Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El complot dels poderosos: donar feina a represaliats, lluitar contra els incendis, i ser desbancat amb deslleialtats

Tinc un company que diu que ell també va passar per una situació semblant. Víctima de la pura venjança.                           

Després de la nostra “Odissea” amb els bascos, el Pacte de Perpinyà i la invitació de marxar d’ERC, la meva vida empresarial va canviar i no precisament per voluntat meva. Casualitat o intencionalitat, no ho sé, però hi ha un seguit de fets o coincidència que em fa malpensar. Amb anterioritat, en algun escrit, ja he exposat alguns d’aquests fets.

Es tracta d’un episodi delicat que explicaré ho faré a poc a poc: va ser un boicot promogut durant el Tripartit de Montilla, crec que per indicacions del sector dirigent d’ERC aleshores. Uns fet que van representar dels contractes de la meva empresa amb SEAT, COMSA, TVE, la pròpia Generalitat de Catalunya i tants d'altres. Fet que va produir que Catalunya Serveis fos inviable econòmicament i que va provocar l’acomiadament forçós de més vuitanta persones i un nivell d’indemnitzacions de vint-i-sis mil euros per persona. I m’hi poso a poc a poc!

No seré jo qui faci quedar malament en Xavier Vendrell. Va ser amic i company de mil lluites conjuntes, tot i que els esdeveniments posteriors ens han allunyat en el camí. Ja vaig dir en un escrit publicats fa mesos en què exposava que havia volgut “volar molt alt i a vegades això té els seus perills.” O més forta és la caiguda. El complot dels poderosos o miserables.

Retrocedeixo en el temps:  a mitjans dels anys vuitanta vaig crear la meva pròpia empresa de transports, ofici que venia de família, després de anys de lluites sense cuartel contra el franquisme, passant tota mena de calamitats. Amb l’ajuda de la família i de bons amics a poc a poc l’empresa va prosperar i va créixer. Els propis treballadors dels primers anys comentaven que allò no semblava una empresa, més aviat semblava una ONG. A Catalunya Serveis SA, hi treballaren el pare i la germana gran (jo estava casat amb ella) del Gustavo Muñoz, i també el seu germà petit, que feia de mecànic al nostre taller.

Els amics, no compromesos directament amb la lluita però que hi simpatitzaven, ens van ajudar a fer-la créixer com a empresa. TRADISA ens contractava serveis, més endavant la SEAT amb un contracte preferent; posteriorment RTVE. Transportàvem els equips tècnics amb 4x4 a fer el manteniment als repetidors, I els de COMSA, transports per a la Generalitat, etc.

L’ONG es feia gran. Un dia s’hi va presentar el Josep planxar i em demanà que donés feina a en Fredi Bentanachs, que acabava de sortir de la presó. Després d’això en Fredi em portà en Quim Pelegrí. Vaig trobar feina per a ells en una empresa anomenada GEFCO.

Feia temps que acollia i donava feina a companys de lluita com el Tete, un exFAC, i al meu germà Gepi. Gràcies a això ambdós van treballar a RTVE a Sant Cugat en nom de Catalunya Serveis. També vaig obrir les portes de l’empresa a en Josep Digon i a en Roberto, quan acabaven de sortir de la presó.

Anys més tard, quan l’Àngel Colom va fer fora d’ERC com alliberats en Xavier Vendrell i els seus amics, els vaig contractar tots per fer viatge a la Citroen de Vigo. Tothom va passar per Catalunya Serveis.

El 1986 es va produir l’incendi forestal provocat de Montserrat. La Generalitat ens convocà a una reunió, a exmilitants del FAC, per proposar-nos entrar al cos d’agents forestals, tal i com vaig explicar en un article anteriorment. Però després de diverses reunions i que nosaltres féssim el pas, la Generalitat es va fer enrere. Nosaltres vam prendre consciència del perill dels incendis forestals a la nostra terra. Vam crear una segona empresa per lluitar contra els incendis forestals, Vertigen Serveis, Gestió d’Emergències. I vam crear un col·lectiu de més de trenta persones formades i titulades com a bombers. I vam adquirir dotze camions Mercedes Unimog. Fins vam establir un conveni de col·laboració amb l’empresa MUSA i diversos ajuntaments. Durant uns quants anys i de manera activa vam col·laborar en l’extinció dels incendis  en Catalunya.

Des dels primers moments ja vam veure que la Generalitat dirigida per Jordi Pujol no ho veia amb bons ulls. Els Unimogs els havíem comprat a l’exèrcit alemany. Però en el moment de matricular-los a Catalunya ens van dir que no podia ser, perquè es tractava d’ “artilugis militars no aptes per a l’ús civil". Els vam transportar a Bilbao i allà sense cap problema els vam matricular.

El pitjor va venir després: van amenaçar els ajuntaments, als quals prestàvem serveis en la prevenció i primera intervenció, que si contractaven en els nostres serveis, aleshores els bombers de la Generalitat no acudiren quan patissin incendis en el seus municipis. Lògicament, els ajuntaments es feien enrere i tiraven enrere els convenis amb nosaltres.

Amb aquests camions i personal vam exercir la nostra de solidaritat amb Galícia en la lluita contra el “xapapote”, conjuntament amb alguns membres d’ERC. Els Unimogs pràcticament els vam regalar a les ADF i un al parc natural de Santo Domingo, amb un acord amb la Diputació de Barcelona. Aquet fou el final de la meva segona empresa. Ara bé, tot allò que va passar amb la primera encara va ser pitjor. El boicot organitzat ja no va ser cosa del govern Pujol sinó del Tripartit de Josep Montilla, ERC i ICV.

L’empresa mare, Catalunya Serveis, tenia una antiguitat de més de vint anys. I cada any renovàvem el contracte amb la SEAT. Però durant els darrers contractes vam viure l’amenaça del responsable de compra de SEAT, que ens va advertir que "tu empresa no tiene futuro en esta casa". El motiu era que la nostra flota de camions tràilers estiven retolats en català, cosa que no agradava a aquell responsable de la multinacional.  

Montilla era aleshores el nou President de la Generalitat Catalunya. I cal subratllar que les primeres coses que va dir i fer fou que el trànsit de camions pel cinturó Litoral era un pou de contaminació, que calia eliminar els camions.

Nosaltres subministràvem a la fàbrica de SEAT a Martorell i el pas obligat era el cinturó Litoral. Anàvem de fàbrica a fàbrica de SEAT Zona Franca i a Martorell. Molt aviat van crear un ramal per on passar el tren i així eliminar el pas dels camions. I de cop i volta ens vam trobar amb divuit camions tràilers i quaranta persones sense feina i amb acomiadaments i indemnitzacions per a treballadors que feien aquella feina des de molts anys.                

Vaig demanar parlar amb la Generalitat per presentar las meves queixes, però no em va fer ni puto cas. És curiós que, passa't un temps i per casualitat, em vaig trobar amb aquell responsable de compra de SEAT que ens havia amenaçat i que, tot content, em va dir que havia muntat una empresa d’importació i exportació amb un amic meu d’ERC, en Xavier Vendrell. Un fet que temps després en Xavier em va reconèixer.

Final. Allò va ser la ruïna empresarial i personal. Després de SEAT van seguir una llarga llista de desercions d’empreses que deixaven de treballar amb nosaltres, COMSA, RTVE, GEFCO, la Generalitat, etc. Per fer front a les indemnitzacions vaig haver de batallar amb els bancs, i en no poder tornar als bancs els diners prestats em van embargar. M’ho van prendre tot, fins i tot la casa on em pensava retirar i els pisos on vivien els fills.

Conclusió molt amarga: així ho paguen els còmplices d’aquest Estat que diuen de dret. L’únic dret és el seu!

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid