Aquest increment de 15 euros ha generat estupor i indignació entre la classe treballadora, danyant encara més i de forma greu la percepció popular de la tasca dels sindicats. Així mateix, palesa la necessitat de substituir, al nostre país, el sindicalisme de concertació burocràtic per un de tall democràtic, de contrapoder, republicà, arrelat al territori i compromès amb el benestar i conquesta de nous drets per a la classe treballadora catalana.
Des d’una perspectiva estrictament econòmica, 15 euros bruts mensuals no cobreixen –ni de lluny- les necessitats reals d’una classe treballadora que estat patint crisi rere crisi. Una part significativa de la societat catalana viu de forma precària, ha estat pagant els rescats de la banca i actualment està patint la crisi econòmica fruit de la pandèmia a través de tancament d’empreses, ERE i ERTO. La classe treballadora pateix el canibalisme del mercat de l’habitatge amb hipoteques i lloguers inassequibles i una pobresa energètica agreujada pels increments històrics de la factura energètica. Tot això mentre una minoria -elits extractives i oligarquia- s’enriqueixen impunement i de forma obscena.
Considerar que un increment de 15 € és avançar cap a una millora de les condicions objectives de vida de la classe treballadora demostra una preocupant desconnexió de la realitat. Anunciar aquest increment ofensiu en termes triomfalistes, és mentir de manera premeditada a la classe treballadora, que mereix unes millors condicions laborals, no només en l’àmbit salarial.
És per això que des de La Intersindical tornem a exigir, una vegada més, que es reformi el model de Salari Mínim Interprofessional, seguint les recomanacions d’organismes internacionals que recomanen la territorialització del càlcul d’aquest SMI, de manera que, per exemple, a Catalunya aquest seria superior als 1.300 euros. Aquesta quantitat permetria que les classes populars poguessin fer front al cost de la vida real del país.
Una vegada més, el model espanyol de càlcul del SMI genera desigualtats socials i econòmiques a territoris com Catalunya, on el nivell de vida és fins un 30% més car que en altres territoris de l’estat.
Menció a banda requereix la importància del SMI com a valor de càlcul per a l’accés a ajuts, subvencions i diverses polítiques de contenció de la pobresa. Mantenir el SMI dins dels paràmetres actuals condemna, també, a una pobresa perenne les persones més precaritzades de la nostra societat. Exigim, doncs, que totes les prestacions que es calculen a partir del SMI també es facin de manera diferenciada i territorialitzada: jubilacions, atur, prestacions contributives i no contributives, etc...
Per això des de La Intersindical advoquem de manera irrenunciable per un SMI català de 1.300 € mensuals com a inici d’un procés de distribució real de la riquesa, amb l’objectiu d’assolir un escenari al qual les persones siguin l’eix central de l’economia, en un marc de justícia social .
La Intersindical rebutgem, doncs, el model de càlcul del SMI i el ridícul increment de 15 € que ens volen vendre com històric. Perquè per a nosaltres, el benestar i dignitat de la classe treballadora valen molt més que no pas 50 cèntims diaris.
