Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La comissaria de Via Laietana i la llei de fugues el 1972
Carles García Solé, sotmès a un consell de guerra amb petició de condemna a mort el 1972 per la seva militància al grup independentista FAC. Molts anys després, el 2001, va facilitar la reunió de Josep Lluís Cardo-Rovira amb dirigents d'ETA. Carles García Solé, sotmès a un consell de guerra amb petició de condemna a mort el 1972 per la seva militància al grup independentista FAC. Molts anys després, el 2001, va facilitar la reunió de Josep Lluís Cardo-Rovira amb dirigents d'ETA.

Vas llegir l’article que va escriure el periodista del Nacional.cat? [Veus torturades a Via Laietana: “La casa dels horrors ha de sortir del mapa”]

Està bé, és correcte. I si serveix per crear consciència del que passava en aquells anys, perfecte. Hi ha una part d’aquelles setanta-dues hores a Via Laietana que no em vaig atrevir a explicar.

No sé per què, va ser real, però és tan bèstia que em costa explicar-ho. Però ara explicaré alguns detalls més d’aquella detenció.

Concretament a quan em portaren a uns paratges del Garraf, prop del poble de Begues, de nit i envoltat de quatre bèsties, anomenats policies, que van voler aplicar-me l’anomenada “llei de fugues".

Em trobava a la comissaria de Via Laietana i els policies s’adonaven que tot i les brutals tortures no aconseguien treure’m res per inculpar-me, aleshores van canviar la estratègia.

Em van portar aleshores al despatx del Polo [Pedro Polo, policia torturador]. Ell em va parlar "normal" i em va aconsellar de que expliqués alguna cosa, i m’advertia que si no ho feia "estos bestias de fuera te van a matar."

El meu cap no parava de pensar en com sortir-me’n de tot all. Vaig dissenyar un pla, a la desesperada. Jo formava un escamot amb dues persones més: el meu germà i jo vam decidir en el moment de la meva detenció que jo marxava amb els policies i ell, en Gepi, alertaria la resta de companys. Davant la detenció, aquella va ser la millor opció que no intentar escapar a trets.

Jo partia que el meu germà havia pogut avisar els altres companys de l’organització [el Front d’Alliberament de Catalunya], i que aquests havien pres mesures per no ser detinguts.

En haver passat quaranta-quatre hores de la meva detenció, calculava que estarien tots avisats. Davant els policies vaig reconèixer la meva militància, vaig reconèixer la participació en dues accions, accions sense massa importància. Una d’aquestes amb l’objectiu de distreure els grisos durant les mobilitzacions d’una vaga dels treballadors de la SEAT. Un acció en què participaren dos companys que en aquelles hores ja es trobaven a l’exili.

Però ells, els policies torturadors, no en tenien prou, i volien saber on teníem les eines i altres tantes coes. Vaig recordar un antic dipòsit que teníem al Garraf. I amb dos cotxes amb quatre o cinc secretes, entre ells el Navales [Genuino Navales, cap de la policia franquista], que em van treure les manilles perquè jo remenés dins del forat. De seguida es van adonar que el dipòsit estava buit, no hi havia res.

La reacció dels policies va ser violenta. El Navales va fer un fort crit. Volia fer veure que jo li havia intentat prendre la pistola de la funda.

Tot seguit va començar a empènyer amb força a la vegada que treia la pistola (un revòlver platejat, segurament del calibre 38), amb la intenció que jo sortís corrents per disparar-me per l’esquena i fer creure que havia intentat fugir. La llei de fuges. Per sort, no em vaig moure i això em va salvar la vida.

Els policies estaven molt emprenyats perquè al forat de Begues no hi havia res. Bé, sí, un condó usat, fet que els va fer molta ràbia. Ara bé, quan va sortir la nota policial a la premsa, la notícia reproduïa que s’hi havia trobat material explosiu al forat de Begues, i també al zulo de Centelles.

Navales, un del tants policies franquistes torturadors, al cap d’uns anys va morir en caure dins una fosa asèptica, plena de merda. Literalment.

Valora
Rànquings
  1. La campanya per convertir Via Laietana 43 en un espai de memòria compleix cinc anys de mobilitzacions
  2. Neix 'Ràfec', una nova revista d'història social i cultural des de la perspectiva materialista
  3. Josep Termes rebutja identificar nacionalisme i burgesia en una entrevista a Canigó de 1975
  4. Sis mesos després, el cas de les Festes de Tardor torna al carrer: nova concentració per exigir responsabilitats polítiques
  5. 13 anys sense en Toni Lecha
  6. Cinquanta anys després de la mort de mossèn Armengou, Reeixida, l’Ajuntament de Berga, el Casal Panxo i l’ANC homenatjaran la seva figura
  7. «El número de clients que té “la Caixa” a Catalunya és minso en relació al de l’estat espanyol»
  8. Vic acull la cinquena presentació de "La revolució pendent" amb una exposició sobre la memòria combativa i la confrontació
  9. Testimoni llegit per Ignasi Doñate i Sanglas davant l’edifici de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona
  10. Poble Lliure i La Forja rebutgen un front d'esquerres amb ERC, els Comuns i la CUP i aposten per reforçar l'independentisme rupturista
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2026 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid