Noblesa tacada de sang

Eren criminals, colpistes, assassins i fidelíssims a un dictador que va guanyar una guerra civil, va convertir el terror i la repressió en eines de govern i es va autoproclamar cap d’estat perpetu per la Gracia de Dios. Agraït amb els que l’havien ajudat, financers, militars o ideòlegs, recuperà les distincions aristocràtiques anul·lades per la República, els va repartir prebendes per demostrar que era el nou rei absolut sense corona. Va nomenar ducs, tant el màrtir dolorós del feixisme, José Antonio Primo de Rivera, com el general que havia organitzat el cop, Emilio Mola, el conspirador que havia pactat amb els militars José Calvo Sotelo, o Luis Carrero Blanco, que havia de ser el continuador del règim. Seguint els cànons de l’onomàstica va fer marquesos Gonzalo Queipo de Llano, el genocida que va arrasar Andalusia; Juan Yagüe, rebatejat com el Carnicero de Badajoz; Alfredo Kindelan, cabdill de l’aviació feixista; Andrés Saliquet, que signà mils de sentències de mort, o Fidel Dávila, responsable de la repressió a Catalunya. A la llista de 33 ennoblits s’hi troben comtats com el del Castillo de la Mota, atorgat a Pilar Primo de Rivera, o el de Fenosa, a Pedro Berrié de la Maza, que va regalar el pazo de Meirás al dictador. No podem obviar el marquesat d’Arias Navarro i el ducat de Franco. El primer premiava el Carnicerito de Málaga; el segon, la família de l’assassí que havia capolat l’Estat. Els va donar Juan Carlos I rei i fill polític de Franco. La llei de memòria democràtica els traurà els títols. Com a mínim, per dignitat i justícia. Nobles, de què? Amb les mans tacades de sang.