Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Producció literària i lluita de classes


Estem en efecte davant el fet que l’aparell burgès de producció i publicació té la capacitat d’assimilar i fins i tot propagar quantitats sorprenents de temes revolucionaris, sense posar per això seriosament en qüestió ni la seva pròpia existència ni l’existència de la classe que ho posseeix... Afirmo a més que una part considerable de la literatura anomenada d’esquerra no ha tingut una altra funció social que la d’extreure de la situació política cada vegada nous efectes; per a l’entreteniment del públic.

(WALTER BENJAMIN. Ponència presentada en L’ Institut per l’estudi del feixisme. París, 27 d'abril de 1934.)

 

Donant un cop d’ull a les subvencions concedides pel Departament de Cultura de la Generalitat l’any 2020, hi ha una gran quantitat de literatura aparentment d’esquerres o “radical” que, està finançada per aquesta conselleria. La pregunta que sorgeix es: Com es pot entendre que un govern extremadament neoliberal (el més neoliberal de tot Espanya) subvencioni edicions aparentment d’esquerres?

Segurament la reflexió que feia Walter Benjamin l’any 1934 la podem donar per actualitzada com si els anys no haguessin passat. I a continuació, repassant els catàlegs editorials “radicals” podem preguntar-nos si la seva contribució es per esperonar la necessitat organitzativa del proletariat o es per entreteniment d’un públic que s’autoqualifica de “progre”.

Indigenismes, tercermundismes, LGTBI,s, movimentismes, feminismes postmoderns, refugiatismes, neomarxismes interclassistes, trotskismes, antistalinismes,... i fins i tot comunismes que afirmen que tal cosa no es un projecte sinó una “pràctica”, (Com diu Isabelle Garo) allunyant el concepte de “Subvertir totes les relacions socials en les quals l'ésser humà és un ser envilit, humiliat, abandonat, menyspreable”.

Si es volgués dir que la diferència és relativa o d’interpretació semàntica s’estaria faltant a la veritat, atenent al que es desprèn de la interpretació del context  i la intenció de l’afirmació que fa l’autora.

Si ens situem en la intenció d’un Projecte, entès com una qüestió en la conducta humana, és l’establiment d’un Pla proposat per a realitzar allò que hom pensa portar a acompliment, i evidentment el Pla té un objectiu, que en el cas del comunisme és la supressió de les classes en la societat , les desigualtats que configuren la seva existència i un nou model civilitzatòri.

Per contra Pràctica, és l’aplicació de certs preceptes, certes regles, etc., aplicació d'allò que hom ha après, pensat, especulat, on es fonen quan no confonen els hàbits i òbviament les tradicions, simplement una quotidianitat de comportar-se d’una manera determinada, que simplement pot ser la forma més adequada de comportament en funció d’uns paràmetres que es poden haver assolit personalment o per influència de l’entorn social, on no és exigible cap Projecte o Pla com una gran estratègia col·lectiva i amb una finalitat transformadora.

Ara bé, si la intenció és la de la portar a la pràctica un projecte, entès com el que ara és molt habitual anomenar treballs docents o estudis tècnics, per donar-els-hi major «entitat», el que acaba sent una pràctica és un exercici d’una professió, lluny del que realment ha estat i ha de ser la pretensió de voler impulsar i especialment instaurar el Projecte del comunisme.

Hi ha una coincidència en la literatura “radical” per a obviar dues qüestions bàsiques: la necessitat de la organització amb militants que pensin amb el propi cap com a condició indispensable per a ser-ho; i que el comunisme planteja una alternativa civilitzatòria que va més enllà de la economia i la política, que ha d’incloure la ciència, i tot l’entramat que se’n diu cultura i també evidentment ha d’aspirar a configurar com a referent una ètica proletària.

La necessitat partidària ha de servir per organitzar la resistència, i per subvertir constantment l’ordre, i el projecte de nova civilització com a fita a tenir en compte i l’organització subordinada a aquesta fita.

Com ja en el seu moment va advertir Evgeni Pasukanis que l'important no es només el que l'Estat fa, sinó també la forma en què el duu a terme. En tots dos casos, la neutralitat no té cabuda, ja que cada aspecte de l'organització i accionar estatal expressa i reforça la seva naturalesa de classe. I ací hi podem incloure la pràctica del “subvencionisme” vers centenars de associacions dels més variats colors, moltes d’elles es nomenen radicals i fins i tot antisistema.

Podem considerar que l’Estat, com a representant d’una classe, objectiu de la qual es la reproducció de las relacions socials existents en una escala sempre creixent, no fa “despeses” quan reparteix subvencions, sinó que realitza sempre “inversions”. Inversions de les quals en pensa treure un rendiment que està caracteritzat no tant pel seu estatus monetari, sinó per assegurar-se el consens, o el dissens “dins d’un ordre”.

Associacions amb el moderníssim nom d'Organitzacions no governamentals, les quals el Banc Mundial les defineix com “Organitzacions privades que persegueixen activitats per a alleujar el sofriment, promoure els interessos dels pobres, protegir el medi ambient, brindar serveis socials bàsics o realitzar activitats per al desenvolupament de la comunitat". Així la producció literària, a imatge i semblança del que dicta el Banc Mundial, reafirma el sistema de dominació amb una vestimenta progressista i fins i tot radical.

Les tesis justificatives dels receptors s’emparen en que “si existeix un diner que en realitat l’aporten els ciutadans. Si aquest diner pot utilitzar-se en projectes emancipadors. No es millor que en facin utilitat organitzacions progressistes?

Però tal vegada cal plantejar una pregunta: “Des de la perspectiva d’un canvi radical, és lícita la col·laboració amb els respectius governs acceptant les seves subvencions?”

    I davant la reclamació que la producció literària fa una funció educativa, podem recollir les paraules de Francisco Ferrer Guardia, en el Boletín nº 5 de l’any quatre de la Escuela Moderna, on va escriure “A propósito de las subvenciones” el següent:

“Tristeza e indignación nos causó leer la lista de subvenciones que el Ayuntamiento de Barcelona votó para ciertas sociedades populares que fomentan la enseñanza. Vimos cantidades destinadas a fraternidades republicanas y otros centros similares, y no solamente estas corporaciones no han rechazado la subvención, sino que han votado mensajes de agradecimiento al concejal del distrito o al Ayuntamiento en pleno.

Que suceda esto entre gente católica y ultraconservadora se comprende, ya que el predominio de la Iglesia y de la sociedad capitalista sólo puede mantenerse gracias al sistema de caridad y protección bien entendidas con que dichas entidades saben contener al pueblo desheredado, siempre conformado y siempre confiado en la bondad de sus amos. Pero que los republicanos se transformen de revolucionarios que deben ser en pedigüeños, cual cristianos humildísimos, eso sí que no podemos verlo sin dar la voz de alerta a los que de buena fe militan en el campo republicano.

Que tiendan de ese modo la mano pedigüeña los hombres que en son de protesta revolucionaria se unen para cambiar de régimen; que admitan y agradezcan dádivas humillantes y no sepan confiar en la energía que ha de dar la convicción de su razón y de su fuerza, lo repetimos, entristece e indigna.”

Qui ho va escriure, va pagar la seva gosadia d’enfrontar-se a la estructura educacional en ser afusellat el 13 d’Octubre de 1909 en el fossar de Santa Eulàlia. La burgesia catalana ja podia respirar tranquil·la, disposava del monopoli educatiu, i els radicals subvencionats ja no tindrien d’amagar les seves vergonyes.

Que existeixin produccions editorials amb voluntat de col.laborar a la construcció d’organitzacions comunistes i ser portaveus d’un canvi civilitzatori, es lloable. Però al mateix temps cal que aquestes produccions siguin finançades pels revolucionaris i no per la classe antagònica. Que els continguts no serveixin per pintar de diversos colors el roig encès de la bandera proletària, que no serveixin per menysprear  els intens fracassats de construcció de noves societats, sinó de critiques constructives per tenir-les en compte en el present i futur.

I, que serveixin per denunciar els intents de diluir el comunisme dins una simulació de defensa del comunisme.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid