Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El preu de negar la realitat
26/05/2023 Hemeroteca

Crec que no m’equivoco si dic que, en termes molt senzills i sense les precisions que farien servir els professionals de la psicologia i la psiquiatria, la negació de la realitat no és res més que un mecanisme de defensa que ens permet no assumir determinades situacions que, per una raó o una altra, ens són doloroses o incòmodes. Es tracta, en el fons, de minimitzar les conseqüències emocionals que tindria assumir determinats fets. En qualsevol cas, i basant-me en l’opinió d’experts en aquesta àrea, crec que l’explicació anterior, per senzilla que sigui, serveix per començar a entendre en què consisteix i com opera aquest mecanisme concret de defensa.

El psicòleg Alberto Barrada afirma que “negar la realitat pot ser molt costós per a qui ho fa, tant que, en termes psicològics, la psicosi n’és, en molts casos, una conseqüència” i que “l’exercici de negar la realitat té com a resultat que no només has de mentir, sinó també mentir-te”. Sobre les motivacions de recórrer a aquest mecanisme de defensa, Barrada sosté: “Es nega la realitat per diverses raons. Una és la incapacitat per afrontar-la. En moltes ocasions, aquest tipus de negació és inconscient [...] i una altra raó per negar la realitat és la incapacitat per canviar-la. Aquest tipus de negació és més conscient i arriba a convertir-se en manipulació”, però en algunes ocasions, “es nega la realitat també per conveniència”.

A mi, en tot cas, m’interessa molt més com funciona aquest mecanisme en termes grupals, col·lectius, i aquí Barrada crec que dona unes pistes que són molt útils per acabar entenent moltes coses. Segons Barrada: “Quan en termes socials es nega la realitat, estem al davant de la ruptura del contracte social. Es nega la convivència i [...] en negar la realitat, les societats entren en un nivell primitiu de comportament. El mateix que passaria en un individu com a cas aïllat, [...] per la qual cosa en negar la realitat també negues la teva pròpia flexibilitat. Tota realitat és relativa, i si la negues et converteixes en absolutista.” I, a partir d’aquí, Barrada conclou: “No hi ha dubte que tot aquell que nega la realitat entén com a enemic aquell a qui intenta fer-li veure.”

Aquests comportaments, però, siguin individuals o col·lectius, no necessàriament han de ser permanents, i com explica el mateix Barrada “negar la realitat en termes socials és intentar tapar un volcà amb un tap de refresc” i, “per més que es reprimeixin les vies de comunicació, les realitats socials s’obriran camí i s’emportaran pel davant a qui les negui”. La confrontació de l’individu, o el col·lectiu, amb la realitat no és una tasca senzilla; de fet, el mateix Barrada afirma: “En psicologia clínica sabem que de vegades s’ha de deixar que l’individu s’estimbi contra la realitat. No sempre desperta de manera còmoda. [...] I en termes socials, aquest despertar de la negació de la realitat no sempre és pacífic ni indolor, igual que succeeix en termes psíquics.”

Si entenem tot això, segurament serem capaços de comprendre com reacciona tant el nacionalisme espanyol com una part essencial de l’Estat davant una realitat que els resulta tremendament inassumible. Em refereixo, concretament, a la permanent i persistent negació de la realitat que s’usa, fins i tot socialment, per no assumir l’existència del conflicte amb Catalunya ni com s’ha perdut qualsevol indici de comportament democràtic en el procés repressiu de l’independentisme.

És que només des de la perspectiva que es tracti d’un mecanisme de defensa –negació de la realitat– es pot comprendre com, al llarg de tots aquests anys, no s’ha assumit que hi ha un conflicte, que és polític i que només es podrà resoldre per la via de l’actuació política, no repressiva, i encara menys judicial. A més, aquí és on hi pot haver l’explicació que se’ns percebi i tracti com a autèntics enemics –candidats evidents a qualsevol tipus de campanya de desprestigi, deshumanització i criminalització– a aquells que no pretenem cap altra cosa que no sigui fer-los veure la realitat i les virtuts que tindria, fins i tot per a l’Estat, afrontar el conflicte des d’una perspectiva democràtica, no repressiva.

La realitat ja comença a desbordar-los per totes bandes, tot i que no vulguin assumir-ho. Que serveixin com a exemple les derrotes judicials a Europa, la persistència en el desig d’independència d’una majoria dels catalans o les crides constants des d’organismes internacionals a respectar els drets de la minoria nacional catalana (un grup objectivament identificable de persones per a les quals l’Estat no funciona de manera democràtica ni de dret), unes situacions que no s’esfumaran, sinó que s’aniran incrementant i fent cada cop més enèrgiques i reiterades.

El problema és el que planteja Barrada quan afirma que el “despertar de la negació de la realitat no sempre és pacífic ni indolor” i, per tant, no només ens falta saber quan començarà aquest despertar, sinó també com serà de violent i contra qui es dirigirà aquesta ira que, per començar, ja es dirigeix contra aquells als qui odien, que no som pocs.

Fa uns dies, enmig d’un programa de televisió, em vaig trobar de sobte davant d’una persona que patia aquests mals, que negava la realitat i que, com tota reacció al procés de contrast a què se sotmetia, només sabia insultar-me i intentar desqualificar-me. No necessito ser psicòleg per diagnosticar l’ínclit en qüestió; només cal repassar les seves paraules i reaccions i contrastar-les amb allò que tan bé explica Barrada i que he reproduït en aquest article. Pensar que les coses no tenen explicació és pensar poc. Tot el que estem vivint és clar que té una explicació, tot i que no sembla necessari buscar-la en la política o en el dret, més aviat ho hem de fer en l’àmbit de la psicologia, que és el que més estudiat té aquest tipus de comportaments, les seves causes i conseqüències.

En definitiva, els que pensàvem que estàvem al davant d’un problema polític que havia estat judicialitzat, potser hem de revisar els nostres plantejaments i començar a pensar que ens enfrontem a un problema psicològic, no per aquest motiu menys greu ni impossible de curar.

Valora
Rànquings
  1. Dos "anti-wokes" de Reus "fan memòria" del seu pas per un casal de l'esquerra independentista
  2. Manifestació a Palma contra la massificació turística
  3. Manifest llegit a Plama al final de la manifestació sota el lema "Mallorca no es ven"
  4. «Buuuaaaaaah! Jo volia el meu...»
  5. Manifestació a Sant Just Desvern contra el Pla de la Bonaigua
  6. Poble Lliure exigeix responsabilitats a la CUP davant dels mals resultat electorals
  7. La CUP comença una ronda amb moviments socials per analitzar conjuntament la situació del país i compartir propostes i reptes
  8. Més de 170 organitzacions ciutadanes de tot l’estat espanyol presenten un manifest per denunciar la creixent militarització a la UE i la instauració d’un discurs bel·licista.
  9. Comença el judici a les 7 feministes encausades per la vaga del 8M del 2018
  10. Comença l'evacuació de turistes a Nova Caledònia mentre els independentistes protesten
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid