterals que encara patim. En primer lloc, l’expulsió de la generació de barcelonins autòctons nascuts durant les dècades de 1960 i 1970. En segon lloc, lliurant la ciutat a turistes, passavolants, expatriats i tot aquell que converteix la ciutat en una mena de Miami europeu. En el primer cas, sí que hi va haver una fugida de talent jove que va ajudar a fer créixer la demografia, l’economia i la cultura de ciutats mitjanes com Girona, Vilanova, Vilafranca, Vic o Tarragona. En el segon cas, convertint la ciutat en una mena de parc temàtic, turisme de borratxera, comiats de solters. La decadència és això: capgirar una dinàmica constructiva per una altra de contemplativa; incapacitat de construir res combinat amb la tendència iconoclasta contra la tradició.
I arribem a 2023. Ha passat molt de temps. Han bastit una ciutat de metacrilat al damunt de la Barcelona històrica. Han col·locat la Ciutadella neoliberal de la Marca Barcelona damunt el Born de centenars de milers de Barcelonins que ens sentim estrangers entre les riuades de guiris fent-se selfis a instagram. Aquella paraula que no enteníem fa quatre dècades és una mena de catàstrofe bíblica, és la nostra nakba particular. Els nostres punt de referència s’han perdut com llàgrimes en la pluja. Les eleccions que se celebraran d’aquí poc menys de quatre setmanes són com ombres xineses mudes. Què fer amb Barcelona? Sense projecte polític, perquè no hi ha projecte social, aquests comicis ens fan pensar en la buidor i l’esterilitat, en el far’ niente i la depressió col·lectiva. Tenim una ciutat polaritzada entre expats de luxe i la immigració precària que comporta el turisme i la construcció. De fet, les kellies representen una metàfora de la ciutat: fer i desfer llits a preu fet amb el problema que el luxe dels hotels comporta la nèmesi de les famílies trencades a banda i banda de l’Atlàntic, els pisos ocupats i les condicions socials premodernes, en una mena de kafala (l’esclavitud instituïda a l’Aràbia Saudita) contemporània. Entremig, els barcelonins que proven de resistir, o aquells que miren de passar-se a l’enemic amb armes i bagatges, en base a la participació subsidiària en aquesta mena de corrupció moral col·lectiva que impliquen els pisos turístics, o la participació entusiasta en el rendisme neofeudal de fer pagar zulos a preu de castell del Loira.
Davant de tanta corrupció transversal, quin sentit tenen unes eleccions? Probablement ens trobem davant la campanya electoral més depriment de la història contemporània de la ciutat. Costa saber a quina dinastia faraònica pertanyen Maragall i Trias. I no, benvolguts lectors, aquesta afirmació no és cap acte d’edatisme, sinó perquè el seu discurs, la seva gestió passada, ens remet a un déjà vu d’errors i caducitat, a un cretacisme ideològic. El socialista Collboni ens fa avinent l’oportunisme endèmic dels socialistes del marxisme de Groucho “tinc aquests principis, i si no us agraden, en tinc uns altres”. Els extraterrestres dels Simpson semblen menys aliens a la ciutat que les candidatures de la CUP, C’s, Vox o el PP, a partir del seu desconeixement del cos i l’esperit de la ciutat. I Colau… probablement, malgrat els seus prejudicis, inconsistència política i mediocritat cultural i ideològica potser pot acaba essent el mal menor d’una ciutat que cada vegada fa més mal i cada vegada és menor.
La batalla per Barcelona és del tot estèril, perquè no hi ha cap projecte que plantegi fer de la ciutat la capital de la nació catalana, la dels catorze milions d’un espai cultural i nacional que va néixer com una ciutat estat, d’una nació sense estat, i que aparenta ser per la incapacitat política de construir un estat.
Tot això no ho podíem imaginar trenta-sis anys enrere, quan érem joves i la ciutat era nostra, quan manteníem unes esperances del tot perdudes. Com que sóc d’aquella generació de mestres a qui s’exigia ser llegit i mínimament culte, hauré de recórrer a Pere Quart que, en la seva oda a Barcelona, va escriure encertadament:
Barcelona,
rumbeges el barri aristocràtic
amb roba proletària.
Somriu amb urc, amb impaciència
la gent nova i jove.
Ai ton capritx fill de l’antiga enveja,
que finalment caldrà que ofeguis!
Sofri tant!
I no pas fam o nuesa:
l’exaltació xarona del privilegi.
La vanitat erecta.
L’atzar estult.
L’oprobi de la beutat antiga.
La pau de l’ànima
bescanviada per monedes i voluntat esclava.
El treball prostituint-se
en les cambres secretes del negoci,
enllefiscant-se
en les llacors del luxe.
