La gravetat de la trama d’espionatge en massa contra independentistes catalans documentada per Citizen Lab és enorme. De vegades, els catalans tenim dificultats per a mesurar bé allò que ens passa en comparació amb allò que passa a la resta del món, però en el cas del CatalanGate no hi ha cap dubte: és l’atac amb Pegasus més gran i més extens que s’haja fet mai. Cap país del món, ni les dictadures més brutals, s’ha gastat tants recursos de tota mena per controlar i monitorar una classe política sencera.
En primer lloc, perquè aquest programari tan sols el poden adquirir estats i, com molt bé recorda l’informe de Citizen Lab, solament Espanya pot tenir interès a controlar un conjunt així de gran i homogeni de polítics catalans.
En segon lloc, se sap que Espanya té el programari.
I, finalment, perquè hi ha un seguit de dades circumstancials molt reveladores, especialment si es posen en comú. Per exemple, els atacs van coincidir en molts casos amb la proximitat de reunions o decisions importants que no eren públiques. L’anàlisi dels SMS i missatges que van servir per a posar Pegasus als mòbils també evidencia que l’organització responsable dels atacs coneixia molt bé les víctimes i tenia accés a una enorme base de dades sobre els espiats. En un cas, el missatge perquè un dels espiats hi punxés incloïa el seu NIF. En un altre cas, l’ham era una comunicació falsa del Registre Mercantil de Barcelona que contenia les dades exactes de l’empresa de la persona amenaçada. I n’hi ha un d’especialment difícil d’explicar: un dels espiats va ser infectat quan va obrir un SMS d’un vol de Swiss International Airlines que ell mateix, efectivament, havia comprat. Cosa que implica que qui siga al darrere de l’atac té accés a les bases de dades Passenger Name Record (PNR) de la Unió Europea.
Una operació d’espionatge que dura tants anys i que és tan extensiva i profunda no pot ser explicada si no forma part d’un esforç enorme fet per l’estat espanyol per tenir sota control l’independentisme i avançar-se als seus possibles moviments. I el volum de l’operació mateixa, les connexions necessàries per a fer-la i els costs estratosfèrics que té fan impossible que siga una operació descontrolada d’un servei de l’estat de què el govern no tinga coneixement. Ningú no pot tenir tants diners per a gastar i tants efectius treballant-hi sense que el poder polític n’estiga al cas i ho autoritze. No és una operació menor que es puga tapar amb fons reservats. És l’operació d’espionatge més gran que s’ha fet mai amb Pegasus. És massa gros, de qualsevol punt de vista. No es pot fer sense tenir tota la maquinària de l’estat al darrere.
I encara més, cal recordar que el juliol del 2020, fa prop de dos anys, The Guardian ja va publicar que uns quants telèfons, entre els quals el del president del parlament d’aleshores, Roger Torrent, havien estat infectats amb Pegasus. Aquella operació, que ara sabem que formava part d’una altra molt més àmplia, ja apuntava el govern espanyol, i es fa impossible d’imaginar, en conseqüència, que dins el poder polític ningú no tingués interès a aclarir la implicació dels serveis secrets espanyols en l’afer. Si han continuat espiant és perquè els han donat llum verda. I qui ha donat llum verda, el nou senyor X, no pot ser ningú més que Pedro Sánchez.
Davant tanta evidència no n’hi ha prou, doncs, amb una simple piulada, com la que ha fet el Ministeri d’Interior espanyol, dient que ells no han estat. S’han espiat presidents, parlamentaris, diputats en tres cambres legislatives, dirigents polítics de tota mena, advocats en exercici, fins i tot familiars i amics. Espiant-los s’han violat totes les lleis possibles, catalanes, espanyoles i europees, i s’ha destruït qualsevol confiança que ningú pogués tenir encara, a hores d’ara, en la voluntat política del govern espanyol. I això no pot restar impune.
En el seu moment, el govern espanyol va destrossar totes les normes de la democràcia per frenar el procés d’independència basc amb la creació dels GAL. Ara, el govern espanyol ha destrossat totes les normes de la democràcia per mirar de frenar el procés d’independència català amb la repressió –espiar també en forma part– i la violència desencadenades d’ençà del 2017. La pauta és massa consistent i ens retorna al principi del debat, que ja fa dècades que dura. Tota la qüestió es redueix a la incapacitat més que demostrada d’Espanya d’acceptar un debat democràtic sobre les aspiracions de les nacions que viuen en l’estat que domina, de les seues minories nacionals. I és això, i no la reivindicació democràtica catalana, el que és un perill monumental per a l’estabilitat i la integritat democràtica dels Països Catalans, d’Espanya mateixa i d’Europa.
