Arran de la commemoració dels 80 anys de la mort de Daniel Cardona i Civit, figura que fa de pont entre el separatisme històric i l’independentisme modern, la Fundació Reeixida, historiadors i societat civil engeguem aquesta commemoració amb aqueix manifest:
Els/les sotasignats, ens adherim a la commemoració en que prenem part la Fundació Reeixida, historiadors, i societat civil. Creient en la necessitat d’apropar a la ciutadania la trajectòria, idees i el capteniment d’aquest personatge que uneix l’inicial separatisme català amb l’independentisme modern, com a via per disposar d’un coneixement més aprofundit d’uns capítols de la nostra història fins avui pràcticament desconeguts per aquest motiu activem l’any Cardona.
Daniel Cardona i Civit (1890-1943) pot ser considerat, juntament amb Francesc Macià, el dirigent històric més rellevant de l’etapa inicial del moviment independentista català: l’etapa separatista que, des del seu origen a començament del segle XX, es perllonga fins ben entrat el període franquista. Fou el fundador de les dues formacions històriques més destacades del primer independentisme, Estat Català (junt a Francesc Macià) i Front Nacional de Catalunya (junt a Joan Cornudella), i tirà endavant també d’altres organitzacions polítiques com Bandera Negra o Nosaltres Sols!
Cardona forní el separatisme d’una estratègia basada en el model irlandès gràcies amb la qual va superar l’estadi culturalista i va fer possible la seva transformació en un espai polític i ideològic reconeixible, tot i que reduït, a partir d’un secessionisme nítid que, en certa manera, el converteixen en el primer independentista català.
Defensor d’un nacionalisme ferm i intransigent, fou batlle de Sant Just Desvern entre 1931 i 1936. Estimat i venerat al seu poble i a tot el Baix Llobregat gràcies a una gestió eficaç, honrada i dialogant dels afers públics, esdevingué l’únic polític català que derrotà en sengles conteses electorals les dues forces més importants del catalanisme (La Lliga i ERC).
Cardona s’ha convertit en un referent obligat del nacionalisme insurreccional català. Conseqüent amb la idea que aquesta era l’única via indefugible per a aconseguir «el trencament de les cadenes de la dominació espanyola», maldà tota la seva vida per utilitzar la lluita armada, no sols contra la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, sinó també contra la Restauració, la República i la Revolució.
Amb el lema “Biblioteca, propaganda i acció”, abans agitador que polític, des de la seva participació el 1912 com a col·laborador de Renaixement, el seu nom quedà lligat a capçaleres històriques del periodisme nacional com Cu-cut!, La Tralla, Nova Catalunya o El Diari de Barcelona, i el seu conegut pseudònim de Vibrant, unit a empreses periodístiques com L’Estat Català, Som!.., Nosaltres Sols! o Ferms! Màxim encarregat de l’Oficina de Redacció i Propaganda quan es formà Estat Català, arrodoní el seu paper de principal publicista del separatisme amb opuscles com el Catecisme Patriòtic o el Manual del Legionari, contribuint a popularitzar lemes com el de Per la Pàtria i la Llibertat, i publicant llibres com La Batalla (1923) o Res de nou al Pirineu (1933)”.
