El 8 d’octubre de 1944, Albert Camus, aleshores redactor en cap i editorialista de la revista Combat, òrgan del Consell Nacional de la Resistència, escrivia, en les hores greus de la victòria contra l’ocupant nazi, les aportacions que la Resistència havia fet per sumar el conjunt del poble per la llibertat i contra l’ocupació, i aportava elements que havien fet possible un marc d’unitat nacional i popular que va insuflar la seva pròpia força. El resum és el següent: “Alguns homes de dretes, que no sempre havien pensat en el problema social, van entendre que una nació no podia viure separada del seu poble i que el que es donava al poble anava a parar, al final a la nació. Alguns homes d’esquerres, que elevaven el seu ideal de justícia per sobre de la pàtria, es van adonar de que cap ideal podia defensar-se al si d’una pàtria esclavitzada, i que tot quan feia per la nació injustament humiliada redundava al final a la pròpia justícia.”
Aquestes paraules també podrien explicar la comunió entre política i carrer, la suma de diferents sectors del nostre propi poble que van fer possible engegar el nostre procés d’autodeterminació. I això gràcies a l’ampliació d’un projecte republicà que situa la lluita per la independència com a eix central, on només la sobirania plena pot garantir la justícia, els drets socials i l’enriquiment cultural del nostre país. L’assumpció d’aquest projecte per una majoria social va permetre obrir la via de la confrontació democràtica amb l’estat espanyol ara fa quatre anys.
L’Octubre de 2017 (sí, en majúscules!), la combinació de la determinació de la majoria independentista al Parlament i al Govern amb la societat civil organitzada, l’organització de la gent, obeint un mandat sobirà, de manera innovadora i compromesa, generant estructures populars per celebrar un referèndum i reconeixent una nova legalitat emergent, van fer palès i inqüestionable un paradigma polític: Som els independentistes qui, des de la radicalitat democràtica, donem la veu i la paraula al conjunt de la nació, voti sí o no, davant un Estat espanyol demofòbic i autoritari.
Aquesta és una de les grans lliçons, però alhora, l’Octubre del 17 també genera un seguit d’aprenentatges que cal tenir molt en compte. Alguns, els principals, són molt evidents i es poden resumir en dues idees principals:
Primer: el referèndum que vam fer va ser un acte fundacional de la República Catalana, un exemple com pocs al llarg de la història d’organització popular i de sobirania davant de l’ocupació espanyola.
Segon: vam despullar completament el caràcter autoritari, franquista i irreformable de l’estat espanyol. Precisament per això es va fer palesa la necessitat de treballar, organitzar i desplegar una estratègia republicana de ruptura que tingui la capacitat d’analitzar cada un dels escenaris, l’enemic i els adversaris, i cada un dels moments de confrontació que hem viscut, vivim i viurem. Conseqüentment, és necessària una direcció política, amb caràcter d’institucionalitat republicana i de resistència, que organitzi i generi espais i moments oberts de confrontació democràtica, i que desplegui els elements claus en la construcció de la República… I és en aquest marc que es plateja el Consell per la República Catalana.
El Consell per la República Catalana és l’ eina sorgida fruit de la reflexió posterior a la repressió de l’any 17 i l’aplicació del 155, amb un Govern a la presó i a l’exili, quan es fan evidents els límits de la institucionalitat autonòmica, situada estructuralment sota control de l’estat espanyol.
I d’aquí la importància de generar una estructura paral·lela, legitimada pel Govern a l’exili i per la força acumulada en els darrers anys, reconeixent l’1 Octubre com a moment fundacional, i assumint que només podrem acabar el procés d’autodeterminació engegat, organitzant la confrontació i preparant les estructures per organitzar un proto-estat. En definitiva, es tracta d’assegurarel desplegament d’eines potents que obliguin a l’ocupant a reconèixer el nostre poble com a font de sobirania.
És evident que el partidisme, el veto, i la dificultat per fer-se entendre han impossibilitat que el Consell, des de la seva creació fa més de tres anys, s’erigís com l’estructura institucional reconeguda pel conjunt de l’independentisme, i per coherència, de la majoria social d’aquest país. Però també és evident que el desplegament institucional i de les eines que proposa el Consell han generat un principi d’adhesió i reconeixement propi de la seva funció entre els sectors més combatius de l’independentisme. En aquest sentit, cal insistir en la necessitat imperiosa que el Govern a l’exili actuï com a tal, per sobre de partidismes autonòmics que deslegitimen la seva funció, tant de cara a la gent mobilitzada a l’interior de Catalunya com al reconeixement internacional del conflicte.
És per això que el Consell ha de tenir i té, al nostre entendre, el següents reptes:
- Desplegament de la institucionalitat republicana pròpia, com a font de la sobirania nacional en contraposició a l’aliena imposada per l’ocupació espanyola. En aquest sentit, la convocatòria de les eleccions a l’Assemblea de Representants (a través del Butlletí Oficial del Consell per la República) és una molt bona notícia, tant per representar un òrgan propi i democràtic, com per tenir la funció de dur a terme el seguiment democràtic dels òrgans de Govern del Consell i el desplegament de l’estratègia de confrontació sintetitzada en el document Preparem-nos.
- Desplegament de la Diplomàcia Pública i Republicana. Les limitacions de la institució autonòmica i el control derivat del 155, impedeix dur a terme un marc de relacions internacionals que permetin desplegar una veritable política d’aliances i de cerca de suports al projecte republicà català. El Consell, amb un Govern a l’exili i l’estructura pròpia necessària, ha de tenir la capacitat de dur-ho a terme sense cap mena de problema, basant-se en la multilateralitat i intensificant la denúncia constant de l’Estat repressor espanyol a escala mundial.
- Assumir el dibuix d’una estratègia de confrontació ha d’anar lligat amb la creació d’estructures estratègiques de país (ja siguin econòmiques, comunicatives, socials i culturals) que permetin sostenir el conflicte en el temps, reforçar tant el moviment independentista i esdevinguin veritables eines de construcció nacional i cohesió social en els diferents àmbits.
En definitiva, el futur del Consell passa per l’aplicació, per una banda, del realisme polític: aquell que ens diu en tot moment en quina situació ens trobem i quina és la millor manera d’actuar per sumar i anar fent més camí, i de l’altra, de la moral de victòria, no menys important, la que ens faci sortir del derrotisme permanent i que posi l’asfalt del camí fent possible l’assoliment del nostre objectiu: la creació d’una nació viva i viable, basada en l’adhesió ciutadana i totalment independent.
Ho Chi Minh deixà escrita una frase que ben bé podria servir de guia pels moments actuals que estem vivint: “En una guerra, guanyar una victòria o patir una derrota son coses comunes. El que és essencial és guanyar la victòria final. Hem d’ajudar a tots els homes i dones a tenir-ho en compte fermament perquè no siguin autocomplaents al guanyar i decepcionats al perdre, hem d’acompanyar-nos sempre per poder fer el més gran dels esforços per superar les dificultats i avançar cap a la victòria final.”
Ho Chi Minh, com Albert Camus, ens mostren les semblances de tots els processos històrics i les dificultats que apareixen en cada moment en qualsevol procés d’alliberament, i nosaltres, els catalans i catalanes, no en som una excepció.
