Aquesta setmana no es parla de cap altra cosa que no sigui la conversa de l’excomissari Villarejo amb el periodista Antonio García Ferreras, un àudio que posa sobre la taula el que alguns fa temps que denunciem: que aquesta democràcia no és autèntica, que és tot un decorat de cartró pedra on els fils del poder es mouen a l’ombra amb absoluta impunitat. Aquests àudios són la punta de l’iceberg, i començo a sospitar que en un futur no gaire llunyà arribarem a agrair a Villarejo que gravés cada trobada per permetre’ns ara conèixer una part de la història que no ens volien explicar.
Tanmateix, em crida l’atenció que fa uns mesos sortissin a la llum més àudios de Villarejo, dirigits i pilotats per la Cadena SER (grup PRISA), en què intentaven seleccionar la merda de les clavegueres per apuntar únicament en una sola direcció: el PP. En canvi, els àudios en què surt alguna periodista de la SER no els han publicat, i ningú s’ha posat a pronunciar sermons ni moralitats sobre ella com els que hem vist aquesta setmana. Ara resulta que tots intenten netejar la seva imatge, malgrat que gairebé l’enorme majoria dels que ens alliçonen des dels seus micròfons han contribuït, d’una manera o d’una altra i sent-ne coneixedors, a adulterar l’opinió pública.
És sorprenent que sigui Podemos qui intenti abanderar aquesta batalla, ja que ells mateixos han utilitzat informació rotundament falsa en campanya electoral. Sense anar més lluny, aquell suposat compte bancari de Trias, que mai va existir, bé que es va utilitzar als mítings de Colau i Iglesias. I ara que han aparegut els àudios del jutge Andreu, entre altres comensals, ningú ha sortit a demanar disculpes públiques. Es veu que les clavegueres fan pudor quan et toquen a tu i, en canvi, van molt bé quan es tracta de fer-les servir contra els adversaris. Si juguem així, el joc no és net.
És necessari que tot això surti a la llum, però és més necessari encara que tingui conseqüències: que la justícia actuï, que els responsables polítics prenguin les mesures pertinents. Si no es fa, serà soroll sense nous. I del soroll i les nous ja n’hauríem d’haver après, tot i que a jutjar per la rapidesa amb què alguns pugen al carro queda clar que ho tenim pelut per a una regeneració democràtica que fa anys que es postposa.
