I és que tan important és reivindicar els greuges que ens afecten com ser conscient dels privilegis de què gaudim, per una raó o una altra. Em puc sentir discriminada en molts àmbits per ser dona, per tenir ja una edat en la qual ningú em valorarà físicament ni professionalment, per voler utilitzar sempre la meva llengua al meu país, per patir les retallades al benestar social i per un llarg etcètera. Però el fet de no ser lesbiana, ni racialitzada, ni transgènere, ni maltractada per la meva parella, ni immigrant sense papers, ni patir discapacitats, per no esmentar que treballo asseguda davant d’un ordinador en lloc de netejant cambres d’hotel a preu fet, em situa en una posició molt més avantatjosa que les que viuen una o unes quantes d’aquestes condicions. No costa tant entendre-ho, oi?
Ja no parlem d’aquesta paraula avui tan gastada, l’empatia, perquè sovint és una pantalla en el sentit més ampli del terme, sense més recorregut que l’autoindulgència. Parlem de consciència i de solidaritat, també a l’hora de reclamar millores per als altres i de no limitar-nos mentalment al que ens afecta. És de primer de justícia social.
